El professor de plàstica

Va ser una tardor de finals dels huitanta a Borriana. Si recorde be l'institut estava malament d'aules i alguna de les classes es donava en l'aulari d'un  col·legi de les rodalies. Allí va ser on per primera vegada em vaig enfrontar a una classe. D'un dia per l'altre se'm va comunicar que necessitaven un professor de dibuix que donara també algunes classes de música. Clar, llavors se'ls deia "afins" i per eixa regla de tres de l'adjectiu, qualsevol que sabera donar unes pinzellades podia tocar un piano. Era absurd però tirant mà de la meua formació en Història de l'Art, llegint i preparant els temes, recordant les classes de solfeig amb mon pare i les de l'institut, els molts programes que havia escoltat de Clàssics Populars i de la meua afició per la Música clàssica em vaig llançar a l'arena.

Així va ser, la primera classe del professor de plàstica va ser de música i així durant alguns anys fins que després d'una batalla legal d'un particular contra l'administració un jutge va decidir que la suposada afinitat era la mateixa que té una rajola amb un caragol.

Quasi vint-i-set anys tinc ja d'experiència docent. Es pot dir que he fet durícia passant per les diferents idees que han tingut des de dalt i amb les que hem torejat els de baix. Vaig començar amb el BUP i el COU. A Villena vaig sobreviure al caos de l'experimentació de la reforma educativa. A Pego vaig rebre formació d'un sistema que de ciència certa tots posàvem voluntat a assimilar però que molts vèiem amb l'escepticisme de les grans idees amb més voluntat que mitjans. A Villalonga, el meu institut actual, vaig viure una altra vegada l'aplicació estricta d'un sistema que des del principi va pecar d'idealisme, excés de paperam i incongruències que portaven, al meu entendre, a un sistema més carcerari i que confiava menys en l'alumne i l'infantilitzava. Açò era així perquè l'institut acollia alumnes més menuts que es mesclaven amb els que ja eren quasi majors d'edat i calia fer taula rasa amb tots pel que fa a normes i costums del centre.

¿Per a què dimonis val la meua assignatura? Bo, jo sempre he pensat que les assignatures tenen una doble funció. En primer lloc, en el cas de la plàstica, és el punt de contacte amb les vocacions relacionades amb les arts i les tècniques visuals, a saber, artistes gràfics, pintors, arquitectes, dissenyadors, enginyers i tants altres. Per un altre costat l'assignatura forma als alumnes, això és evident, en la sensibilitat front a l'art, el desenvolupament de la creativitat, la valoració de l'exactitud, la adquisició de la psicomotricitat fina, el desenrotllament d'un vocabulari per a descriure visualment la realitat, la comprensió crítica de l'entorn visual, el cine, la publicitat, l'urbanisme. Jo diria que, almenys, tots podem estar d'acord que aqueixos valors es poden adquirir en les assignatures que impartisc.

Dita tot açò arriba la nova llei, la desgraciada LOMCE, posa una altra vegada de cap per avall el sistema i elimina hores de plàstica que segons el Sr. Wert són només un divertiment. Les hores es transfereixen a assignatures troncals com són les llengües o les matemàtiques. Ja caminàvem escassos en tercer per a donar tots els continguts i ara veiem que tenim una menys a la setmana en primer.

La veritat em sent cansat de tant vaivé. Done de mi tant com m'és possible per a furgar en les ànimes dels meus alumnes i aconseguir que traguen el millor que porten dins però no deixe de sentir que continuem vivint en un lloc on la creativitat i les arts, es menysvaloren i es paguen malament. Amb quin dret anime jo a ningú perquè seguisca avant amb una vocació artística? Pareix que en aquest benet país l'únic que val és el que mou diners d'una caixa a la següent i que la creativitat no val per a res si no és perquè els citats guanyen més a costa de què estimem l'art. Molt mediocres som, la veritat i així es reflecteix en les decisions que s'han pres que minimitzen una vegada i una altra les assignatures que fan pensar o que porten endavant  una interpretació creativa del món i potencien una visió parcial de la religió, de la catòlica en concret, amb supòsits com menys discutibles. Si es tracta de formació en valors morals ja existia l'educació de la ciutadania o podria existir una "Història de les Religions" com a part del necessari bagatge cultural per a entendre el component espiritual que tant influeix en les societats humanes.

Ja seria hora que com a societat ens posàrem d'acord i tinguérem un sistema educatiu consensuat, ben finançat i respectat per tots i no jugàrem al gat i al ratolí. Alemanya, França o la tan citada Finlàndia són països on el sistema públic és el que preval. Per què serà?

Em sent amb forces de donar el millor per als meus alumnes però descoratjat d'una administració que torna a mesclar xurres amb merines per a abaratir costs; igual he de tornar a donar classes de música. Em sent sol davant d'un sistema polític que asfíxia el finançament i que se li ompli la boca parlant de projectes pomposos quan per no tenir no tenim ni un míser ordinador per classe amb el seu corresponent projector. Em sent insultat quan se'ns descompta el sou poder estar malalts i anar al metge i reposar-nos. Pareix que sempre que faltem és per ganduls. Em molesta aqueixa antipatia i aqueixa sorna amb què molts ens jutgen com a suposats privilegiats.

¿Per a què val un professor de plàstica? Sent que pensen des de dalt que per a tenir entretingut al personal. A vegades entenc el meu millor amic, un professor excel·lent, i la seua angoixa per que el jubilaren com més prompte millor perquè ja no podia més.