El xic de la ballesta

Els meus alumnes de Comunicació Audiovisual d'aquest curs són una delícia. Entre tots formen un xicotet grup de nou que ocupa tota la primera fila de taules de dibuix i que s'afanyen per encertar la resposta a les preguntes que jo els faig. Els tracte com a adults i ells em corresponen amb tota la serietat de què són capaços. No vull dir que mai es despisten o que no xiuxiuegen per baix de tant en tant i jo els haja de portar a l'orde. Són xiquets o preadolescents i de tant en tant continua eixint el pardalet que porten dins.

En la meua classe veiem pel·lícules o documentals que ens introdueixen en el món de l'audiovisual i ens presenten qüestions ètiques que hem de discutir amb el millor criteri possible. Al principi de curs esperaven la típica resposta de blanc o negre, sí o no, ara ja han après la importància del terme "depèn" en un context social on les qüestions polèmiques no tenen una resposta clara sinó milers de matisos on hem de trobar el nostre punt de vista davall del paraigües de la nostra cultura, ideologia o valors familiars.

Aquesta setmana vam parlar de la mort en una hora en què l'institut havia de fer un minut de silenci com a homenatge i signe de respecte cap a les víctimes del terrible succés de l'Institut Joan Fuster de Barcelona. No és un tema nou en les meues classes ja que tots els anys veiem el documental de Michael Moore "Bowling for Columbine" i abordem la influència dels mitjans de comunicació en la creació de sentiments de por i necessitat de seguretat que acaben en la possessió de milers d'armes de foc que de la defensa passen amb facilitat a l'atac.

Els xiquets no són tan insensats. Molts d'ells reconeixen que juguen a videojocs violents però saben perfectament on comença i on acaba la realitat. A eixa edat la mort és fascinant i, per això, no van tardar a contar-me la seua experiència amb persones del seu entorn, amb la mort. Com amb el sexe la mort és part de la vida però encara, escassament, part de la seua. En els seus perfils de facebook molts d'ells juguen amb l'estètica de la mort, els agraden els vampirs, sobretot a elles, segueixen cantants que rugeixen escandaloses lletres de violència grandiloqüent, però tot és pura posa. La majoria d'ells és per fer la contra o perquè banalitzen un misteri que a tots ens inquieta. Vam parlar de la mort i els vaig dir que per a mi era com jugar al frontó donant-li a una pilota una vegada i una altra sense que deixe de rebotar fins que en un moment la paret se la engul, ni la veiem si sabem què ha sigut d'ella. Simplement ha desaparegut i ens quedem amb cara estúpida enfront d'una cosa que no entenem i sense saber com reaccionar. Quan vaig voler que concebiren la duresa de la mateixa els vaig preguntar sobre els seus sentiments respecte a la possibilitat de la defunció d'un ser estimat. Per primera vegada la rialleta nerviosa cedeix pas a la formalitat i desassossec reals.

En la sala de professors el tema es comenta igualment. Tots pensem que és un succés infortunat d'eixos que esguiten les pàgines dels periòdics però per fortuna estrany (Encara?) en el nostre àmbit de treball. 

Sembla que el xiquet de la ballesta que havia manifestat tenir una llista d'enemics contra els que actuaria. No es pot imaginar algú que no viu el nostre món de les aules com de claustrofòbic pot ser per a un alumne mal adaptat, com les bromes dels companys poden arribar a ser assetjament o com un intent de corregir pot acabar convertint-se en un odi malaltís. Per més que tutors, orientadors i professors en general ens preocupem i atallem aquestes coses, cada any tenim nous alumnes de totes les classes i colors entre els que hi ha, sempre, alguns amb la llavor del problema que pot créixer a la menor oportunitat.

Al pobre company que li va tocar estar en el lloc equivocat en el moment equivocat se li va acabar la vida sense tenir quasi temps a assaborir-la. Els ferits, tant mentals com físics estaran tocats però d'una manera o una altra seguiran avant. Els pares, la família, segons sembla gent de classe mitjana de què diem normals els vindrà una vegada i una altra el pes de la consciència i el dolor d'un fill que sempre ho serà però a partir d'ara amb la pesada alifac del seu passat. Al xiquet que fantasiejava amb els arcs i la violència li va canviar tant la vida que ja mai tornarà a la innocència del passat.

Conclusions? Poques.Tota la vida hem conegut d'adolescents que van coquetejar amb el perill, de les drogues, de la velocitat, dels riscs i que finalment van acabar en una cuneta. Ha passat i passarà que a algú, en algun moment, el cervell li jugue una mala passada i acaba creient que la violència o la mort són solució al dolor. Al contrari, sempre causaran més i més . Respecte a les armes a casa, mai les hauríem de tenir i si veiem una passió per elles dialogar per a intentar veure d'on ix eixa passió per un objecte tan destructiu.

Em quede amb una imatge potent. El xiquet armat a què se li acosta el seu professor d'educació física, que sap parlar-li amb unes paraules encertades que el desarmen, una abraçada i sanglots d'impotència davant de la realitat aclaparadora. Parlar, parlar, parlar...