El test

Al meu amic Jorge Hurtado, bolivià i gran artista

Fa dos dies anàvem de camí a València. El sol d’hivern estirava les ombres en un paisatge d’arrossars i muntanyes en escala de blaus i violetes. La llum entrava daurada en els vagons. Assentat amb un antic company d’oficina de la meua esposa xarràvem sobre el destí d’aquest país, de les decisions de la política i del temps d’inestabilitat que ens està tocant viure. Encara no sabíem que la xifra de la desocupació, que es donaria l’endemà, arribaria quasi els sis milions de parats.

Ells, els empleats del Banc de València i els de Bancaixa, anaven a defendre els seus llocs de treball o, tot allò més, un acomiadament mínimament digne. La majoria sobrepassaven els quaranta i molts, altres a quatre anys dels seixanta, algun recent casat i en els seus primers trenta. Per primera vegada s’animaven a anar a València a defendre els seus drets. Les estacions se succeïen mentre la conversació passava de tema a tema. Vicent, un antic company  d’oficina de la meua esposa, havia fet aqueix mateix dia el test que una consultora ha passat a tots els empleats per a ajudar a realitzar la selecció de què seran acomiadats i els que es quedaran. El nom, en anglès per descomptat, és ben pompós. Màster Person Analysis de MPA Espanya. Segons el seu full tècnic "el qüestionari personal de Màster proporciona la base del perfil de personalitat, revelant nou qualitats bàsiques del comportament d’una persona" . Els empleats que el van fer coincideixen en la insuficiència de les respostes a l’hora de poder definir-se un mateix o expressar-se amb llibertat. Cada una de les quaranta preguntes tenia quatre respostes de les quals una havia de ser la que millor definira al subjecte i una la que pitjor el caracteritzara. Tancats entre quatre frases els empleats havien de triar dos d’elles obligatòriament sense possibilitat de reconsiderar o repensar. No entraré en la validesa d’un test per a acostar-se a la complexitat d’una persona a pesar que alguns d’ells, com els d’intel·ligència que van jutjar a generacions, avui són àmpliament qüestionats pels experts. Suposem que té validesa científica i està provat i revisat. Aqueixa no és la qüestió.

Recorde la pel·lícula de George Clooney "Up in the air". És un retrat cru de la soledat d’aquests temps. Un tipus sol en el seu etern peregrinar pels aeroports acomiadant gent que no coneix en les empreses en què és requerit. El personatge manté una mínima decència moral. És cert que acomiada els empleats amb un discurs elaborat d’una manera políticament correcta on se li diu a la persona que ja no val per a allò que ha vingut fent durant anys. És cruel, però almenys és una persona donant la cara davant d’una altra. Un altre dels personatges, una innocent i al mateix temps freda jove, acabada d’eixir de la carrera, amb aqueix pensament tecnològic i centrat en la màxima eficàcia, proposa fer el mateix però per videoconferència. Estalvi de costos, acomiadament de part de la plantilla dels mateixos que acomiaden. El personatge principal finalment acaba sol i víctima d’un sistema de qual ell ha estat una de les seues peces. Justícia poètica al cap i a la fi. Per cert, el nom de la pel·lícula "Up in the air" té un doble sentit, en l’aire volant, però també en plena incertesa.

La ideologia neoliberal ens ha portat a açò. A la vida en la incertesa. Tota una vida dedicada a una empresa pendent del fil de quaranta preguntes. Un maleït test que no dóna ni tan sols la cara. Una pantalla en tons blaus, el color de la fiabilitat, lletres funcionals pròximes a Helvètica, la lletra de la neutralitat, el políticament correcte i de les grans multinacionals. Esperit capitalista. Dalt fotos de banc d’imatges on ixen cares anònimes, torres de vidre de gratacel racional, funcionals, geomètrics, d’algun centre financer de qualsevol part del món, aerogeneradors, bon rotllo ecologista. Res, pura fatxada, imatge de correcció i ànima gèlida. Llig les seues normes ètiques. Pretenen salvaguardar els drets de la persona i la seua dignitat quan no hi ha res més indigne que una persona siga acomiadada, entre altres coses, per un test que diu mesurar qui és una persona. On està la complexitat de l’individu?. Almenys la dignitat requeriria un poc de tacte, una entrevista on la persona parlara dels seus somnis i de les seues preocupacions, del seu entorn, d’allò que ama, del que odia, de les seues contradiccions. El dret a defendre’s el tenen fins als bous de toreig. Els pollastres, els porcs o els animals de granja moren d’un xoc elèctric abans de ser esquarterats i ficats en envasos de plàstic i després d’una vida limitada a abastar el ràtio ideal de quilos-temps-cost: Productivitat.

Vivim en un món on seguint els passos dels Estats Units anem camí de perdre, si no l'hem perdut ja, el toc humà. Pretesament és objectivitat i eficàcia, productivitat, però finalment és el triomf del paradigma liberal capitalista. Les paraules pesen, defineixen la visió del món i sembla que estem atrapats en un vocabulari que no és el de l’humanisme. Un test és finalment una forma de veure el món, en les seues paraules es tanquen prejuís i una forma esbiaixada i premeditada de veure el món. Ens volen convèncer que la productivitat asiàtica o pakistanesa és el referent? No vull imaginar, si arriba, el dia en què pugem ser jutjats per un perfil genètic.

El test acaba amb una pàgina amb un títol que diu concisament "Adéu" i unes paraules geladament amables. NINGÚ dóna la cara. Cruel ironia per a aquell l’acomiadament del qual està en l’aire.