Damian Català

Fa uns dies, xarrant a casa durant el sopar va eixir la paraula mentor i el nom d’un personatge lligat a la meua adolescència. Damián Català. No em va costar molt començar a relatar-li a la meua filla tants records de què fou el meu mentor en el sentit més pur de la paraula. Tindria jo onze o dotze anys quan el vaig conèixer. Jo era encara la gran incògnita de la família. Aqueix xiquet que no acaba de definir per on encaminarà la seua vida, quelcom solitari, fantasiador i feliç en el seu món de jocs. La meua germana era la que destacava per la seua capacitat dibuixant i, per això, va ser invitada a acudir a l’estudi del pintor, llavors un home d’uns 64 anys, per a aprendre. Jo vaig ser com el gran adossat. No és que no m’agradara dibuixar, però el meu era inquietud pura i dura que impedia centrar-me en treball intel·lectual sense acabar jugant en el meu món.

Després de la conversació i els records va vindre el desig de mostrar-li a la meua filla els llibres que encara conserve. No vaig tardar molt a buscar entre les meues estanteries i les que hi ha a casa dels meus pares per a recuperar dedicatòries i records. Una d’elles, amb l’afecte amb què em tractava, parlava del seu alumne socràtic. Era cert. Les seues classes, coherents amb el seu univers àcrata, eren gratuïtes i desinteressades. Com a màxim mon pare feia de xòfer o li arreglava els rellotges sense cobrar-li res. En acabar les mateixes l'acompanyàvem a la "Orxateria Gandia" on s’iniciaven tertúlies de cafè sempre impregnades d’art, cultura, política o literatura. En el camí, de pas, paràvem en la llibreria d’on eixíem de tant en tant amb algun llibre que amb generositat ens regalava. Em vaig convertir així, sense saber-ho, en alumne d’una escola sense aules on les aigües de la innocència i la joventut es diluïen en un mar de saviesa, experiència i, perquè no dir-ho, contradiccions i, a vegades, un profund dolor de viure.

Una frase que vaig trobar fa alguns dies, atribuïda a Herny Adams, deia que un mestre mai pot arribar a dir fins on arribaran les seues ensenyances. És cert. En el meu cas el meu cap va ser influït per un punt de vista anarquista i llibertari que es va barrejar amb l’educació catòlica i conservadora que havia rebut fins al moment. Si avui sóc qui sóc i com sóc li ho dec en part a aquells dies en què pintàvem en algun dels racons de la comarca, en les conversacions il·lustrades, als llibres, a alguna pel·lícula homenatge a l’anarquisme a què em va invitar i a aqueixa discreta guia que em va fer la persona creativa i dedicada al món de la imatge que avui sóc.

Damián Català va ser un personatge especial, un idealista eixit dels primers anys dels nou-cents que va sobreviure a l’època més cruel i dolorosa del Segle XX i va aterrar de tornada en la Safor,al principi de la dècada dels anys setanta, després d’un exili d’un quart de segle. En aquells temps jo pertanyia al club de natació dirigit per Pitet, pupil en el seu temps de Damián. Un dia va aparèixer pel pati de l’institut Ausias March, on entrenàvem a l’hivern. Amb un estil cosmopolita, gorra de plat, roba còmoda però elegant i el seu etern Celtes Curts penjant d’uns llavis fins davall un gran nas aguilenc.

Fill d’una família burgesa d’impressors, notaris i dentistes, va viure les primeres dècades del segle entre la rebel·lia contra un col·legi de Jesuïtes massa estricte per a una ànima tan lliure i la gojosa llibertat de l’estudiant que no estudia quant deu en la Barcelona dels primers anys trenta. Amb aqueixa capacitat de lideratge i aqueixa mentalitat massa moderna per a l’Espanya que s’acostava va fundar el club de Natació i Esports de Gandia. Tenia l’entusiasme dels visionaris o dels pioners i això li va portar a crear un nucli de jóvens que entrenaven en el port i que es podien assimilar a la joventut més moderna dels països més avançats d’Europa.

Va viure i va patir amb intensitat la guerra. El colp d’estat el va atrapar junt amb el seu equip de joves esportistes en l’olimpíada antifeixista que se celebrava en el barceloní estadi de Montjuic. Va patir els horrors de la guerra i la presó tal com conta en els seus llibres. La seua família va ser humiliada i desposseïda de tot el que tenia. Els seus pares van morir en la desgràcia pocs anys després. Ell mateix va ser obligat a viure lluny de la seua amada Gandia en un xicotet poble de la Vall d’Albaida. Va ser professor de l’efímera Acadèmia Cervantes. Entre els seus alumnes es comptava Adelina Bataller, la que seria la meua futura professora de literatura.

Cap al final de la Segona Guerra Mundial molts demòcrates van pensar que un règim com el de Franco que havia sigut aliat de Hitler i Mussolini estava en les seues hores finals i van intentar avançar-se als esdeveniments. Damián va acabar detingut i una altra vegada en la presó.

Amb molt humor em contava que després de la seua tornada a Espanya, un amic que li havia invitat a dinar el mateix dia en què va escapar a l’exili, el va trobar pel carrer i li va dir: Damià els fideus ja estan gelats. Efectivament, sense avisar a ningú, sense donar pistes per a evitar el ferri control franquista, va escapar pels Pirineus.

La seua esposa Rosa es va reunir amb ell, però poc de temps després va morir d’una malaltia devastadora deixant una xiqueta i un vidu desolat. El temps tanca a poc a poc ferides. A França va recuperar llibertat i suficient energia intel·lectual com per a ser corresponsal de "El Sol" peruà amb el que va tenir l’oportunitat d’arribar a conèixer diferents països d’Europa en moments tan importants com van ser les Olimpíades d’Hèlsinki. Va ser inclús amic del cèlebre violoncel·lista català Pau Casals.

Ara, quan rellig les seues memòries d’anarquista represaliat, entenc molt millor el dolor d’un món que li va ser robat a tota una generació que va arribar a avançar-se a la seua època i que va ser brutalment retallada pel colp d’estat i la guerra "incivil" com a ell mateix li agradava dir. La meua generació ara mateix pateix el colp d’aquesta crisi, de les ferides d’una vida molt menys dura que la seua però finalment plena de clarobscurs. Jo ara mateix sóc professor de moltes generacions d’alumnes que d’alguna manera són hereus de Damián, de Pitet, d’Adelina Bataller, del Pare Montalva, del Germà Hernández, del Pare Ribelles, de la senyoreta Pepita, de Rafa Requena, de Quique Tormo, de Rafa Calduch i de tants altres mestres que van actuar perquè la cadena del saber mai morira.

M’agrada recordar a Damián Catalá. A Gandia ja pocs saben clarament qui va ser. Una travessia al port se celebra cada estiu en nom seu. Un monument en el port, no lluny d’on entrenaven, el recorda. Fins ara no mereixia més que una ressenya en Google com a autor d’un poemari de 1946 que es pot comprar de segona mà. Tal vegada ara aparega una referència més i d’alguna manera reviuran els seus records amb els meus.

Sóc producte dels meus mestres i dels deixebles dels meus mestres. Sóc hereu dels seus records i transmissor d’aquelles vides que se’n van anar. Dels seus llibres renaix una Gandia que es difumina entre la boira del passat. Renaix amb ells el saber i el poder de les memòries que d’alguna manera anem passant de generació a generació des d’aquella escola socràtica fins aquesta incerta època de la globalització i el canvi climàtic.