Banc de València

Va ser fa anys, just abans de casar-nos. Març de 1990. Cada matí, abans d’alba Mara, la que avui és la meua esposa, feia el seu trajecte cap a Dénia, cap a l’oficina central del Banc de València en la bella avinguda de Campos. Una dona jove, guapa, amb il·lusions, plena idees i ganes per donar el millor de si mateixa en el seu primer treball.

Va ser una de les primeres dones a entrar en unes oficines plenes de companys de la vella guàrdia que encara veien l’ordinador o els companys amb estudis universitaris amb certs recels. D’oficina, en oficina, per la zona nord d’Alacant la meua esposa va anar deixant arrere companys i records gojosos i, perquè no dir-ho, de vegades amargs. Històries de batalles felices, com aquella vegada en què van anar a Mutxamel a ajudar els seus companys davant de l’allau de milions d’un premi de la loteria. Moments de ràbia quan un dels seus companys va robar diners de la caixa i se’l va reconèixer sense pestanyejar.

Amics entranyables, joves, com Xavier d’Oliva. Guerrers de mitjana edat amb la silicona sempre a punt per a les vagues. Veterans de molts anys com el vell inspector Menarges, de Crevillent que mostrava orgullós la fotografia de la seua néta pocs ants de jubilar-se. En el record algunes bodes i dinars per a celebrar la camaraderia.

Benissa va ser per a mi el temps de l’embaràs, dels viatges d’anada i tornada per a portar al nostre futur bebè i cuidar sa mare. Si quelcom recorde són les albes d’ametlers en flor de camí a Pego i els passejos estiuencs per la costa pintant aquarel·les de cales i penya-segats. Aquell estiu de 1995 la nostra filla, una boleta de carn feliç, dolça com la mel, patejava en el seu carret mentre espiàvem pels finestrals tintats a sa mare ocupada amb els seus assumptes. Des del pis que havíem llogat, quasi ens van obligar, fèiem temps fins que la nostra xicoteta família de tres es reunia. El banc era com el gran pare patró; una espècie de mal necessari per a seguir amb la vida avant però també un espai de trobada de companys i clients que, a vegades, arribaven a ser com a amics entranyables.

El meu sogre va patir un desgraciat accident i això va condicionar el destí laboral de la meua esposa de tornada a Gandia. Primers anys de la febre de la rajola, nous propietaris. Desembarcament de Bancaixa, i nous executius procedents de la Caixa d’Estalvis mesclats amb polítics arribistes del PP en còmodes llocs en la direcció d’ambdós entitats. Més exigències per als empleats de base. Treballar al matí set hores, treballar a la vesprada fins a les vuit. Exigències i objectius. Temps de renúncies personals per a estar a l’altura de la carrera professional. Vida sense viure enredada en objectius de l’empresa. Un de tants dies l’oficina de la meua esposa va ser atracada per un tipus amb el cap coberta per un casc. Van ser ostatges durant una angoixosa estona en què es va disparar accidentalment la pistola deixant una bala allotjada en el sòl. El treballador de la banca sempre està al paire d’una violència que pot sorgir sense previ avís.

Els estalvis de la família, els diners dels estudis de la nostra filla s’atresorava en accions que es donaven de tant en tant com incentius al treball o en xicotetes compres. El capitalisme popular animava a mantenir la inversió. Els valors a la llarga sempre pugen deien.

Banc de València com a tal no era res. Un nom, una empresa, un projecte. Si quelcom donava valor a l’entitat era aqueix treball constant de tants empleats que intentaven combinar vida i treball. Milers de xicotets accionistes que mantenien els seus valors entre l’afecció a la marca i l’interès econòmic. 

En els anys bojos. Les aigües corrien manses i tradicionals per la superfície mentre en el fons un corrent poderós repartia diners i favors entre camarilles d’arribistes i canalles de la política. Empreses sense valor creades per alguns directius de la cúpula i posades a nom de les seues esposes eren comprades per milions d’euros. A canvi es concedien crèdits a risc semblant a l’esport d’aventura a molt pocs clients. En les oficines, el dia a dia era estricte i tradicional com de costum. 

Era el temps de la comptabilitat creativa i les consultores que avui jutgen el valor d’Espanya donaven l’aprovat alt a un banc que es va afonar en quant Rodrigo Rato va decidir que Bankia no assumiria cap responsabilitat en l’endeutament d’una entitat que controlava.

Les accions van caure a velocitat vertiginosa mentre els empleats veien la desbandada dels capitans del vaixell que durant anys els van exigir remar sense parar. Avui gosen encara a reclamar les seues indemnitzacions milionàries a una entitat que van fer fallir. Per la seua banda els empleats es van amagar entre papers. Con la covardia de qui porta anys abaixant el cap quasi ningú va moure un dit per no eixir-se de la foto. Les vagues generals a penes tenien seguiment entre uns empleats acostumats a callar.  Entre tots el van matar i ell sol es va morir. 

Arriba el segon ERO i cada u mira desesperat que l’última barca unflable s’afona i no hi ha un objecte flotant a què agafar-se. Tímidament apunten les mobilitzacions en un entorn en què el nou propietari desmantellarà el que queda, amb benefici i xarxa comercial a preu de saldo. Els milers d’accionistes es queden amb pur paper mullat. Més del cinquanta per cent dels treballadors, al voltant de vuit-centes famílies, s’estan a punt d’anar cap a les cues de la desocupació en un moment amb escasses oportunitats. Ningú entre els treballadors sap si serà o no acomiadat.

En el fons el trist no és que muira el Banc de València, una marca buida sense les persones. El tràgic és que després del nom s’esvaeix l’esforç de tants treballadors que honestament, durant cent anys, van lluitar per fer bé el seu treball deixant-se la seua vida i la seua família en l’interès.

Aquesta història és una de tantes cròniques d’aquesta era d’incertesa. Cada pal intenta aguantar la seua vela. Uns retallant i altres simplement passant fam. Vam arribar a creure en l’ideal socialdemòcrata del capitalisme orientat al benefici social, però ens equivocàvem o més aïna aqueix era el camí i ens van enganyar.  Va tornar el neoliberalisme a la reconquista de l’espai perdut. Minijobs, privatitzacions, retallades socials i augment de l’abisme entre rics i pobres. La classe mitjana catatònica observa paralitzada la fi d’una època de treva social. L’aristocràcia política resisteix en la seua torre de marfil defenent als seus corruptes i els seus privilegis. Ací ningú es fa càrrec de la papereta. Ningú respon pels diners que es va robar. Santa Rita, Rita.

 El capitalisme és com una fera de circ. Quan creus que està domat i el vas a fer passar per la pedra va i un dia trau la seua urpa i t’arranca el cor. T’arranca la vida.