Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La meua relació amb eixos objectes de fulls de pasta de paper, encolats i amb tapes més o menys dures és quasi la del fetitxista. Diuen que els primers plaers de la infantesa, allò que t’ha fet feliç, et marca tota una vida. Encara conserve un llibre quasi esgarrat, de tapes dures de color verd, llom obert pels anys i l’ús que va ser el primer llarg que vaig llegir sencer. L'idil·li amb els llibres va ser tal que vaig començar a atresorar-los des que era xiquet. En un premi de redacció vaig tindre un de còmics de Disney, la tia Hilde, la meua estimada tia alemanya, sempre regalava llibres, Damià Català, quan anava amb ell del seu estudi de pintura a la cafeteria, em pagava llibres o fascicles de l'enciclopèdia de l’estudiant. Tots feien col·lecció. Quan ja feia les dues dècades de vida tenia més llibres que tots els que van acumular els meus pares en tota una vida. La família va anar creixent i, fins i tot, es va convertir en una càrrega pesada en canviar-nos de casa. Cr...

Crec que tots els xiquets són feliços el dia en què els pares els deixen entrar al llit de matrimoni i poden compartir la caloreta i el refugi sota llençols i manta. Així recorde jo els dies d’estiu en els que el pare anava a treballar i la mare anava pels queviures deixant-nos sols a casa. Els xiquets sempre pensen alguna malifeta si no hi ha adults. Com tots els mamífers estem programats a experimentar i intentar arribar als límits. Jo pujava dalt de l’armari i saltava al llit. Pense que és part de la meua natura: grimpar, pujar a un lloc i gaudir de la vista, siga armari, arbre o cim. No, ja no bote com abans, més aviat vaig amb precaució de no trencar-me la crisma, però continue gaudint de les vistes des d’un lloc alt com el que he visitat aquest matí. En una zona de les Majones, més concretament a la partida de la Basa de L’Orxa hi ha un mirador amb vistes excepcionals sobre el congost del riu Serpis en el seu trànsit entre la Vall de Perputxent i Vilallonga. Hui he agaf...

La Font de la Mata era allà els anys setanta el més paregut a un lloc remot per a un xiquet. Per un caminet a vora el Barranc de La Parra, s’accedia pel riu a una casa en lamentable ruïna prop d’un rierol on mai faltava aigua potable. En les nostres aventures juvenils sempre es comptava amb una aproximació a la Font de la Mata, de vegades amb insensata inconsciència, per un barranc que no coneixíem i que es va mostrar com feréstec i abrupte, al límit de la perillositat temerària. El paratge del qual us parle s’amaga entre el riu i el camí a L’Orxa en la que es coneix com la partida de les Majones. La gran quantitat d’aigua sempre ha fet que un mantell verd atapeït com el vellut cobrira els bancals ja salvatges quan jo era xiquet. La vista més educada de l’adult es desdiu d’aquesta visió ximple de la realitat. La zona s’havia assilvestrat, però els bancals i els masos abandonats identifiquen amb claredat la que va ser una zona agrícola i ramadera que va entrar en decadència....

Mon pare, si la reencarnació existira, hauria segut un caçador en una tribu que vivia sols d’allò que aconseguia atrapar al dia. De fet ell contava la batalleta de “l’home primitiu” en la qual anava amb el seu amic Pepe Orihuel a per les captures que es menjarien el mateix dia. Encara d’una generació de supervivència en la qual tothom sabia com extraure-li els fruits a la natura es va criar anant a caçar, a l’horta o, el que més l’agradava a pescar. Es va fer amic dels pescadors professionals i en una època on els no professionals eren pescadors de canyeta i braç va començar a eixir a la mar amb barca. Hi havia un quid pro quo   i mon pare els arreglava els rellotges de bades o amb un preu millorat a canvi d’eixa amistat que tenien. El seu mentor va ser el “Tio Batito”, o Batistet a casa, un home de escassa talla cabell rull, pell curtida pel sol, ulls de pardalet i nas afilat sobrevolant una boca fina. En conjunt podria haver sigut un fenici, un pescador maltés o un ...

Fa uns dies la meua filla va marxar cap a Brussel·les a fer pràctiques amb una beca de la Diputació a una empresa de publicitat que, sembla, treballa amb els temes de la Comissió Europea. Fa setmanes que estem de preparatius per tal que puga iniciar una nova experiència a la capital de Bèlgica. Dilluns ens vam acomiadar als carrers de València doncs eixia a la matinada. Lluny queda aquella xiqueta que va anar de mala gana a l'excursió de la neu del col·legi. Ja han passat molts anys des que va marxar d’intercanvi a França. Quan va acabar el batxillerat la vam acompanyar a l’aeroport a acomiadar la sorollosa comitiva d’estudiants que anava a fer trastades a Malta. Cada eixida era un pas endavant cap a la independència. Fa ara tres anys que ens fèiem una forta abraçada als baixos dels apartaments per a estudiants de Möhringen un dels poblets de l’àrea urbana de Stuttgart a Alemanya. Sabíem, aleshores que ens veuríem en unes setmanes però tanmateix intuíem que el fil de tindre...

Ahir vaig gaudir d'una jornada meravellosa entre la marjal i la platja que hui us porte amb fotos dels núvols gegants i dels animals. Era aquesta vesprada final d'estiu on encara el sol llueix amb força però on el mal temps, a punt d'arribar, s'albira amb núvols carregats d'aigua i electricitat que arriben a la costa. Els valencians som gent que hem de conviure amb una meteorologia boja de grans èpoques de dolça pau i tempestes de rauxa i aigua. Bollirà la mar com una cassola que deia Ausiàs March, en el meu país la pluja no sap ploure , afirmava Raimon. La veritat és que de vegades l'oratge és atemoridor, com és el cas d'aquests dies. Amb la filosofia aquesta de meninfot , amb la qual tant combreguem els valencians, diem " si plou, la deixarem caure ", però realment és que poc podem fer davant d'aquests fenòmens espectaculars que poden tornar-se contra la vida de les persones i el nostre entorn. Els que ja tenim anys solem recorda...

“La naturalesa sempre usa els colors de l'esperit.” Ralph Waldo Emerson Deia el fotògraf Ansel Adams, especialitzat en paisatge i referent de tots els que ens agrada la fotografia, que el món és incomprensiblement bell: una perspectiva infinita de màgia i meravella. Hui, primera excursió de la tardor, encara que és estiu, volíem fer una excursió curta per a tornar prompte a casa. Dic de la tardor perquè una vegada comencen les classes, jo, com a professor que sóc, ja tinc la sensació que l’estiu ha passat. Ja sabreu, els que seguiu la pàgina, la passió que tinc per les muntanyes. Ahir necessitava una càrrega de bateria vital i a les sis del matí vaig preparar els estris de la muntanya per a arribar a les set, encara en eixe moment del dia en que veus tot just les coses entre la foscor blava de les primeres llums. George ja aguaitava a la porta de l’ajuntament de Lloc Nou de Sant Jeroni i pel camí que puja a l’ombria del Badall. Pel Coll de Llautó, junt al Tossal del...