Caminant el Terme del Castell del Real (Olocau / Marines)

fotos

La decisió d’anar a Olocau va vindre després de donar una ullada a les possibilitats per la nostra zona habitual i veure que el dia semblava seria gris i lleugerament plujós. Les pàgines dels diferents serveis de meteorologia donaven bones probabilitats a la zona de la Calderona de tindre un dia amb intervals de núvols i sol i, afortunadament, es van quedar curtes. Vam gaudir d’un dia fred però assolellat pels camins verds i frondosos de la Serra Calderona entre els termes d'Olocau i Marines.

Supose que vistos des de fora tindrem Juan i jo una pinta curiosa carregats de càmeres i amb una gosseta amb jersei roig i orelles plantades. Efectivament ahir vam desembarcar a primera llum del dia als afores d’Olocau i vam iniciar una ruta circular sempre a la vista del castell del Real dels Vilaragut, cognom aquest d’una de les famílies més rellevants de l’antic Regne de València i que van ostentar el títol de Comtes d’Olocau.

La Calderona no és com les nostres muntanyes més al sud. Per les nostres correries, coneixem ja prou l'estructura típica de les muntanyes i la immensa plana de l’Horta de València separa aquestes serres de pedra calcària clara del roig dur i aspre del rodé de la Calderona. Vam iniciar el camí cap a la Penyeta Roja mentre els primers rajos de sol acaronaven les puntes dels pins i enllumenaven amb una claror roja els blocs de pedra fracturats i dividits a capes tan característics d’aquesta zona.

No vam tardar a albirar en la distància el Castell del Real al cim d’un tossal costerut. La Calderona mostra restes d’una activitat agrícola hui abandonada pels marges de pedra seca i les oliveres i garroferes que sobreviuen entre matolls i pins. La toponímia local parla ací dels “catxirulos” barraques de pedra seca amb aspecte hemisfèric, almenys la de Pilatos que és la que vam visitar i de la qual teniu un parell de fotos.

En alguns moments, la serra adopta aspecte quasi de bosc de conte centre-europeu i la vegetació es fa verda i feréstega. En aquest sentit es fan notar els quilòmetres que separen aquestes molt més al nord terres de l’aridesa de les serres de l’Alacantí amb un aire més desèrtic.

Aquestes muntanyes has sigut habitades des de temps immemorials i per tot arreu es veuen els senyals de l'ocupació. Pel que fa al castell, es tracta d'una fortalesa de l'època musulmana i s'utilitzava per a la defensa del nord de la ciutat de València enfront dels atacs d'Aragó, junt amb altres castells de la zona, com ara els de Xelva i Sagunt. En època musulmana rebia el nom de Hisn al-Uqab.

Pujant pel costerut camí del tossal no sospitàvem l’estratagema utilitzada, segons la llegenda, pel Cid i els seus hostes per a prendre el castell i els tresors que amagaven aquells personatges de la cort que van fugir de València per a trobar refugi a la fortalesa. Segons el relat el castell es va conquistar de nit amb un gran ramat de cabres amb ciris encesos en les banyes, que atiades pel Cid i els seus, grimpaven muntanya a dalt amb rapidesa, fent soroll i amb llums fantasmals. Això va fer creure als musulmans que un gran exèrcit els atacava i es van rendir als cristians.

Aquest castell aconsegueix mantindre la seua importància fins al segle XIII, ja que es té constància d'haver estat una de les últimes fortaleses en rendir-se, durant la reconquesta realitzada pel rei Jaume I, després d'això va passar a poder cristià. De fet, al llibre del Repartiment i també en un document de Jaume I de 1250, es parla del Castell d'Olocau. Ja cap a finals del segle XIII, el 3 de febrer de 1286, Ramon Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtindre d'Alfons III d'Aragó el feu del castell, permetent-se-li l'any 1287 reedificar-lo.

Hui resten uns quants murs enderrocats, un gran aljub amb la volta trencada per una banda, una torre i poc més. Jo diria que sembla en la distància més intacte del que realment està. Té més alçada que els castells andalusins als quals estem acostumats i un aire més de castell feudal a l’estil cristià. Les vistes dels voltants són impressionants i , curiosament, queda dividit entre els termes municipals d’Olocau i Marines. El nucli urbà de Marines Vell es veu en la distància. Com molts de vosaltres sabreu, va quedar arrasat per unes fortes pluges que provocaren moltes víctimes i que portaren a la construcció del poble de noval planta de Marines. L’encant de la Calderona ha portat a moltes persones a comprar les cases velles de l’antic Marines i reinventar-lo en forma de lloc de vacances.

No vam arribar al despoblat morisc de l’Olla, encara que ens va quedar molt a prop. L'anomenat poblat d'Olla va ser una antiga alqueria islàmica, de la qual encara queden restes del que va ser un sistema de rec. Té una torre de planta quadrada i es veu que està ocupat en l’actualitat vistes les mostres d’ocupació humana pels seus voltants.

Vam seure al formigó de l’aljub d’una caseta. Tot i que la temperatura era freda al sol s’estava realment bé. Per la pista adjacent vam veure passar caminants, caçadors amb remolcs ocupats per un bon grapat de podencs o ciclistes. El “Buenos días” amb el que ens saludaven tots denotava la gran influència que té la zona de la València Metropolitana en aquesta zona on el valencià va pel camí de ser residual. Vam baixar per pistes forestals de bon caminar fins a arribar a la Font Nova de Sant Dídac, feta el 1796 pel senyor del poble en Diego Manuel de Fenollet, Comte d’Olocau. Un plafó ceràmic corona el lloc on naix la font a una zona ombrívola i fresca presidida per una garrofera centenària que hauria de parlar dels caminants que una vegada la visitaren. Tal vegada fora una de les garroferes de les quals parlava Cavanilles en la seua visita al poble. L'any 1792 va estar per aquestes terres i va contar que la vila es recuperava aleshores d'una epidèmia de principis de segle que l'havia deixada amb només quatre veïns. En aquells moments tenia tan sols 60. Diu Cavanilles: Des de llavors es va fomentar l'agricultura, i s'han plantat figueres, oliveres i vinyes, els arbres es cuiden bé i a penes hi ha garrofera sense empelt mascle, amb el que asseguren el fruit.

Llavors, el Comtat havia passat al llinatge dels Fenollet. Aquests van reconstruir la Casa de la Senyoria, la font de Sant Dídac i van impulsar la transformació de les terres i la plantació de vinyes. Sobre aquestes transformacions deia el botànic valencià: D'Olocau vaig passar a Llíria en dues hores caminant cap a migdia, observava al pas el progrés que fa l'agricultura en el terme d'Olocau, ja a l'interior de les muntanyes i barrancs, ja en les planes contigües al camp de Llíria.

Vam acabar a la zona recreativa junt a un venerable arc romà única resta d'un aqueducte d'aquells temps.

Justament el paisatge del qual parlava Cavanilles era que veiem per la carretera que porta a Llíria. El sol era fort pel Camp del Túria. A la Safor el dia estava més gris i tancat i era hora de dinar.