Vida i mort a la Serra de Mariola

 

fotos

La imatge era inquietant. Recorde les pel·lícules d’aventures en territoris dominats per un enemic on sentinelles armats et vigilen des de dalt de les pedres. Podia ser Kentucky en un territori de supremacistes perseguint un esclau negre, podria ser territori apatxe o mujahidins a Kandahar esperant el comboi de tropes nord-americanes amb franc tiradors. La sensació s’incrementava amb els tirs d’escopeta que retronaven ocasionalment amb ones que es multiplicaven a les giragonses de la Serra Mariola. Ens haviem endinsat a la serra sense adonar-nos que era dia 29 i hi havia batuda de porcs senglars.

Amb amabilitat, el conductor d’un vehicle de tracció a les quatre rodes ens ho ha indicat, puntualitzant que portarem la gosseta lligada per si ens trobàvem una gossada en persecució d’un porc senglar. Efectivament veiem gossos, amb esquelles, alguns d’ells fora de si en el frenesí de la batuda patrullant la selva dalt i baix. Prop del Tossal del Poblat de la Mola hem vist un d'ells que amb poca curiositat ens ha olorat i ha seguit el seu camí. Anava dramàticament cobert de sang o d’ell o d’altre animal. La visió no era tranquil·litzadora.

Després de seguir l’antiga plataforma del tren Xitxarra, que un dia unira Alcoi amb Villena i Iecla, vam travessar la nova via del tren Alcoi-València i ens vam endinsar en l’ombria de la Serra Mariola.

La primera fita va ser el Poblat de la Mola, el qual té una llarga història amb diferents ocupacions des d'uns 1500 anys abans de Crist, fins a les darreres ocupacions en les passades centúries. Oblidat per tots, va ser redescobert com a jaciment arqueològic a principis del segle XX i va ser excavat en campanyes successives fins fa uns vint anys. A la vista queden les empremtes deixades pels nostres avantpassats: fonamentalment els peus dels murs de les construccions que una vegada allotjaren a grups de persones que feien una vida entre l’artesania bàsica i les activitats agrícoles i ramaderes. El poblat té una posició estratègica a la Vall d’Agres, perquè controla tant l’accés oriental per la banda de l’actual Muro, com l'occidental amb Bocairent destacant en la llunyania. No molt lluny, sorgint de les ombres de l’hivern, es veia nucli urbà d’Agres amb la seua característica forma allargada vista ara, des de certa altura, quasi com una pinzellada sobre un llenç de bancals i serres.

El senderista modern oblida que un lloc amb bones vistes era un bon lloc per a viure i no per motius d'estètica. Eixa olor a mort que podrien percebre els javalins de la zona, tal dia com hui, era el mateix d’aquelles èpoques a l’Era del Bronze on la supervivència depenia de la oposició acèrrima als enemics d'un poblat allà enfilat dalt d’una plataforma fàcilment defensable.

Asseguts en un banc de pedra natural, amb els rajos de sol d’hivern que banyen el paisatge d'una llum tendra i suau, hem oblidat per uns minuts l’angoixa vital d’un món on els problemes s’acumulen i les setmanes de treball ens enterren en vida. Hi ha un llibre de Patrik Süskind que sempre m’ha encisat. Es diu “La Història del Senyor Sommer” i entre altres temes parla d’un senderista obsessiu que camina sense treva escapant d’un enemic invisible, sense aturar-se a parlar en ningú ni descansar uns segons. De què o de qui escapa en Senyor Sommer? El llibre no ho diu, però tots seguim aquesta mena de fugida cap al davant intentant apagar focs i fent el possible per a acabar amb els problemes. Jo no sé si vos passa a vosaltres, però he tingut una setmana, carregada d’assumptes, incerteses, algunes resolucions favorables i alguns mals de cap. La vida és una carrera i, jo, tal vegada, escape a la natura com el personatge de la novel·la, on caminar sense tornar enrere és l’autèntic consol.

La Font de l’Anficosset i la seua basa de reflexos maragda, romania freda entre ombres congelades i plantes cobertes d’una gebrada que no desapareixia per l’absència del sol. Els inquietants punts de taronja brillant de les armilles dels caçadors s’albiraven per totes les bandes i els esclats de rifle sonaven en la llunyania. La senda dels guardes anava guanyant altura entre cudols ciclopis arrossegats de la serra i llançats rodant fins ancorar-se en boscos ombrívols on el sol aquests dies entra en forma de rajos brillants que arribaven escassos entre l’atapeïda vegetació.

Ja prop de l’Alt de la Penya del Frare hem sentit un soroll i a uns cinc metres ha passat aterrit un porc senglar escapant, muntanya avall, de la nostra presència humana. Un poc més endavant un segon porc. També per a ells, animals intel·ligents, més que els gossos, diuen, la vida és una carrera de supervivència. Segons es sap per la neurociència senten por i dolor com nosaltres. És clar que s’han convertit en una plaga i un perill i els caçadors actuen contra la seua proliferació. No deixa de ser per a ells un esport com proclamen amb logos en la seua roba. Jo tinc sentiments encontrats i, encara que racionalment puc digerir-ho, entenc que alguna cosa s’ha de fer, el cor em fa sentir aquests animals com éssers amb por, semblant a la humana, que sols volen sobreviure. No vull imaginar els moments de guerra on la batuda és contra un ésser humà emboscat en la natura i perseguit per altres congèneres esdevinguts caçadors.

La darrera Fita era al mirador natural que hi ha a la penya del Frare. Per totes les bandes, enfilats en pedres i amb les armilles taronja hi havia caçadors amb armes de mira telescòpica. La batuda estava perfectament organitzada, tot i que no havien capturat cap animal. Sobre la pedra plana hi havia una creu de ferro negra. Un punt final en la carrera per la vida. En homenatge a qui? Queda la pregunta sense resposta enfront de l’espectacle magnífic del Comtat. La Safor balla amb la Cuta que s’agafa de la mà amb el Benicadell. La Serra de l’Albureca queda davant dels Llombos i la Serra de la Foradada. El poble de l’Almudaina és una línia clara entre els fums que suren per damunt del paisatge. La vista és meravellosa.

Els ametlers estan per tot arreu coberts de flors d’un delicat rosa brodat sobre el blau del cel. Més i més personatges amb l’armilla taronja per totes les posicions elevades. Els insectes insensibles a una realitat aliena brunzien sobre les flors en un dia que per moments es semblava a la primavera.

La natura sembla amable i, encara que vull viure molt, entenc que la mort pot ser un final del qual escapar o la porta a l’esvaïment en un futur on els problemes desapareixeran.

La vida no és un camí senzill, estimat lector.