La Torre de les Maçanes

fotos

Primera ruta seriosa de l’any amb un ambient ja plenament hivernal. Vam fer una circular de 16 quilòmetres amb un desnivell de 861 metres i, tot s’ha de dir, prou trenca-cames. És la ruta en la que quan penses que ja ho tens i sols serà baixar una pista forestal et veus novament embolicat amb camins empinats o descensos per costeres de forta pendent i desfetes pel pas dels vehicles amb rodes.

Cal dir, sens ara positius, que vam gaudir d’unes vistes excepcionals de la Marina Baixa i l’Alacantí, arribant les vistes a muntanyes tan llunyanes com les de Múrcia pel sud, Castelló pel nord i, segurament, les d’Albacete per ponent. 

El dia va ser gelat en un principi però de cels nets sols enterbolits per una boirina que desdibuixava lleugerament els contorns en la llunyania. Ja cap al final de la ruta una capa de núvols estratosfèrics va banyar d’una llum blanca que, com una pantalla de fotògraf, va eliminar els contrastos impedint fotografies més acolorides. 

L’ascens el vam fer per camins d’horta i per la carretera a Benifallim fins agafar una senda que amb rapidesa ascendia pel Barranc del Comanador cap al cim de la Serra dels Plans. Vam passar pel  pou de neu del Rentonar, que ja coneixia d’altra excursió i, amb protestes constants de l’amic Juan per haver agafat la drecera que s’ha fet per a ascendir directament al vèrtex geodèsic, va, arribar al cim. El GPS que portava va caure a meitat de la costeruda senda i vaig haver de repetir part del recorregut mentre la gosseta i Juan esperaven.

Al cim hi havia un grup de senderistes prou gran i vam fer una breu conversa. El temps apressava i vam seguir per la Costera de la Mare de Deu fins el senyal que ens adreçava cap a la Serra de Montagut. Vam fer una parada i fonda gaudint de la beguda calenta que portàvem i que abellia especialment en un dia gelat.

Cal dir que el que ens quedava de camí va ser una mica fastigós per les continues pujades i baixades per pedra solta i sendes destrossades. En algun moment vaig pensar allò de “ a quina mala hora”. Entre les fites a visitar vam veure la entrada a una mina dita “Del tio Bambolla” i un corral-cova amb tres entrades molt interessant per la seua estructura dit “Dels Matets”. El cim de la Serra de Montagut, amb molt bones vistes va ser la darrera ocasió de fer fotos de l’Alacantí banyat per una llum blanca i morta i fer una última ullada a La Torre de les Maçanes. Arribar a l’asfalt de la carretera va alleugerir la càrrega en els peus, però el quilòmetre llarg que ens quedava ja semblava un postre de dinar de Nadal on realment ja no t’abelleix res més.