Balones, la Vall de Seta i la Serra de l'Almudàina

fotos

Mentre la vida ens done forces

Dia dos de gener de 2022, diumenge de principi d’any amb una temperatura fresca a principi del matí que es transmuta en qüestió de segons en bafarades d’aire humit i càlid. L’atmosfera, amb una lleugera boirina, es mostrava clara i calma. El dia d’hivern tenia aspecte de primavera, quasi de finals de maig, diria jo.

És la tercera visita en poc de temps a la serra de l’Almudaina amb accés des dels diferents pobles del vessant nord de la Vall de Seta. Aquest remot indret i dic remot perquè tots els pobles són menuts, les serres immenses i amb extensions de terreny solitari per totes les bandes. Sols per ponent es veuen les dinàmiques capitals del Comtat i l’Alcoià.

La Serra de l’Almudaina semblaria de vegades un gegant camp de golf sobre uns tossals, ja que en grans extensions sols es veu coscoll i cap arbre. Les pistes forestals semblen línies dibuixades sense obstacles fent ones sobre la superfície dura i seca de la serra. L’Almudaina sols sembla més accidentada per la vessant del poble que li dona nom.

Al sol encara li quedaven uns minuts per a aparéixer per la imponent Serrella amb els seus frares. Els bancals d’oliveres centenàries i una carrasca de branques fortes ens ha saludat com una vella amiga dels caminants. Si els arbres pogueren parlar...

Per pistes, primer d’asfalt i després d’una terra blanca d’aspecte de formigó trencat, hem accedit al Castell de la Costurera o també dit de la Vall de Seta. Sobre un estratègic turó domina la vall en una zona amb restes de l’època del bronze i dels romans. Els musulmans el van iniciar i els cristians el van rematar amb un parell de torres i una església de la qual no queden restos visibles. Per darrere el castell encara té un aire orgullós, però la realitat és que és una ruïna abandonada fa segles a la seua sort.

Hem fet una part del camí per un crestall de pedra i mata baixa sense senda clara però de fàcil caminar fins a enllaçar amb la pista que fa d’espina dorsal de la Serra. Per l’altra banda ja s’albiren les serres de la Safor i, fins i tot, la Calderona i les serres de Castelló. Ens hem trobat amb un caminant francés solitari d’aspecte ascètic amb uns prismàtics enormes. Ens ha dit que viatja pel món i que la seua intenció és anar aprenent castellà. No ens hem trobat a cap altra persona en el nostre recorregut.

La baixada és semblant a les que tenim als altres pobles: una senda de grava molt solta de caminar incòmode, una pinada i ja les pistes forestals. En aquesta ocasió hem vist un corral tancat sobre un abric natural molt curiós que teniu a les fotos. Ens haguera agradat anar però la distància curta relativa de la visual directa tenia un barranc i una costera sense senda perceptible.

Ja en la zona dita el Pla de Dalt, on una vegada va haver-hi un camp de tir, hem caminat entre pins i zones de camp obert on un budista convençut havia plantat torres de pedra de les que ara tant s’ha posat de moda. Sembla que volen representar equilibri intern. Siga el que siga és la mania de deixar canviat el paisatge, siga amb una columna de pedres o amb un grafit. Les fites de les sendes són ajudes útils al caminant, deixades per antecessors, les torres de pedra un signe narcisista front a la natura innecessari i que per moda està canviant el paisatge de zones molt concorregudes. No seria aquest el cas, però personalment preferisc el paisatge sense aquestes manifestacions.

Us deixe les fotos amb el desig que gaudiu molt de la vida. No sabem el temps que tenim ací i, per això, cada excursió és per a mi una fita més per a fer d’aquesta vida un temps de satisfacció personal. Us ho desitge també a vosaltres...