Beniarrés, la Cova de l'Or i el magnífic Benicadell

fotos

Vaig veure la furgoneta de treball de Nick arribant a la porta de casa. Amb el seu equipament de costum amb gorreta d'expedicionari del desert, el meu llarguerut amic em va saludar amb ample somriure i la bonhomia que el caracteritza. El motor dièsel ens va portar amb bramuls de fera desbocada a Ròtova on ens vam trobar amb Juan. Canvi de vehicle i viatge entre la foscor de la matinada fins a Beniarrés.

George, arribat de poc d’un viatge a Sudan, ens esperava amb cara de pocs amics. La temperatura era d'alguns graus sota zero i, amb els seus característics pantalons curts, estava gelat i cada segon de retard li va semblar una ganivetada de fred. Allà vam anar quatre amics i dos gossets per l’antiga via dels anglesos, passant el túnel fins a la senda que, per la solana, puja cap a la serra. És un tram de muntanyes entre el que naix com a Serra d’Ador i arriba, en passar el port de Salem, a ser la Serra del Benicadell.

És una zona molt humanitzada tot i l’abandonament de molts bancals. Per tot arreu els murs de pedra seca van construint peces d’un trenca-closques infinit farcit de venerables oliveres.

Ahir va ser un dia de llum molt especial. L'intens fred d’hivern sumat a la calma atmosfèrica creaven mantells de boira que surava sobre les aigües invisibles de l’embassament de Beniarrés. Els llauradors, per tot arreu, aprofitant l’absència de vent, van encendre focs que alçaven columnes de fum que en arribar a certa altura esdevenien en línies de dibuix capritxós sobre el paisatge.

Quilòmetre a quilòmetre, pel Barranc d’Onofre vam anar superant el desnivell amb l'omnipresent vista del regall del Benicadell. Aquesta és una muntanya polièdrica: verda i fresca per la banda septentrional, seca i àrida per la solana, ampla d’oest cap a l’est i vertical i convulsa en la perspectiva des del port de Salem.

Vam arribar a la cova de l’Or, monument de la prehistòria de la nostra terra i lloc de rituals ancestrals. La visita, més enllà de la tanca, és impossible. Un reixat tanca l’interior. Això sí, un parell de panells informen de les troballes i de la seua importància i altre il·lustra amb una fotografia la magnífica visió de les serres de les muntanyes d’Alacant: La Foradada, l’Albureca, l’Almudaina, la Serrella, les Planes, la Mariona i moltes més. No tenien mal gust els nostres avantpassats triant llocs com aquest.

Vam seguir ascendint fins a arribar a la Nevera del Paller, una més de la gran quantitat que alberga tota aquesta serra i que, a poc a poc, anem coneixent. Aquesta construcció, de gran envergadura, està encara en un bon estat de conservació. Es data el 1720 aproximadament i és, per la seua ubicació, un mirador amb vistes privilegiades a la Vall d’Albaida. Vam triar uns graons de pedra per a seure i fer l’esmorzar. Van arribar uns altres tres senderistes i tres ciclistes de muntanya. Brindis, picadeta sempre animada per les llepolies temptadores de l’amic Juan, i en marxa novament.

Per pista forestal vam anar apropant-nos cap a la carretera que uneix Salem i Beniarrés. La mola del Benicadell va anar fent-se més i més gran a la vista emmarcada per pins i lligada a la gràcil curvatura de la pista. A la dreta vam veure una creu metàl·lica amb una capsa contenint una figureta de la Verge Maria i dues monedetes. Alguna cosa tindrà la natura que evoca els sentiments religiosos en totes les cultures i fa que altars, creus, túmuls o banderes convoquen als diferents deus a unir-se amb el caminant.

Ja passava del migdia quan hem iniciat el descens a Beniarrés per l’Assagador de Salem. Vaig recordar aquella excursió inoblidable i de l’11 de desembre de 1976 amb el director del col·legi. Ho recorde lligat a una data perquè aquest dia va ser segrestat pel GRAPO Oriol i Urquijo, un industrial de dretes. Mal informat, ens va portar pel regall del Benicadell en una excursió perillosa per a un grup de xiquets de tretze anys. Vam anar quasi perduts pel runar fins a arribar al cim. Un xiquet davant de mi de miracle no va caure en falcar-me jo a les pedres i evitar que ell, i jo mateix, caiguérem pel fort pendent. Vam arribar tard a Castelló de Rugat i sense autobús ja i sense telèfons van demanar a persones que baixaven cap a la Safor que ens aproparen a Gandia.

La vida corre ràpida i ja han passat 45 anys de vida lligats ahir per l'experiència mística de la muntanya.

Beniarrés anava sortint a la vista amb el seu caseriu apinyat sota la blanca ermita i la cúpula blava de l’església que com a dues fites particulars dominen el poble. El dia ja era d’una llum clara amb cels de blau intens i núvols riallers quasi primaverals. Era ja el moment de la darrera visita un dels safaretjos del poble i a una zona recreativa dita de la Font del Barranc del Port.

Una ruta molt bonica, una llum especial. Hem d’apreciar molt la sort de viure en una terra tan bonica com la nostra i poder tindre la salut i la sort de poder-la gaudir.