Serra d’Andilla. Guerres perdudes

fotos

Osset és una aldea solitària del terme d’Andilla. A primera hora del matí un sol d’un color rosa delicat s’alçava per damunt dels vapors d’un dia de tardor primerenca. La temperatura era sis graus més fresca que a l'eixida de casa, es notava que estavem molt a l’interior i molt alts. Els Serrans ja és una comarca de clima continental i això es nota. Molt més probablement a l’hivern.

Caminarem uns metres pel poble i un parell de persones ens van  contestar al bon dia amb un sonor “Buenos días” un d’ells amb cara no sabria dir si d’endormiscat o de mal geni. La llum encara era suau i els colors delicats entre els pastels clars i el verd d’herba fresca.

La senda de la “Peña Parda” té un pendent d'escala humana i, encara que és llarga, ens va permetre portar bon ritme en la pujada. En les muntanyes es veia sols matossar i algunes parets de pedra seca on probablement en el passat hi havia conreus. Com esquelets d’ossos nus, milers d’arbres morts en l’incendi de fa anys jauen tombats entre argelagues i carrasques. La muntanya es recupera però la vegetació és encara baixa i els accidents del terreny monòtons. Superat l'ascens l’altiplà superior té pins retorçuts com a bonsais japonesos entre pedres i mates desdibuixades per la boira. Encara, passada quasi una dècada, la vegetació cremada clama al cel com a record de l’esplendor d’una època passada.

Nou anys han passat des d'aquells angoixants dies on Els Serrans es cremava sense control a causa de dos incendis que van sacsejar les comarques d'interior. Andilla i els seus tres llogarets d'Artaj, Osset i Pardanchino van ser desallotjades davant l'imminent perill de propagació del foc. Tot es va iniciar el 2012, quan un veí va fer una crema en la seua parcel·la que no va apagar convenientment i díhuit hores després, amb una forta ponentada, es va iniciar el foc devastador que els bombers van combatre en el que va semblar una guerra contra un enemic poderós.

Segons les dades de Greenpeace, aquest va ser "un dels incendis més devastadors del segle". En total, 23.000 hectàrees es van cremar sense control. 200 efectius terrestres i nou mitjans aeris van treballar a sufocar l'incendi al seu cap i en la cua per a frenar el seu avanç. Les tasques d'extinció es van complicar pel vent canviant i les altes temperatures que van arribar a amenaçar el parc natural de la Serra Calderona.

La guerra forestal es va perdre i encara hui la Serra d’Andilla és un cementeri de cadàvers que ningú soterra i on els arbres encara no han recuperat la seua presència anterior.

Estàvem ja molt alts. La “Peña Parda”, a 1312 metres d’altitud, diuen que té unes vistes meravelloses de tot el Golf de València però hui sols veiem cortines de llum descendint de núvols i boires que sols deixaven intuir els accidents dels terrenys o les poblacions més properes. El cim, amb vèrtex geodèsic, té un refugi on poder amagar-se que em va recordar al que hi havia al Mondúver quan jo era xiquet. Si ha tingut alguna utilitat anterior, possiblement vigilància forestal, hui roman abandonat a la seua sort.

Per la banda de ponent hi ha una zona més arbrada i humida amb vistes sobre Andilla. Ens ha paregut veure les restes d’una trinxera, possiblement d’artilleria, amb un xicotet recinte soterrat i un passadís obert. Cal recordar que tota la zona va ser front de guerra i aquesta podria ser una plataforma privilegiada per a bombardejar les tropes franquistes vingudes des de Terol.

La vila d'Andilla i els seus tres llogarets –Artaj, La Pobleta i Osset- formaven part durant la Guerra Civil Espanyola de la Línia X.I.Z que des d'Almenara fins a Santa Cruz de Moya (Conca) passava per Viver, Xèrica, Andilla i La Iessa. Una línia de cabdal importància en el sistema defensiu republicà. Andilla, però, també va formar part d'una altra línia inacabada i menys coneguda que va ser batejada com a “Línia Intermèdia o Línia del Palància”, per seguir el curs d'aquest riu, amb final a Sagunt.

Amb la construcció d'aquestes línies defensives, Andilla comença a sentir els disgustos de la guerra en el seu propi territori. Les muntanyes del municipi s'omplin d'enginyers militars, sapadors i treballadors, presoners forçats a participar en la construcció, i soldades, perquè en l'estiu de 1938 el front de guerra s'havia ensenyorit ja de la vila i els seus llogarets. La majoria d'andillans van abandonar les seues cases i van buscar refugi en les construccions de camp situades en els Cellers de Pardanchinos. No van tornar a les seues cases fins que la guerra va haver finalitzat.

Andilla, enclavada entre les dues citades línies defensives, va patir en el seu propi terme les conseqüències de la guerra. Les trinxeres, fortins i parapets es van ensenyorir del territori, des d'on l'exèrcit republicà contenia els atacs dels revoltats. La Penya Parda, el cim de la Salada o el Rebalsador es van convertir en habituals en els comunicats militars de republicans i franquistes.

La davallada cap a Osset va ser per pistes i una senda afortunadament verda i humida. El sol es va mostrar amb alegria mostrant un cel blau amb núvols de cotó. Ja més prop del poble tornava aquest paisatge eixut i aspre on el foc tot s’ho va emportar i on una nova generació de pins arriba.

Ens quedaven per visitar les coves del Barranc del Pou d'Ontinar. Es tracta d’una sèrie d’habitacions, unes trenta, que els soldats republicans van excavar en les parets d’un barranc a l'eixida de la població. Aprofitant les qualitats del terreny van habilitar unes coves on cuinar, dormir o refugiar-se de les temperatures extremes. Era el lloc on descansar de la tensió del front de guerra com conten alguns testimonis escrits de l'època. Xicotets detalls d’humanitat queden entre les parets i els túnels. Es poden veure claus i pals de fusta com a penjadors de roba, fornícules on deixar els estris personals, bancs...

En les explicacions sobre les coves hi ha un fragment d’una carta que diu: 

“Rep una important notícia, més ben dit una tragèdia, que m'ha afectat profundament. El dia 6 d'aquest mes va haver-hi un únic bombardeig. Havia sonat l'alarma a primera hora i la pobra Margarida, la meua primera núvia, va anar al camp a reunir-se amb son pare i la bomba va caure damunt dels dos...”

Més enllà de la curiositat de la visita, causa dolor pensar en aquells xics joves, alguns xiquets, embarcats en una guerra incivil. Era una guerra que no es podia guanyar en cap dels bàndols perquè a tots els va trastocar la vida. En aquest cas va ser el foc de la història el que va cremar milions de vides que mai més recuperarien un passat que enyoraven.

Aquestes guerres no les guanya ningú...