Anna, terra d'aigua

fotos

Anna per a mi, per molts anys, era el record d’una excursió a l’Albufereta, el famós llac d’un poble farcit d’aigua per totes les bandes. Ja de molt major havia tornat un parell de vegades sense entrar mai als carrers del poble. Internet, lloc on la informació circula a gran velocitat, m’havia mostrat fotografies de la que es diu “la xicoteta Alhambra valenciana”. És cert que el nom és una bona idea de màrqueting que atrau moltes persones i que ha fet fortuna. Fins i tot jo pensava, sense tindre una idea molt clara, que era una fantasia del segle XIX tan de moda en aquells anys. Però no.

Vam fer un reconeixement del poble per a situar-nos. Efectivament poc després d'haver aparcat el cotxe ja vam veure la séquia amb abundant aigua que queia en cascada en un preciós racó ombrívol sota l'ombra d’arbres encara amb tota la fulla verda. Al bar de la banda del poble vam esmorzar i gual que altres grups de visitants i locals feien a l’interior i a l’exterior. Anna és poble de frontera lingüística i igual sentíem un castellà característic en les converses de les taules del costat, com ens atenia la cambrera, sense problema, en valencià. Anna ha sabut reinventar-se en un lloc on la geografia recòndita de les comarques valencianes d'interior dificulta molt el seu desenvolupament. Entre un passat preindustrial lligat als molins i a l’aigua i un present amb turisme, agricultura i un poc d’indústria, el poble de la Canal de Navarrés ha trobat un equilibri elogiable. Certament no podem trobar grans edificis, ni molts racons bonics, pels carrers del poble. En gran mesura Anna és un poble de carrers rectes de nova factura. Sols allí on és el centre hi ha uns pocs elements significatius. Els més destacats l’església i el palau que més endavant descriurem. Si Anna pot presumir, és de paratges bonics i aigua, molta aigua.

A l’hora prevista vam anar davant del palau. Tinc una opinió dividida respecte al conjunt, perquè per una banda les expectatives eres altes i per altra no va ser allò que esperava. Deixeu que us conte la història.

El Palau va ser en el seu origen un castell musulmà. A l’època cristiana es va convertir en seu de diverses famílies senyorials, entre ells els Borja o els Comtes de Cervellón. Va ser sotmés a diverses reformes per a adaptar-lo a les noves funcions i, finalment va ser comprat per la família Trénor que el va vendre per un preu simbòlic a l’ajuntament del poble ja a finals dels anys huitanta. Aleshores d’aquell castell no quedava més que una estructura canviada i modificada, amb alguns incendis i quasi en ruïna. Els governs municipals van decidir actuar en ell. No gose dir, van restaurar o reconstruir perquè certament van fer un edifici nou sobre les restes d’un antic. Sembla que molt poc quedava més enllà d’un casalot vell i, tal vegada per això, van estar a punt de tombar-lo completament. En compte d’això un alcalde amb ganes de potenciar el turisme va inventar una fantasia morisca, una altra gòtica i una barroca per a rememorar la història. Quasi res és original més enllà de certes parts estructurals.

El jardí i la sala morisca certament creen un ambient molt bonic, però completament inventat per altra banda. Van fer portar, fa pocs anys, artesans del Marroc, perquè el preu era més econòmic i aquests van fer un conjunt d’estil “neo morisc” que és més un invent que altra cosa. Bonic és, té el seu mèrit, però no deixa de ser un espai que podria haver sigut creat per al xalet d’un milionari saudí dels de Marbella, per a un restaurant d’ambient marroquí o per a un saló de bodes.

La resta de les sales també són el resultat d’una acumulació d'objectes curiosos i antics, a saber, un museu de l’aigua on es va trobar l’aljub, una capella de nova planta i una sala barroca també reinventada fa uns anys. També es conta la llegenda de la troballa d’una cova amb un naixement d’aigua per a dotar al lloc de la fantasia necessària.

Em quede amb les restes de parts de l’edifici antic que es veuen per ací i per allà. Una escala, un mur, una volta... En conjunt és un edifici que agrada al visitant que busca veure curiositats però que pot decebre aquells que busquen més història. De tota manera alabar al poble d’Anna que ha sabut crear un element d’atracció per als turistes i un lloc on fer bodes o fotos de comunió boniques. No vull ser negatiu. Anna paga la pena i la visita al lloc pense que us agradarà si el que voleu és un lloc ben arreglat per a les visites dels turistes i us donen igual les restauracions més o menys acurades.

Vam acabar el dia visitant els famosos paratges de l’aigua. El Gorgo Catalán i el famós Gorgo de la Escalera, sempre ple de gent en estiu i ara deliciosament solitari.