Atzúbia i la Cova dels Canelobres

 

fotos

Si em seguiu sabreu que les rutes que faig solen ser de muntanya. El dissabte pertocava una excursió amb la família per a veure una cova poc coneguda però que paga la pena visitar i el poble de l’Atzúbia, prop de Pego, ja de camí a la Vall de Gallinera. Vam tindre la sort de rebre l’autorització de l’ajuntament del poble i de l’oficina de turisme de Pego i les Valls que està portant a cap una excel·lent tasca de promoció del seu territori.

La Cova dels Canelobres d’Atzúbia el passat cap de setmana estava oberta i l'oficina de turisme de Pego i les Valls ho havia anunciat en el Facebook.

Carlos, el xic que feia la guia va ser molt amable en la seua guia ajudant en tot moment a la meua sogra, una dona de huitanta-tres-anys. Com imaginareu, aleshores, és una cova ben habilitada per a persones de quasi totes les condicions físiques, això si, posades a pujar i baixar escales de pedra.

Segons ens va contar el guia, la cova es coneix des dels anys huitanta del segle XX i no va ser fins fa uns pocs anys que es va acabar d’habilitar per a les visites, ja que abans sols era territori d'espeleòlegs.

La cova de l'Atzúbia presenta un recorregut de 80 metres i uns 15 metres de desnivell. Encara que és de xicotetes proporcions, destaquen importants conjunts d'estalagmites i estalactites que s'observen en gran nombre i varietat en una espectacular sala de 600 metres quadrats. Si coneixeu la propera Cova del Rull, trobareu un cert paregut a una menor escala en aquest cas.

Aparentment la cavitat és resultat de l’efecte de l’aigua que ha excavat el terreny i, junt amb l’acció de terratrémols i altres efectes de la geologia, ha creat una cavitat accidentada plena d’enderrocs ja esculpits al seu torn pels dipòsits minerals. Sense escales seria molt abrupta.

El recorregut comença a través d'un xicotet corredor que dona accés a l'interior d'aquesta sala, amb un pendent escalonat fins al fons de la cavitat. En aquest punt una plataforma permet observar de prop els abundants espeleotemes . (Teniu l’explicació de wikipedia al final del text).

Hem eixit de la cova encantats amb la visita. S’hauria de promocionar més, ja que és ben interessant i fins i tot havent-hi fet excursions per la zona no havíem sentit mai d'ella.

Parlem de la història del poble de l'Atzúbia. 

Malgrat les evidències del pas d'ibers i romans l'origen de la població és àrab. Jaume I va cedir-lo en 1258 a Arnau de Romaní. Posteriorment crearia la baronia de Forna per al seu fill. En 1602 estava habitat per 6 famílies, però en 1609 restà despoblat rere l'expulsió dels moriscos; fou repoblat en 1611 per Francesc Roca amb mallorquins. Ha pertangut als Cruïlles (s. XVI), els Figuerola (s. XVII) i els Julià i el baró de Santa Bàrbara (s. XIX). En 1845 el municipi reunia 150 jornals de secà amb una petita horta regada amb el safareig de Forna, en les seues muntanyes posseïa dues mines de carbó mineral, dues pedreres d'algeps, sis forns per a coure'l, tres pedreres d'arena i 200 caps de bestiar llaner. En 1911 Forna i l'Atzúbia es fusionaren passant a formar un únic municipi.

Hem aprofitat per a visitar els carrers del poble animats pels corredors de la carrera dels Botamarges que feien parada per a recarregar al centre del poble. L’Atzúbia té un parell de carrers però ben boniquets. És un bon lloc per a dinar i per això vam acabar i fer-nos un aperitiu a la Moleta, restaurant que està a la carretera i que conec de fa trenta anys quan vaig treballar de professor a Pego i anàvem a fer les trobades amb els companys. Vaja ací un record al company Juli que s’ho feia jas cantant amb la guitarra.

Una visita molt recomanable i un treball molt bo el que fan els amics de “Pego i les Valls. Turisme” promocionant una zona tan rica en atractius.

*“Un espeleotema és un dipòsit mineral secundari que es forma per precipitació química a partir d'un mineral primari en una cova, generalment en terrenys càrstics, en els quals les aigües d'infiltració, degoteig i escorriment tenen un paper fonamental. Els minerals més freqüents en els espeleotemes són la calcita i l'aragonita, ambdós carbonats de calci, i el guix, sulfat de calci, dissolts de la roca calcària per l'aigua subterrània circumdant. El mot espeleotema fou introduït pel geòleg del Servei Geològic dels EUA George William Moore (1928-2007) el 1952 i prové del mot grec σπήλαιον, caverna, i del llatí "thema", que a la vegada ve del grec θέμα, assumpte, matèria.”