Volta per Moixent, La Costera. La Bastida de les Alcusses. Grup del Centre Excursionista de Ròtova.

fotos

L’amic Juan hui es trobava com un peix en l’aigua amb els seus amics del Centre Excursionista de Ròtova. Es nota la densa xarxa social que tenen els pobles on la gent es coneix, no tan sols d’una edat sinó de diverses. Les associacions són un mecanisme molt important en la socialització de persones amb interessos comuns i en eixe sentit Ròtova té la sort de tindre un grup senderista amb llarga tradició i, fins i tot, zones de la muntanya i un refugi en propietat.

Hui era jo l'element convidat en un grup on tots es coneixen. Tampoc em sentia aliè doncs entre els companys de ruta tenia algun antic alumne i, fins i tot, gent que feia més de trenta anys amb els quals no coincidia.

Era un típic dia de Tots els Sants (Què collons és això del Halogüin?) amb els núvols alts cavalcant el vent de ponent i ocasionals plugims que no arriben ni a ser anecdòtics. La temperatura era traïdora. De vegades semblava que tenies calor i, per moments havies de posar-te mànega llarga perquè et podies gelar. El paisatge es mostrava preciós entre el verd frondós de l'ombria final de la Serra Grossa i els colors grocs i ataronjats de la tardor. Tenim una tardor especialment primaveral amb el petorret en flor, els arbocers amb fruits entre el taronja i el roig i el color intens d’un cel hui travessat de línies blanques deixades pels avions.

La primera en el front! M’he deixat en el cotxe el telèfon i he hagut de tornar per ell. És cert que no hem de dependre d’ell, però hui és un element més de seguretat i contacte amb la família per no dir que és la FERRAMENTA on tot ho tenim. El grup ha tingut l'amabilitat de fer una parada i esperar-me.

La pujada pel Barranc de la Bastida és prou senzilla i, encara que amb les pedres molt humides no ha tingut cap dificultat. Arribant a la Casa de la Bastida, també coneguda com a Corral de Sarrión, hem vist la gran quantitat d’arbres que van caure amb la tempesta del Glòria i que encara romanen caiguts. La senda puja amb un desnivell suau al poblat iber on hem fet parada i fonda abans de fer una visita lliure per les restes del que degué ser un assentament imponent. Queda sempre el misteri de qui van ser i perquè sols va durar cent anys sent abandonat l’indret de sobte. Sembla que algun atac exterior va deixar en l’oblit aquell lloc de vida tan curta.

A poc a poc hem baixat per una senda una mica perduda i hem arribat al punt d’inici. Anàvem, com solem fer, parlant per parelles de les coses de la vida. La temperatura ja era quasi de principis de l’estiu. Coses d’un clima que ja no sabem com és.