Monestir de Sant Esperit de Gilet i la Serra Calderona

fotos

Feia tants anys que hi vaig estar que ni recordava ja amb una imatge mental com era Sant Esperit a Gilet. D’aquella visita quan jo tindria uns dotze anys no recorde més que un llibre enorme que em vam mostrar fet amb pergamins. Tants tenia que ens van dir que per a fer aquell volum de càntics s’hauria necessitat tot un ramat. En una de les sales ens van contar que un dels retrats seguia amb la mirada als visitants i tots ens vam quedar fascinats com si un d’aquells retrats vius de la sèrie de Harry Potter es tractara. També vaig pujar amb els companys a un dels pics dels voltants però sols recordava intensament el color i la morfologia de la Serra Calderona i no sé  ni quin va ser.

La memòria és fràgil quan han passat tantes dècades i semblava hui a les huit del matí que arribava a un nou paratge i no era una segona visita, com era el cas. Havíem eixit encara plovent però la previsió del temps era bona per a Gilet. A l’aparcament sols hi havia un altre vehicle i hem aterrat entre les ombres d’una nit que encara es resistia a marxar.

La vall de Toliu va ser la llar d'institucions monacals des de 1403 i va ser, amb diverses interrupcions col·legi de missioners franciscans fins a l’arribada de les passades dècades on la manca d’aquestes el va deixar ja sense la seua funció tradicional. Hui, prop com és de València, és un lloc estimat per a anar a passar el dia i gaudir de la natura.

La Calderona és una serra molt xafigada. La gran quantitat de pistes i sendes porta a molta gent a recórrer els seus vessants i, per això, moltes de les sendes estan en molt mal estat, amb pedra solta i amb forma de canal feta per l’aigua. Per altra banda la pedra plana roja, el rodé, que conforma les capritxoses formes dels tossals té un caminar molt agradable quan adopta disposicions escalonades. El dia anava il·luminant el Xocainet, la Muntanya Redona també coneguda com la Penya i els altres tossals amb una llum tendra de tons rosats que feia que els penyals aparegueren forts colors rogencs i els núvols com pinzellades de color rosa sobre fons de violetes molt clars.

La Creu de ferro negre s’alça d’una forma agressiva i dura sobre un paisatge de formes orgàniques. La vista, en aquest moment del dia, era colpidora. Per damunt de les darreres formacions de la Calderona s’albirava el sol entre els núvols sobre un mar de plata líquida. Pel sud es veia la textura densa de l’àrea urbana de València Capital i les serres de Corbera i el Monduver acabades de eixir d’un mar de tempestes de la tardor. El monestir es destacava al centre de la frondosa pineda encara envoltada en ombres.

La conversa sempre és diversa entre els companys i resseguint la guia visual del mapa hem anat, fent ziga-zaga per una vella pista fins a arribar al canal de la cinglera que, entre dues parets rocoses puja de forma abrupta a l’altiplà de la Muntanya Redona. El paisatge s’obria als pobles de l’interior d’Albalat dels Tarongers, Estivella i Torres Torres en un preciós dia de tardor amb una temperatura meravellosa. L’amic Juan sols vol fotos i si pot ser allà on sembla que alçarà el vol en pegar un pas endavant. Hem jugat amb els companys de ruta i les ombres projectades i hem seguit al cim.

La configuració del cim, amb una vista ja entrenada, m’ha fet deduir que albergava les restes d’un poblat iber, com així ha sigut. Santa internet ens ha confirmat que entre les mates d’espart hi ha restes de murs d’un poblat encimbellat en un lloc estratègic com els agradava als ibers. Era moment de fer parada i fonda sobre les lloses planes. La lluna s’amagava per ponent sobre una dorsal de la Calderona semblant a la cresta d’un rèptil adormit. Les vistes eren realment espectaculars amb la Serra d'Espadà pel nord, Sagunt i el seu Castell, una vegada vençut pels cartaginesos comandats per Anníbal, i les instal·lacions industrials a vora mar. Allà per damunt de les grues del port de València l’estimat Mondúver ens saludava com recordant-nos on era la nostra llar.

La tercera fita era el Xocainet des d’on hem accedit per un ombrívol bosc a la font de la Murta. Allà al monestir l’aparcament ple de cotxes ens mostrava la gran quantitat de visitants que havien arribat ja a passar el dia. Els camins estaven per moments molt desfets. L’excés de rodes sempre trenca l’equilibri estructural de la senda i l’aigua fa la resta.

La font de la Murta quedava en un racó selvàtic cobert de verd com en una jungla tropical. Quedava ja la penúltima pujada, certament exigent per la distància i la darrera per el fort pendent. El GR 10, que hem utilitzat per a tornar estava desfet altra vegada, però hem aconseguit anar a bon ritme fins a arribar als murs posteriors del convent. La zona ja estava repleta de visitants escampats per tot arreu i la porta del Convent que una vegada vaig visitar quedava tancada a les visites. Els éssers humans som efímers com ho és cada cicle solar que ens porta endavant deixant els anys de la infantesa ja molt lluny del present.

La vida passa molt ràpid.