La dictadura de la correcció

Primer que res i, com diré finalment, respecte a totes les persones. Pense que cadascú ha de viure com sent que ho ha de fer i, per damunt de tot, sense fer mal a ningú.

Vivim en un moment on tothom està sempre en del dret d’estar permanentment ofès, on uns tenen la pell molt tendra, i els altres sempre estan a punt per a odiar a la mínima que no els agrade qualsevol cosa que algú diu. La gent alaba el gust de la xica concursant per no voler dir la parauleta de marres però, a la vegada, xiula (haters, com diuen ara) Ana Torroja per defendre que la cançó no s’ha de canviar.

Mecano i la cançó de la que parlem són de principi dels anys huitanta. Aleshores el pop va canviar es va fer més combatiu i explícit. Utilitzar paraules com “mariconez” o parlar de sexe explícitament era novedós i trencador. Fins i tot el cinema d’Almodovar era provocador en la seua forma de mostrar la realitat social i algun grup es deia “Kaka de luxe” . La lletra de “Quédate en Madrid” es va fer en un context i una època on dir “mariconez” (“mariconaes” diriem en valencià) era tan col·loquial i, sense intenció d'ofendre, com quan li dius a un amic "que fill de puta eres" sense pensar que sa mare ho és o sense pensar altra cosa que les prostitutes són dones que mereixen tot el respecte. En el context de la cançó precisament s'utilitza una paraula com "mariconez" per a dir que els homosexuals són més sensibles i que el que es considerava "mascle" no podia ser així i es sentia estrany mostrant tendresa. En el fons jo veig que mostrar la tendresa és una actitud positiva i, si ser tendre és cosa de gays, jo també compartisc aquesta forma d'entendre els sentiments. Veiem en la lletra un pensament típic dels "mascles" d'aquella època: mostrar les emocions no era cosa d'homes. Aixó ens ho ensenyaven al parvulari: els homes no ploren, les xiques són plorones. Punt.  La crítica implícita no és tant als homosexuals si no a la por a eixir de l’armari o a mostrar la nostra part més sensible. Per tant, ho és al masclisme i a la seua mentalitat repressora.

Hui, per fortuna les coses són diferents i els homes heterosexuals ens podem permetre mostrar que no som de pedra. Han passat trenta anys i és cert que vivim un altre moment de la història tot i que el masclisme continua fent estralls.

La cultura americana de la correcció política ens porta a la censura prèvia, que és la pitjor. Si la portem a l’extrem arribarem a un moment en que els catòlics s'ofendran si senten "hòstia" o "me cage'n Deu" en pegar-te un bac, els musulmans si fas bromes o escrius del seu profeta, els alemanys si fem ocurrències del seu cap quadrat, els espanyols si fem una conya satírica sobre Colón, els anglesos si parlem de les orelles del Carles, el catalans si es burlen d’ells dient que són agarrats, o els mascles si fan un acudit sobre com de curtets som de cervell. No acabaríem mai.

I així tots a ser correctes i, per altra banda, tots a odiar si sentim alguna cosa que no ens agrada.

Tal vegada als 80 érem brutals i políticament incorrectes segons el nou puritanisme. Fèiem acudits de tot i de tots però ara, mentre fem als col·legis el dia de la pau, els alumnes es matxaquen i ho graven en el mòbil, molts d'ells per les xarxes socials s'insulten per escrit i no donen la cara. Cada any els caps d’estudis saben la feina que tenen solucionant conflictes entre adolescents que s’insulten greument en les xarxes socials.

Els "memes" solen ser brutals. El animalistes s’alegren si un xiquet de tretze anys mor d’un tir perquè son pare se l’ha emportat de cacera o es tiren damunt dels toreros que fan una correguda de bous benèfica per un xiquet que pateix càncer.

Jo veig que hi ha molt de "postureo" que no és més que hipocresia i mediocritat del pensament.

Si les obres artístiques o literàries les canviàrem al nostre gust no podríem veure l'esperit o els sentiments de l'època. Per exemple, Carmen, la meravellosa obra de Bizet, que tracta sobre el amor desmesurat i romàntic. La protagonista, segons els cànons de l’època és la dona fatal que arruïna la vida de Don José. Segons la mentalitat actual ella és la dona lliure i ell és un maltractador. Haurem de canviar els textos i fer que foren políticament correctes?

Hi ha una pel·lícula més incorrecta políticament parlat que "La vida de Brian"? Si els actors hagueren dit que l'escena final dels que canten en les creus era una burla als condemnats a mort hui no tindríem una de les escenes més vitalistes i divertides de la història del cinema.

Què veig de bo? Que finalment ens ho pensem molt més a respectar als essers humans que es senten diferents i tendim a no fer bromes sobre la seua condició. Veig positiu el fet que rebutgem la pederàstia i denunciem els abusos. Per fortuna hem fet de la violència masclista siga problema principal a resoldre. Tot això està bé, però malauradament tanquem a presó a qui fa un teatre de marionetes que molesta a algú o ens plantegem si una drag queen representant a la Mare de Déu ha ofés als catòlics. I així hem arribat a la tonteria de pensar que hi ha que canviar la lletra d’una cançó de fa quaranta anys perquè diu “mariconez”.

Estem en un punt estrany on ni som carn ni som peix.

I perdó si algú se sent ofés. Escric sempre que sóc capaç amb respecte a qualsevol persona de qualsevol condició.