El Barranc de l'Enxina, en la gola del llop

En la penombra de l'alba d'un dia tardorenc, les veus del grup havien de sentir-se des de les escarpades vessants que tanquen al riu Serpis en la seua ruta de fugida de la comarca del Comtat a la Safor. Les obres dels enginyers anglesos semblen ja part del paisatge i no aquella avançada de civilització que va obrir una vegada el pas al cavall de ferro. La Fàbrica de l'Infern, més aviat les seues ruïnes, emergeixen entre la vegetació que intenta apoderar-se de les seues formes ortogonals per a imposar la geometria del fractal. Acabàvem d'accedir a una part de la via que va quedar òrfena, aïllada de la resta, quan es va desmantellar el pont de ferro que creuava el riu aigües avall. La senda començava a tancar-se enroscant-se als plecs del terreny. Tal com estava previst, el plugim va començar a cobrir el paisatge d'una capa d'esferes diminutes. Era el moment de posar-se l'impermeable i de cobrir la motxilla amb la funda protectora. L'únic corral que veuríem, el Mas de la Garrofera, l'únic signe de civilització, en realitat, que veuríem en tot el trajecte, s'alçava desdentat en la mateixa boca del Barranc de la Enxina. En la pantalla del receptor del sistema de posicionament global es veia una línia magenta que ens portava directes al laberint de desguassos de les muntanyes que envolten La Cuta.

En un dia gris, humit i fred. Armats de bastons, carregats de motxilles amb allò que cadascun considerava necessari, vam anar entrant en un barranc de llit ampli i espaiós amb parets abruptes fins als penya-segats del cim. Si haguera sigut una pel·lícula d'aventures es diria que les tribus enemigues vigilaven amagades des de les altures a l'espera que els incauts entraren en la gola del llop.

Realment el Barranc de la Enxina o Engina, com apareix en altres mapes, és traïdorenc perquè durant un bon tros ofereix un paisatge agrest, salvatge, verge, extremadament bell i no molt difícil. El trajecte en el seu inici és acceptable dins de la incomoditat que se li pressuposa al trànsit per un barranc i la netedad de la pedra, mancada de líquens al principi, parla d'aigües braves que, ocasionalment, deixen pelat el centre del llit. Cada vegada més endins, la sorpresa que provoca la bellesa de les formes naturals acaronava les ànimes d'esperit muntanyenc del grup.

L'amor per la muntanya té aquestes coses improbables. Un conjunt d'individus d'orígens variats, d'edats diverses, homes de mitjana edat i una jove de díhuit, de nacionalitats i professions diferents treballant en conjunt com una patrulla exploradora a la cerca de caça. Diem dels gossos que els agrada passejar perquè amb això reprodueixen el ritual del control de la zona pròpia en la naturalesa. Jo crec que els senderistes sentim, d'alguna manera, aqueix plaer dels caçadors per l'exploració  que s'ha transmès pels gens des dels temps pretèrits  i si vestírem pells, calçàrem cuir o portàrem llances no semblaríem tan diferents que els actuals amb impermeables, pantalons de muntanya o botes de sola de goma.

Conforme pujàvem anàvem veient algun senyal d'anteriors visitants. Un parell de pedres apilades, ací i allà, marcava un camí ja realitzat. El llit s'anava tancant conforme pujàvem i la línia magenta s'anava escurçant lentament, molt més del que ens haguera agradat. El permanent anar i vindre de la pluja xopava lentament la roba, la calor del cos es mantenia per l'esforç i les pedres cobertes de foscos líquens es convertien en paranys que et feien caure només et descuraves. Per moments tornàvem a les pràctiques quatre potes dels mamífers quadrúpedes o a la condició del rèptil que fa valdre la seua manera de locomoció sobre qualsevol superfície. Menys volar o nadar, pense que adoptarem totes les formes possibles per a anar superant un terreny cada vegada més tancat i amenaçador. L'exuberant vegetació es cloïa davant nosaltres oferint alhora agafadors amables o branques espinoses que podien obrir-te la pell en canal.

Seria a la meitat del trajecte, quan la volta arrere ha deixat de ser una opció, quan vam trobar un primer obstacle seriós. Una paret vertical amb un tram final que, per sort, algun barranquiste caritatiu havia deixat proveïda d'una corda ben ancorada a la pedra per a superar l'obstacle. Tal vegada podria haver completat el favor deixant una referència a l'entrada del barranc perquè, per al nostre horror, una vegada passada la corda, arribava un segon obstacle més terrorífic si fóra possible. Una paret d'uns sis metres amb els agafadors justos en una pedra relliscosa per la humitat. En una primera exploració el company Ernest va recórrer a mitjana altura una volada per a accedir a l'extrem contrari. En un instant el peu va esvarar i, per fortuna, va poder mantenir la posició ajudat, aquesta vegada, per les plantes. Va seguir per la petita plataforma de pedra i aconseguí eixir per on millor semblava. Vist allò vist, amb totes les precaucions i dificultats, començàrem a passar l'obstacle amb precaució i baixant el centre de gravetat el màxim possible. George, una vegada va eixir de l'obstacle de la primera corda i, vist l'espectacle, va compondre una cara de rei de tragèdia Shakesperiana abans de la batalla. Supose que jo tindria la mateixa cara groga i descomposta, però un no es veu a si mateix. En el pas de l'obstacle, dels obstacles que anirien arribant, va sorgir el millor del grup. En cada nou repte un de nosaltres obria el camí més òptim i des de l'altura i després del tast suggeria la millor possibilitat i ajudava estirant des de dalt mentre uns altres espentaven des de baix.

El barranc no donava treva. En cap moment es va veure traça de camí humà alguna més enllà de les sendes falses que, de tant en tant, sembla que traurien als exploradors del mal pas. En aquests moments, quan la crua realitat de la naturalesa s'imposa, és quan es comprèn la seua dimensió, perquè la muntanya no és cap hàbitat amable. S’endevina perquè el bandoler, l'eremita o el pària van triar aquesta vida dura sense contemplacions, allà on ningú vol arribar, on la vida és dura i el menjar i l'aigua escasses. La fragilitat de les forces de l'individu es mesura amb els mil i una paranys que li recorden que no és ningú si la naturalesa decideix que és prescindible. També és un moment profundament humà en el qual es percep l'amenaça en un entorn que, si t'atrapa, ho fa de manera freda i sense contemplacions.

Les forces començaven a minvar en forma d'enrampades en un company. En aqueixos moments és quan un es pregunta sobre la seua pròpia estupidesa en entrar en un lloc que sospitava que era com estava demostrant ser. Vicent, animós, ens espentava cap a dalt abans que la pluja prevista per a després del migdia arribara.

La línia magenta s'anava escurçant d'una manera desesperadament lenta. Un quilòmetre, cinc-cents metres, tres-cents... La vegetació es tancava més i més en un túnel a penes practicable. La conversa en anglés, en valencià, sobre literatura, sobre la pròpia ruta, sobre la vida i, sobretot, la companyia, feien més suportable el sempre remot accés a la senda prevista. Finalment vam trencar, segons ho feia la línia magenta, fins a arribar a la sendera que connecta La Cuta amb la zona alta de Terrateig. Mai una senda de muntanya va semblar més una autopista confortable. Asseguts en l'herba vam començar a esmorzar. Era quasi la una: cinc hores de lluita amb el barranc i aquesta eufòria que dóna l'haver superat l'obstacle i, el que és més, haver superat els límits personals.

El camí de tornada per la pista forestal del Pla de la Cuta ens portava entre núvols a Vilallonga. La reflexió s'imposava. Havia sigut una aventura digna de recordar, havíem superat un barranc complicat, amb un paisatge impressionant i havíem sigut d'alguna forma estúpids sobrevalorant nostres pròpies forces. Bé està el que bé acaba.