Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Els meus alumnes de Comunicació Audiovisual d'aquest curs són una delícia. Entre tots formen un xicotet grup de nou que ocupa tota la primera fila de taules de dibuix i que s'afanyen per encertar la resposta a les preguntes que jo els faig. Els tracte com a adults i ells em corresponen amb tota la serietat de què són capaços. No vull dir que mai es despisten o que no xiuxiuegen per baix de tant en tant i jo els haja de portar a l'orde. Són xiquets o preadolescents i de tant en tant continua eixint el pardalet que porten dins. En la meua classe veiem pel·lícules o documentals que ens introdueixen en el món de l'audiovisual i ens presenten qüestions ètiques que hem de discutir amb el millor criteri possible. Al principi de curs esperaven la típica resposta de blanc o negre, sí o no, ara ja han après la importància del terme " depèn " en un context social on les qüestions polèmiques no tenen una resposta clara sinó milers de matisos on hem de trobar ...

Mis alumnos de Comunicación Audiovisual de este curso son una delicia. Entre todos forman un pequeño grupo de nueve que ocupa toda la primera fila de mesas de dibujo y que se afanan por atinar la respuesta a las preguntas que yo les hago. Les trato como adultos y ellos me corresponden con toda la seriedad de la que son capaces. No quiero decir que nunca se despisten o que no cuchicheen por lo bajo de tanto en tanto y yo les tenga que llamar al orden. Son niños o preadolescentes y de tanto en tanto sigue saliendo el pajarito que llevan dentro. En mi clase vemos películas o documentales que nos introducen en el mundo del audiovisual y nos presentan cuestiones éticas que hemos de discutir con el mejor criterio posible. Al principio de curso esperaban la típica respuesta de blanco o negro, sí o no, ahora ya han aprendido la importancia del término " depende " en un contexto social donde las cuestiones polémicas no tienen una respuesta clara sino miles de matices donde d...

Va ser una tardor de finals dels huitanta a Borriana. Si recorde be l'institut estava malament d'aules i alguna de les classes es donava en l'aulari d'un   col·legi de les rodalies. Allí va ser on per primera vegada em vaig enfrontar a una classe. D'un dia per l'altre se'm va comunicar que necessitaven un professor de dibuix que donara també algunes classes de música. Clar, llavors se'ls deia "afins" i per eixa regla de tres de l'adjectiu, qualsevol que sabera donar unes pinzellades podia tocar un piano. Era absurd però tirant mà de la meua formació en Història de l'Art, llegint i preparant els temes, recordant les classes de solfeig amb mon pare i les de l'institut, els molts programes que havia escoltat de Clàssics Populars i de la meua afició per la Música clàssica em vaig llançar a l'arena. Així va ser, la primera classe del professor de plàstica va ser de música i així durant alguns anys fins que després d...

Fue un otoño de finales de los ochenta en Burriana. Si no recuerdo mal el instituto andaba mal de aulas y alguna de las clases se daba en el aulario de un cercano colegio. Allí fue donde por primera vez me enfrenté a una clase. De un día para otro se me comunicó que necesitaban un profesor de dibujo que diera también algunas clases de música. Claro, entonces se les llamaba "afines" y por esa regla de tres del adjetivo, cualquiera que supiera dar unas pinceladas podía tocar un piano. Era absurdo pero tirando mano de mi formación en Historia del Arte, leyendo y preparando los temas, recordando las clases de solfeo con mi padre y las del instituto, los muchos programas que había escuchado de Clásicos Populares y de mi afición por la Música clásica me lancé al ruedo. Así fue, la primera clase del profesor de plástica fue de música y así durante algunos años hasta que tras una batalla legal de un particular contra la administración un juez decidió que la supuesta afin...

Aquest matí veia des del Cafè Ronda el trasbals d'ambulàncies precedides per motoristes de la policia municipal amb les seues llums blaves i sirenes. Un a un els pacients eren transferits al nou hospital a l'altre costat de Gandia com si d'una operació militar a gran escala es tractara. La sanitat, la salut, la medicina són parts de la nostra vida. Els meus records en allò que concerneix a la malaltia comencen en una època on ja no es naixia a casa però encara era normal moria a ella. Les visites de ma tia Maruja a casa per a posar-nos una injecció estan entre les meues primeres experiències. Les capsetes metàl·liques amb les agulles, l'aigua bullint, l'alcohol i la humiliació de mostrar les anques d'esquena al previsible dolor, eren vists amb el terror de la ignorància infantil. Entre la boira de la memòria renaixen les imatges de la clínica on vaig nàixer i el seu aspecte de casa familiar burgesa en la Vila Nova. Rescate de la meua memòria les interve...