Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos No sé per què sent que tot el que ens envolta tendix cap a la desmesura. Els éssers humans vivim una època complicada en la qual, quasi ja huit mil milions de persones, roseguen les entranyes d’aquest planeta amb un nucli de ferro fos que, com una dinamo, crea ones magnètiques que, de vegades, es manifesten amb aurores polars de colors refulgents. La terra, el mar, el foc, el vent, ens envolten cada dia en una mena de sistema tel·lúric interconnectat en el qual ens pertoca portar endavant les nostres vides amb major o menor sort.  Intuïm d’alguna manera aquestes vibracions que fan canviar les estacions, la llargària del dia i el canvi de temperatures i creem grans manifestacions on l’esperit del vell deu Dionisos pren possessió de l’ànima humana per un temps abans de tornar al cau a amagar-nos d’una agressivitat creixent que ens envolta, en un poderós engolidor que engul víctimes de la fam, la guerra o els conflictes socials i ètnics que mai acaben. Ahir era dia de treva i, c...

fotos de la ruta   Aquestes darreres setmanes he estat provant altra forma de presentar les rutes que fem amb la forma de vídeos. Sembla que és un mitjà que la gent veu, escorcolla mínimament el material i es cansa en uns segons. Ho dic perquè Facebook mostra el nombre de reproduccions, però el temps de visió o les respostes són molt menors que les fotos. Tal vegada serà que la foto et pot fer parar en un paisatge i estudiar-lo o passar-la de llarg sense aturar-se gens ni mica. El cas és que hui us porte una altra vegada relat i fotografies de la ruta que vam fer ahir divendres, fora del dia que solem destinar a aquest propòsit que és el dijous. El nostre grup de WhatsApp es diu “Els dijous al sol” i, més que un grup estructurat, som jubilats, molts d’ells antics companys de l’IES VALL DE LA SAFOR, i altres amics o amics d’amics o familiars que ocasionalment s’uneixen al grup. Ahir n’érem sis, quatre dels habituals i dos amics convidats a la ruta. El senderisme té això, uneix sense...

fotos La llera del Riuet d’Agres és com un secret passadís que sota la corfa de formigó i asfalt fa de bressol d’una vegetació que creix verda i frondosa. A primera hora del dia els rajos d’un sol, ara per ara ben matiner, acaronen l’ombrívola trinxera ballant entre les branques i les fulles joves dels arbres de ribera que ací, a vora riu, gaudeixen de la frescor de l’aigua. Els conills, esfinxs efímeres corren espantats trencant línies fins a arribar al cau salvador. Els gossets perden el trellat de carrera en carrera. De vegades acaben dins d’una tanca sense saber per què ni com eixir. Altres matiners com nosaltres recorren la senda que per un moment passen al costat dels pilars del que va ser un dels ponts de ferro de la línia Gandia-Alcoi. Malauradament, algú va tindre la mala idea de vendre com a ferralla quasi tots aquells ponts referents d’una època d’iniciatives i progrés. Els pilars de pedra romanen entre el bosc de ribera com fumerals d’una fàbrica que mai va ser. El camí ix ...

La cadena de l’ensenyament. Ahir estava en un banc d’un parc de Gandia veient com assajava la meua dona i les companyes de flamenc el ball que hauran de fer el dissabte que ve davant del públic. Un home em va saludar i em va preguntar si jo era Jordi. Li vaig dir que sí i es va presentar com un alumne que vaig tindre en els primers anys a l’institut de Vilallonga. Com sempre que em trobe un antic alumne, m’agrada preguntar que havia sigut de la seua vida. Després d’uns anys en què estudiar no havia sigut la seua meta va començar a ser transportista i ara té una família amb una xiqueta menuda. Em va confessar que em recordava de forma destacada entre altres professors perquè li vaig transmetre el cuquet de la fotografia. Tot i que ara no es podia dedicar a ella conserva encara una afició que, jo pense, que més prompte o més tard tornarà a sorgir. Amb legítim orgull em va contar que era regidor del poble i gaudia molt quan les persones anaven a manifestar-li reconeixement per la seua tas...

fotos 1 fotos 2 Sempre he tingut la sensació d’arribar a un lloc perdut entre muntanyes quan, per la carretera de Benigembla, de sobte, es veu el conjunt de cases que allotja als poc més de quatre-cents habitants que té el poble. És cert que els castellencs estaran ben ubicats en el seu tossalet entre serres, però el que és cert és que el poble s’alça en un encreuament de carreteres a una distància considerable dels pobles veïns. Res a veure amb la costa on de poble a poble hi ha sempre una escassa distància. Castell de Castells té un terme extens pertanyent a la Marina Alta y que fita amb la Marina Baixa i el Comtat. Com en altres pobles aquesta adscripció comarcal és purament administrativa, ja que es percep una fisonomia i estil molt diferents dels de de la zona costanera o, fins i tot dels de la Vall de Pop. Semblaria que aquest és una mena de vall perdut com el Shangri-La de la novel·la “Horitzonts Perduts”, però sols cal llegir un poc la història per a saber que no sempre ha gaud...

  fotos A poc a poc vaig coneixent les marjals del nostre País Valencià des de la magnífica del Fondo d’Elx, la nostra de Pego-Oliva, la de Xeresa, el Saler i ahir, per primera vegada, la Marjal del Moro que comparteixen Puçol i Sagunt. Amb el cotxe britànic de l’amic Andrew, amb el volant a la dreta, vam anar a visitar-la. Una veu en anglés anava repetint els noms de les indicacions en una curiosa barreja de castellà o valencià llegits a la manera dels anglesos. En realitat fa unes setmanes havia estat al Picaio de la Serra Calderona, la serra més propera a la marjal, i vam veure tota la plana costanera que uneix València i Sagunt amb Puçol com a fita més pròxima. La sensació que vam tindre va ser d’una zona on la indústria es va assentar ja fa temps per la zona de Sagunt i va creixent i més que ho farà amb la nova fàbrica de Bateries. Per la banda de la serra les urbanitzacions, hotel i casino envaeixen entorns naturals molt castigats igualment pe l’excés de visitants. Des de dal...

Una València desconeguda està creixent entre el llit Vell del Túria i Natzaret. L'espina dorsal és l’avinguda de les Moreres. Avingudes fa uns anys buides, quasi abandonades, ara van omplint-se de torres que em recorden als barris nous de Belfast. L’arquitectura segueix parcialment el model de Le Corbusier amb plantes que es repeteixen modularment en vertical amb algunes variacions en els ritmes que creen varietat. La majoria reprodueixen el model de torre amb jardí i piscina. El somni petit burgès de moltes famílies. En les webs immobiliàries es veien els preus inabastables para gent de classe mitjana amb sou ja no tant mitjà i, més aviat, vingut a menys. València, com tantes altres ciutats, està fent-se inabastable per als sous dels joves professionals que ara inicien la seua vida adulta.  Quan tenia setze anys vaig fer els cursos de socorrista en un edifici al costat del pont d’Astilleros que porta a Natzaret. Cada dia, a la vesprada hi anava i en acabar el curs mon pare havia v...