Entre la serp verda i la Cova. Ruta per Muro d'Alcoi.

fotos

La llera del Riuet d’Agres és com un secret passadís que sota la corfa de formigó i asfalt fa de bressol d’una vegetació que creix verda i frondosa. A primera hora del dia els rajos d’un sol, ara per ara ben matiner, acaronen l’ombrívola trinxera ballant entre les branques i les fulles joves dels arbres de ribera que ací, a vora riu, gaudeixen de la frescor de l’aigua.

Els conills, esfinxs efímeres corren espantats trencant línies fins a arribar al cau salvador. Els gossets perden el trellat de carrera en carrera. De vegades acaben dins d’una tanca sense saber per què ni com eixir. Altres matiners com nosaltres recorren la senda que per un moment passen al costat dels pilars del que va ser un dels ponts de ferro de la línia Gandia-Alcoi. Malauradament, algú va tindre la mala idea de vendre com a ferralla quasi tots aquells ponts referents d’una època d’iniciatives i progrés. Els pilars de pedra romanen entre el bosc de ribera com fumerals d’una fàbrica que mai va ser.

El camí ix per un moment de la llera per a portar al caminant per un ramal d’asfalt i tornar a la selva soterrada entre camins, carreteres i camps. Pel sud apareixen les restes d’un restaurant, quasi com un palau maia o khmer perdut a la jungla de Cambodja. La natura sols necessita una oportunitat per a dominar els intents de l’orgull humà de fer-se amb el paisatge. Per tot arreu trobem plantes que ens són desconegudes. El telèfon ens ajuda a esbrinar quines són. Algunes amb innocents floretes són verinoses, altres tenen usos medicinals. Finalment, arribem a la part més alta de la senda ja a la Font del Baladre. Per dalt destaca la impressionant caiguda de la Penya del Frare com a porta d’entrada a la Vall d’Agres tant com a la Serra Mariola.

Per un camí asfaltat ben costerut i una drecera al costat d’un dipòsit d’aigua arribem a un conjunt de camps que abancalats escalen els primers vessants de la solana de la Serra de la Covalta. Anem a la llar dels Neandertals que una vegada van habitar la dita Cova de Beneito. El que sembla hui tan sols un abric hagué de ser en el passat una cova més fonda que en algun moment en els milers d’anys transcorreguts es va enfonsar. La cova, descoberta per E. Cortell en els anys setanta del passat segle, va ser excavada fins a l’any 1999 quan es va decidir no seguir per problemes de seguretat. El 2005, segons està escrit a la base de ciment de la tanca es va rodejar per una tela metàl·lica hui oberta per una de les bandes, per a protegir el jaciment. Encara es veuen ordenats sobre una taula els estris deixats pels arqueòlegs. Una cadira surrealista roman abandonada com si fera uns minuts que els darrers humans hagueren abandonat el jaciment.

La vista d’aquesta cova és excepcional. Domina la Vall d’Agres, la part nord i est de la Mariola i deixa perdre la vista fins a la torre del Castell de Cocentaina. Certament, els neandertals i els cromanyons sabien triar els llocs. Prop de l’aigua, ben defés, amb bones vistes... Això sí, nosaltres vam patir una senda, que no ho era, desfeta, amb abundant terra i pedra solta que posava en perill la davallada, estant sempre a punt de relliscar a menys que es fera de forma assossegada i meticulosa.

Els camps d’oliveres, bancals de terra blanca, porten fins a la següent pista forestal que per un túnel decorat amb grafits travessa l'autopista per a passar a la banda de Turballos. El sol lluïa intens en un matí ennuvolat que feia encara la llum més encegadora. 

Centenars d’oliveres, algunes grans i turmentades, signe d’una llarga vida, ens van portar a aquesta pedania una vegada abandonada, després habitada per una comunitat cristiana alternativa, desitjosa d’una vida, d’un món més espiritual i conscient dels problemes del món. Encara queda alguna resta d’aquell esperit combatiu. Una pancarta penjava d’una façana. “No a la Guerra a Palestina” deia. Dues xiquetes jugaven amb un baló ignorant tant als dos senderistes casuals com a les bombes que tallen la vida i els somnis a gent menuda com elles mateixes en massa parts del món.

Turballos va nàixer per iniciativa del rector Vicent Micó, un catòlic compromés amb un món més solidari i social. No va gaudir de la simpatia de la jerarquia conservadora d’una església que veia amb recels l’esperit valencianista i social del rector. Turballos va ser la llavor que mai va arrelar més enllà de la Serra del Benicadell. El seu projecte pacifista i comunal queda representat per un poble bonic i tranquil que defén allò millor que tenen les persones.

Si bé Turballos és diminut en un món complex com el nostre continua sent un far d’una humanitat que cada vegada és menys humana.

Ja a la Font de la Carrasca ens creuem amb un xic amb barba que saluda a la manera que ho fan les bones persones. La conversa amable s’inicia de forma natural. La font encara raja aigua i ell anava a llevar les fulles de les canonades que porten l'apreciat element a les hortes. En un any en què la sequera està matant arbres per tot arreu aquest oasi de verdor és un luxe on refredar-se de la calor del migdia.

La darrera part del camí es fa ja per camins d’horta completament exposats al sol. És ací on es veuen per totes les bandes les serres que tanquen a una comarca de bancals d’oliveres i instint industrial. Muro d’Alcoi es veu al fons. Destaca la torre i la cúpula de l’església entre les boires d’un dissabte d’aquesta primavera que ja ha esdevingut estiu fa setmanes.