La cadena de l’ensenyament.

La cadena de l’ensenyament.

Ahir estava en un banc d’un parc de Gandia veient com assajava la meua dona i les companyes de flamenc el ball que hauran de fer el dissabte que ve davant del públic. Un home em va saludar i em va preguntar si jo era Jordi. Li vaig dir que sí i es va presentar com un alumne que vaig tindre en els primers anys a l’institut de Vilallonga.

Com sempre que em trobe un antic alumne, m’agrada preguntar que havia sigut de la seua vida. Després d’uns anys en què estudiar no havia sigut la seua meta va començar a ser transportista i ara té una família amb una xiqueta menuda. Em va confessar que em recordava de forma destacada entre altres professors perquè li vaig transmetre el cuquet de la fotografia. Tot i que ara no es podia dedicar a ella conserva encara una afició que, jo pense, que més prompte o més tard tornarà a sorgir. Amb legítim orgull em va contar que era regidor del poble i gaudia molt quan les persones anaven a manifestar-li reconeixement per la seua tasca.

Fa quasi un any que vaig posar fi a la meua vida com a docent. He de dir que la jubilació és un regal de vida, tant com un regal de la vida. He treballat des que tenia tretze anys. Aleshores anava a la rellotgeria de mon pare a fer-li xicotetes comandes o a quedar-me jo sol a la tenda si era necessari que ell eixira. Vaig salvar a unes quantes persones en perill d’ofegar-se els meus anys com a socorrista i vaig ensenyar a un gran nombre de xiquets a nadar. La vida em va portar a la docència i la creativitat i l'engolidor de la vida es va tragar més de tres dècades amb la tasca com a dissenyador i professor.

Arribada l'etapa de la calma —“Ruhestand” com li diuen els alemanys (situació de calma, seria la traducció)— és quan mires enrere i fas un judici de qui vas ser tu i què vas aportar a aquesta societat en la qual vius. En aquest sentit, trobar-te amb alumnes del passat i sentir el seu reconeixement dona sentit a molts mals moments que hem hagut de superar. No és fàcil acontentar a totes i a tots i segurament alguns dels alumnes no tindran la mateixa percepció de la meua tasca. Som persones i per això la perfecció no forma part de la nostra natura. Amb algunes persones ho encertes i altres escapen a la teua influència. És llei de vida.

Ara com ara, veig com la gent encara recorda les meues capacitats creatives i he passat l’any ajudant ací i allà a fer vídeos, cartells, samarretes o disseny gràfic en general. És satisfactori sentir que encara tens coses a oferir a la societat de tot allò que vas rebre en la joventut.

I és en aquest punt on vull fer referència a l'Escola d’Idiomes de Gandia. Vaig triar en el seu dia un idioma minoritari per la seua dificultat: l’alemany. La gent es desespera en general i abandona a poc a poc a mesura que van pujant de nivell. Alguns dels grups superiors estan formats per quatre o cinc persones. Sembla que grups tan menuts són econòmicament inviables, però s’oblida que aquesta minoria de persones estaran preparades per a atendre les necessitats laborals i empresarials de la nostra societat o seran útils en la traducció jurada de documents o obres literàries. Aquest any al grup de C1, unificats els dos nivells, érem poc més d’una dotzena d’entusiastes de la llengua comandats per una professora excel·lent; Mari Carmen Varela. Ha sigut una persona entregada a la seua tasca i empàtica com poques amb els seus alumnes. Pense que és de justícia reconéixer els seus mèrits.

Ara que el professorat i l’alumnat de l’escola reivindiquen la permanència dels grups que volen fer desaparéixer, fa goig veure-la tan entregada a la causa contra les retallades, com ho ha sigut de professora. No cal dir que és un plaer poder posar un granet d’arena per a suportar una causa justa com ho és aquesta.

Molts estrangers aprenen castellà perquè volen integrar-se i en aquest sentit cal reivindicar les oportunitats que tenen a les EOI. Segurament se sentiran bé amb la nostra societat si el docent és empàtic amb ells. En aquest sentit, igual que el meu alumne, evolucionaran i es convertiran en ciutadans de bé amb il·lusió de fer un futur millor. La cadena humana que es forja en les aules és la que fa un futur millor. Invertim en les persones, els beneficies arribaran sense dubte.