La Marjal del Moro, un parc natural arraconat.

 

fotos

A poc a poc vaig coneixent les marjals del nostre País Valencià des de la magnífica del Fondo d’Elx, la nostra de Pego-Oliva, la de Xeresa, el Saler i ahir, per primera vegada, la Marjal del Moro que comparteixen Puçol i Sagunt. Amb el cotxe britànic de l’amic Andrew, amb el volant a la dreta, vam anar a visitar-la. Una veu en anglés anava repetint els noms de les indicacions en una curiosa barreja de castellà o valencià llegits a la manera dels anglesos.

En realitat fa unes setmanes havia estat al Picaio de la Serra Calderona, la serra més propera a la marjal, i vam veure tota la plana costanera que uneix València i Sagunt amb Puçol com a fita més pròxima. La sensació que vam tindre va ser d’una zona on la indústria es va assentar ja fa temps per la zona de Sagunt i va creixent i més que ho farà amb la nova fàbrica de Bateries. Per la banda de la serra les urbanitzacions, hotel i casino envaeixen entorns naturals molt castigats igualment pe l’excés de visitants.

Des de dalt del Picaio es veu perfectament la zona altament industrialitzada de Sagunt amb el seu port carregat d’estructures industrials gegantines. La parcel·la on s’instal·larà la fàbrica de bateries es veia fa unes setmanes com una plana de terra erma on formigó i asfalt regnaran d'ací a un temps. La marjal en la distància es veu diminuta, sols com uns bassots brillants a rínxol de la mar.

Vam aparcar en la darrera fila de xalets adossats que, com un tascó, entra quasi al territori del parc natural. Per una platja de cudols portats per riuades antediluvianes ens vam apropar a un dels observatoris d’aus del parc. Pel nord la boirina dissimulava la presència dels elements industrials del port de Sagunt. Diversos vaixells suraven a l’horitzó a l’espera de poder entrar-hi. Pel sud una sèrie d'esculleres protegien les platges dels efectes de les instal·lacions portuàries destacant al fons les torres d’apartament de la platja del Puig. Quasi esborrades per una atmosfera carregada de vapors tremolaven en la distància les grues del port de València. Era increïble que, amb aquest entorn aclaparador, a ponent, tot just a la vora de la mar, hi haguera una marjal carregada de vida amb centenars d’aus nidificant i sobrevolant la platja en els seus viatges d’anada i tornada a la mar per aladrocs. Els veiem passar de tornada amb un peixet penjant del pic com a recompensa de les seues expedicions. Era tal la velocitat amb la qual ens sobrevolaven que disparàvem com un artiller antiaeri defensant una ciutat dels atacs dels avions enemics. Les càmeres disparaven ràfegues mentre el sistema d’autoenfocament es desesperava intentant esbrinar quina era la figura d’interés.

Lluny queda el temps en el qual tota la franja litoral era un cinturó de marjals que unien Sagunt amb Ondara amb albuferes on la mar i la terra s’unien entre ullals, bassots i dunes. Poc queda d’aquell ecosistema i molt menys a la Marjal dels Moros. La destrucció es va produir primer pel conreu de l’arròs, l’arribada de la moda de les cases a la platja i la zona industrial dels Alts Forns de Sagunt. El que va ser un drama per als treballadors de la siderúrgia esdevingué en la salvació de la marjal. Els terrenys, reservats per a una ampliació d’aquesta, van ser comprats el 1995 per la Generalitat Valenciana i va reservar 300 de les 800 hectàrees per a parc natural i la resta zona industrial.

Afortunadament, es va poder mantenir aquest espai on fructifiquen les poblacions de diverses aus, algunes en perill d’extinció. A la primavera destaquen les poblacions reproductores de larolimícoles, que alberguen colònies de xatrac comú, mongeta, carregada i camallonga. També és destacable la colònia de fumarell carablanc que resulta ser l'espècie més representativa de tot l'espai protegit.

El sol anava pujant més i més. La temperatura era quasi estiuenca en un dia que era aprofitat per ciclistes, caminants i corredors que anaven pel camí paral·lel a la línia de mar. Alguns no es resistien a entrar a xafardejar veient les nostres càmeres. Vaig eixir de l’amagatall i vaig mirar uns minuts la mar brillant, d’un color blau-verdós clar, mentre les ones trencaven rítmicament sobre els cudols de rodé produint un soroll rítmic i relaxant. Aquest pedregal està fet per pedres polides de colors rogencs, moltes amb franges, que inciten a portar-les darrere. Són formes minimalistes d’una bellesa humil creada per la tasca cabuda d’una natura que mai es deté. Un corb marí passà a gran velocitat quasi fregant l’aigua. Es veu que no volia tornar com els seus congèneres al nord.

Restes de formigó proliferaven al costat de la mar. La superfície de la platja era de cudols de rodé de les serres dels voltants, però també es veien restes de “cagaferro” material que era vessat pels Alts Forns de Sagunt directament en aquesta zona fins que van ser tancats.

El recull de les imatges del dia mostra la gran quantitat d'aus presents: fumarells camablancs, Teuladins moriscs, galls de canyar, bernats pescaires, collverds, xatrancs, perdius de mar, camallongues, corbs marins , flamencs, agrons blancs, gavines i molts altres que no recorde.

Era moment de tornar. La llum de migdia ja era acerada i dura. Els colors intensos de la mar dissimulaven un entorn una mica abandonat. El corb marí resident ataüllava el paisatge dalt d’un vèrtex geodèsic quasi caigut. Els vaixells encara esperaven el seu torn i es veien les diminutes figures dels que poden fer ús del seu temps en qui era un dia de treball. Un pescador a la punta de l'escullera, una dona amb el seu gos, un banyista en calçotets, un jubilat amb gorra i tres fotògrafs de tornada amb els seus trabucs.

Imagineu si en aquest diminut enclavament, ofegat per tots els costats, proliferen tantes aus, com hauria sigut en el passat. Els éssers humans oblidem que el planeta no tan sols pertany a la nostra espècie invasora i destructora com cap altra. Les zones humides són espais de vida meravellosos que hauríem d’haver protegit més. Queda una mínima part del que va ser. El canvi climàtic em sembla en aquest context una conseqüència, una mena de karma de tot el mal que estem fent. La pandèmia ens va demostrar que la vida natural prolifera només que la deixem viure en pau. De moment la marjal fa una vida estranyament rica al costat de la que serà una de les factories de producció de bateries més gran d’Europa. Fins a quin punt l'arraconarà més? Serà completament segura al costat d’aquest santuari de la fauna? El temps ens ho dirà.