Com a xiquets amb un joguet nou. Ruta pels contraforts del Mondúver. Xeraco.

fotos de la ruta 

Aquestes darreres setmanes he estat provant altra forma de presentar les rutes que fem amb la forma de vídeos. Sembla que és un mitjà que la gent veu, escorcolla mínimament el material i es cansa en uns segons. Ho dic perquè Facebook mostra el nombre de reproduccions, però el temps de visió o les respostes són molt menors que les fotos. Tal vegada serà que la foto et pot fer parar en un paisatge i estudiar-lo o passar-la de llarg sense aturar-se gens ni mica.

El cas és que hui us porte una altra vegada relat i fotografies de la ruta que vam fer ahir divendres, fora del dia que solem destinar a aquest propòsit que és el dijous. El nostre grup de WhatsApp es diu “Els dijous al sol” i, més que un grup estructurat, som jubilats, molts d’ells antics companys de l’IES VALL DE LA SAFOR, i altres amics o amics d’amics o familiars que ocasionalment s’uneixen al grup.

Ahir n’érem sis, quatre dels habituals i dos amics convidats a la ruta. El senderisme té això, uneix sense massa dificultat als amants de les muntanyes sense que les barreres de l'edat dificulten molt una comunicació fluida. De fet, pense que eixe és un dels plaers de caminar amb companys per les serres, el temps que es disposa per a comentar els detalls de la vida i les preocupacions de cadascú.

En el que era un dels dies més llargs de l’any, vam decidir eixir ja a les set del matí de Xeraco. Vam aparcar en un camí asfaltat paral·lel a l’autopista i vam iniciar una llarga aproximació fins a la font de l’Ull on la ruta senderista es posava en marxa realment. El sol retallava les figures dels caminants sobre una pantalla de boirines que brillava per llevant. A poc a poc ens vam endinsar en paral·lel a la llera del barranc de la Ruta i vam arribar a l'ombrívola ubicació de la font on una bomba que s’ha d’engegar amb aigua per a què, accionant una vegada i una altra la palanca, puga sortir l’aigua. La temptació de jugar amb la bomba és quasi un instint del xiquet que portem dins: manipular, provar, veure el resultat i, coses dels temps presents, fer la foto de record per a una posteritat quasi immediata.

Fent uns passos enrere, pujàrem per una pista que fa uns anys, amb les fortes pluges que hi va haver, era quasi un rierol que naixia a la fonteta de l’Olivera, ara quasi completament seca. Ara no queda més que les restes de l’efecte del líquid en una terra dura i seca com passa a Mart. A l’esquerra de la pista hi ha una caseta abandonada. No és, com tantes altres, una edificació agrícola. Més aviat el somni d’un enllumenat de fer-se el xalet en un indret remot i solitari, allà cap als anys setanta del passat segle, lluny de tot i de tots. Poc queda d’aquella il·lusió entre l’efecte destructor de la natura i els elements i els bàrbars que per tot arreu proliferen i trenquen per desfici o per accedir a la força a veure l'interior o furtar alguna cosa. 

El Mondúver, la Penya de la Vela i tots els barrancs i penya-segats es mostraven esplendorosos en un matí amb una llum neta més pròpia d’un dia de ponent de setembre que no d’un estiu que promet vindre amb una agressivitat que ja va sent habitual.

No molt lluny està la caseta que el mapa denomina “Caseta de Gavarda” i en molts més llocs “Caseta de Don Carlos”. Es tracta d’una decrèpita caseta agrícola una vegada envoltada de bancals i ara quatre parets entre un matossar que sols queda obert pel pas de la senda. Queden quatre parets i una reixa de ferro rovellat que res tanca. També van construir un forn exterior que encara hi roman ja despullat de la seua funció. La vista, en general totes les vistes des d’aquests tossals, era magnífica. Serra amunt, serra avall rodejant el Piló de Don Carlos, entre barrancs, caminant cap a ponent, vam agafar la costeruda senda deixant a l’esquena una mar refulgent, retallada per les contundents formes dels tallats de pedra oberts en canal per l’acció de milions d’anys de l’aigua que ha rosegat la pedra calcària.

Anàvem en silenci superant un desnivell que, en la gràfica de la ruta, semblava una paret vertical. Afortunadament, en la part més alta la senda, aquesta dona un respir en passar per la Font de l’Escudella, sense escudella ni aigua. Un espentó més i ja hi érem al camí de les Foies. Recordava una taula sota uns pins i va ser en eixe punt on vam esmorzar i gaudir compartint dàtils, nous, herber de la Mariola de Ximo o xocolata que sempre ens porta Desi.

Per la Senda dels Esmoladors vam arribar a un mirador amb vistes precioses dels racons agrícoles, primorosament treballats com si fora la tasca d’una brodadora. Pel sud es distingien el Tossal de la Barcella i totes les serres del sud, la Falconera, la Safor, Segària o el Montgó. Fins i tot, la punta del Puig Campana sobreeixia per la part Oriental de la Safor. El Xillibre quasi s’amagava a l'ombra de tantes Serres. Al fons, surant a la mar entre les boirines, la visió icònica que tanca la perspectiva marítima meridional de les nostres comarques, la icona de Diània: el Montgó.

Ja quasi arribàvem al Penyal de Ferragut on ens esperava un esquellot amb propietats màgiques. Sembla que els senderistes que hi arriben a aquest puntal ja quasi sobre la marjal, es veuen encantats per un sortilegi que els torna una altra vegada a la infància. Divertits com a xiquets, tots vam fer sonar l’esquella quasi al límit d'una caiguda vertical que no els agradaria molt a aquells que pateixen de vertigen. Dit i fet, fotos de rigor, rialles divertides amb el teló de fons dels ullals, els lluents i les séquies de la marjal. Al costat de la mar es veien les moltes torres dels apartaments sols interrompudes per la platja de l’Auir. Per davall de la nostra posició, com si fora un diorama animat, es veia la serp de l’autopista i la bigarrada acumulació de cases de Xeraco. Pel nord la Serra de les Raboses de Cullera i les desdibuixades formes de València i les serres de la Calderona, l’Espadà i El Desert de les Palmes ja quasi invisible, fos com estava amb el blau del cel.

Les gossetes ja notaven la calor del migdia, Buscaven cada racó d’ombra o amagatall de pedra per a fugir d’una llum brillant que fregava l’agressivitat pròpia del sol a l’estiu. La senda Llarga feia honor al seu nom i pense que arribar als cotxes va ser un alleujament que es va complementar amb una bona dosi de cervesa o Aquarius, en el meu cas, que ens hem fet a Xeresa, amb el patrocini de Robert i Desi .

Vam pujar a la serra com a adults per a tornar un poc més rejovenits gràcies a la màgia de les serres, el toc de l’esquella i la meravella de seure i gaudir junts de la taula i d’una bona dosi de líquid.