Castell de Castells. En el laberint.

fotos 1

fotos 2

Sempre he tingut la sensació d’arribar a un lloc perdut entre muntanyes quan, per la carretera de Benigembla, de sobte, es veu el conjunt de cases que allotja als poc més de quatre-cents habitants que té el poble. És cert que els castellencs estaran ben ubicats en el seu tossalet entre serres, però el que és cert és que el poble s’alça en un encreuament de carreteres a una distància considerable dels pobles veïns. Res a veure amb la costa on de poble a poble hi ha sempre una escassa distància.

Castell de Castells té un terme extens pertanyent a la Marina Alta y que fita amb la Marina Baixa i el Comtat. Com en altres pobles aquesta adscripció comarcal és purament administrativa, ja que es percep una fisonomia i estil molt diferents dels de de la zona costanera o, fins i tot dels de la Vall de Pop. Semblaria que aquest és una mena de vall perdut com el Shangri-La de la novel·la “Horitzonts Perduts”, però sols cal llegir un poc la història per a saber que no sempre ha gaudit la zona de la necessària pau i prosperitat per a viure sense cap preocupació.

Si en el passat molts castellencs van haver d’emigrar a Algèria per la manca d’oprtuinitats, hui el poble canvia el model econòmic d’una agricultura ruïnosa al turisme de muntanya, de senderisme i de cases rurals. El producte és certament impressionant. Les oportunitat de gaudir de la natura es donen per totes les bandes. El cap de setmana es fa evident l’arribada de molts entusiastes de la roda, motoristes i ciclistes que omplin de rumors o intensos sorolls de motor les voltes i revoltes de les carreteres. Entre setmana regna eixa tranquil·litat tan apreciada però que alhora és signe de soledat i manca d’oportunitats laborals que acaba espantant als pobletans. El cens va arribar a tindre 1451 habitants a principis del segle vint. Ara no arriba ni als cinc-cents.

Per tot arreu es veu la transformació de les serres en bancals agrícoles, en alguns casos en ple rendiment, en altres abandonats. Junt als molins i als corrals del passat altres més moderns es veuen també tancats. Entre pinedes frondoses crescudes en els terrenys que la natura va recuperant, es veuen llocs deshabitats, antics corrals o estructures preindustrials, com el Molí del Barranc de la Retura amb una sorprenent disposició d’elements arquitectònics que el fa semblar un temple megalític. Una gran pedra de molí roman inactiva a la vora de les construccions.

És un mal any per a la vegetació. No ha plogut gens ni miqueta i el safareig i la basa al costat del poble estan completament secs.

Castell de Castells s’alça en una cruïlla entre serres magnífiques. Pel Sud, L’Aixortà (també dita Xortà) unida com a una germana siamesa amb la Serrella, Pel Nord la Serra d’Alfaro separada pel Pla de Petracos de la Serra de Laguar que culmina al Cavall Verd.

Els cims de la Serrella es veuen en la distància tan bonics com reptadors. Qui coneix les muntanyes sap que les distàncies dels cims son enganyosament properes. Les pinedes més altes tenen altre tipus de pins amb un microclima ja més propi de les serres del nord. No per casualitat se la compara freqüentment amb els Pirineus.

En realitat les distincions entre les serres són arbitràries, ja que tot és un conjunt de Muntanyes, barrancs i serres que formen una unitat, això si, amb diverses zones ben diferents. La Serrella és frondosa i verda, en canvi la Serra d’Alfaro és una trista superfície pelada, jo diria morta, després de l’incendi de l’agost de 2022. Tota la massa pètria que va fins a la Vall d’Alcalà és ara una zona depriment que tardarà en recuperar la verdor. Sols el Barranc de Malafí era abans un racó on la Serra d’Alfaro es mostrava amb una personalitat més definida i una imatge molt atractiva amb runars i riscos espectaculars que ara haurà quedat danyada pel foc.

Va ser en una excursió, ja fa uns anys, que vaig descobrir serra i barranc. Vam arribar al Pla de Petracos, però no va ser aquella una ocasió per a visitar el santuari prehistòric. La passada setmana vam caminar des de el poble, creuant la llera del riu, per a seguir diverses sendes i pistes forestals arribant a una zona de cases disperses on una vegada, fa mils d’anys, els habitants de la zona, els primers agricultors la van convertir en un santuari. Aquells humans es degueren quedar fascinats per la geologia turmentada d’un risc amb una cova i parets amb marcs naturals on representar, amb els característics colors rojos del ferro, la seua forma d’entendre la vida i segurament el misteri de la mort, els cicles de la natura i la comprensió de les seues regles. Res sabem de com celebraven els seus rituals, sols ens queda eixe vincle amb humans de la nostra espècie que ens fa sentir la connexió màgica amb els seus misteris que nosaltres no entenem però que igualment ens fascinen i ens uneixen en eixa necessitat de simbolitzar les nostres preocupacions espirituals. Huit mil anys ens separen però segurament ens mouen preocupacions semblants davant dels enigmes de la vida en aquest planeta.

En aquest paratge, es posa en marxa una gran festa en el mes de setembre. La gent fa la peregrinació a l'ermita de Petracos, s'hi fan paelles, i s'organitzen altres activitats lúdiques. En el fons encara som lligats als rituals.

El Pla de Petracos no sols representa aquesta fita prehistòrica. L’eco de la tragèdia de l’expulsió dels moriscos valencians sembla encara sobrevolar els penya-segat. Les tropes ben armades dels cristians van iniciar l’ascens a la Serra de Laguar des d’aquesta remota i ara tranquil·la vall. La massacre va ser total amb el final d’una comunitat sencera, un genocidi en tota regla que és encara una nafra en la història valenciana.

A Castell de Castells hi ha una carnisseria amb molt bona fama. Tots aquests pobles van ser repoblats per mallorquins que han deixat una empremta en la parla, en la gastronomia i en els cognoms. Fins i tot els retornats de la darrera emigració al Nord d’Àfrica a les que eren les colònies franceses van portar coses de la gastronomia magrebina, com ara el cus-cus.

Caminem per les pistes forestals. Fa tristor veure la serra d’Alfaro. Una nítida línia separa el matossar d’un verd esmortit de la blanca roca calcinada pel foc. És ara un desert amb totes les de la llei. Per altra banda les fonts de la Retura i Nova encara ragen un xorret d’aigua que cau una basa on algú va amollar peixets de colors. Afortunadament, encara hi ha racons de vida, però l'estiu arriba com una condemna a un any sense pluja. La maleïda sequera està matant ja molts pins i els deixa vestits d’un marró insà com amenaça a un futur cada vegada menys incert pel que fa als extrems del clima.

Encara queda una estona. El dia gaudeix d’una temperatura magnífica que permet anar amb roba d’estiu sota un sol brillant i un cel de blau intens dibuixat per esquerdes de cotó que sobrevolen lleugeres el Castellet de la Serrella. Ens criden les serres, les vistes, els mollons i les sendes, sempre queda un racó per descobrir...