Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Vaig descobrir el riu des d’un pont metàl·lic que el travessava uns passos més enllà de la tanca de l’institut que déiem “el nou” i ara les generacions més joves “el Maria”. No quedava lluny de casa i era un lloc familiar perquè ma mare havia tingut tota la vida família pels voltants. Era el vell pont del Ferrocarril a Alcoi ja en desús però encara habilitat amb dues estretes (mínimes) passarel·les per al pas de persones. Feia vertigen veure’t als peus de l’estructura aquella superfície blanca de pedres com ous prehistòrics (fent homenatge a García Márquez). Encara el Serpis o Riu d’Alcoi feia honor al seu altre nom de Riu Blanc. Aleshores la gent utilitzava com a femer la rampa que quedava a la dreta de l’estrep i les rates fugien entre restes orgàniques i andròmines que rodaven pel fort pendent fins a arribar a les aigües verdes i térboles d’una llacuna improvisada als peus. Amb certa freqüència les restes s’encenien en foc que ennegria el pont i la mateixa pendent. Ére...

Ahir l’aparcament del supermercat Consum semblava la localització d’una pel·lícula de ciència-ficció. En eixir per la porta una desena de persones, cadascuna amb el seu carro de la compra, mirava amb cara inexpressiva el client que eixia amb la compra. Tots a una distància, jo diria, de tres metres. Semblaven aquells éssers contaminats per un virus alié de nom “els ultra cossos” que anaven a fer-se amb tu al mínim descuit. Tots ens hem tornat sospitosos. Ningú no sap qui té al costat infectat asimptomàtic i quan parles amb la caixera del supermercat, la pantalla que ens separa, és per a protegir-la a ella dels clients, amagada doblement amb una mascareta com la que jo mateix porte. Ara que estem en dies de Setmana Santa recorde als penitents amagats baix el capirot del pecat cobert amb la caputxa i la vesta. —Qui soc?— et preguntaven divertits aquells que et coneixien i als quals tu miraves als ulls buscant la cara amagada d’algú que no arribaves a esbrinar qui era. Les màscares q...

Aurora recordaba cuando iba al campo, como todos los días. La primavera parecía haberse instalado dos semanas antes en aquellos días finales de un invierno que parecía no serlo. Desde que murió su marido ella iba al campo y continuaba con el huertecillo. Tomates, patatas, lechugas, zanahorias e, incluso, algún huevo de las gallinas que tenía en una casita de obra que su marido, Miguel, había construido. Siempre habían sido labradores, por parte de padre y madre, pero la carencia de ocupación a principios de los sesenta los había llevado de muy jovencitos a Francia. Ella vivía allí arriba de una casa de burgueses en Paris, en las que se decían las “chambres”. Había dos chicas más españolas, de Zamora y de Cáceres, por más señas y, a pesar de que se trataban cómo si fueran una familia, Aurora prefería juntarse con las amigas del pueblo, dispersas por los “arrondisements” de la capital francesa, los domingos a la puerta de Notre Dame. Iban a misa y, aunque no entendían lo que de...

Aurora recordava quan anava al camp, com tots els dies. La primavera semblava haver-se instal·lat dues setmanes abans en aquells dies finals d’un hivern que semblava no ser-ho. Des que va morir el seu home ella anava al camp i continuava amb l’hortet. Tomaques, credilles, encisams, carlotes i, fins i tot algun ou de les gallines que tenia en una caseta d’obra que el seu home, Miquel, havia construït. Sempre havien segut llauradors, per part de pare i mare, però la manca d’ocupació a principis dels seixanta els havia portat ben jovenets a França. Ella vivia allà dalt d’una casa de burgesos a Paris, en el que es deien les “chambres”. Hi havia dues xiques més espanyoles, de Zamora i de Càceres, per més senyes i, tot i que es tractaven com si foren una família, Aurora preferia ajuntar-se amb les amigues del poble, disperses pels “arrondisements” de la capital francesa, els diumenges a la porta de Notre Dame. Anaven a missa i, encara que no entenien el que deien, no passava res, el ...

Fa temps que buscava un llibre al qual li tinc molta estima. Es tracta de l’obra “Biologia i mites dels ocells” una edició exhaurida que va escriure ja fa anys el meu amic Jesús Villaplana . Coses de tindre una biblioteca molt extensa, no el trobava en el seu lloc i, ahir, mirant si podia haver caigut per darrere de la prestatgeria, el vaig trobar desubicat entre la fila de llibres de text de la meua assignatura. Un paper solt, guardat entre la coberta i la primera pàgina deia: “Moltes gràcies pel llibre, però sobretot per ser tan alegres, simpàtics i educats. Dona gust trobar-se amb gent així. Espere que es recupere. Eva” Em va vidre a la memòria de sobte aquell mes d’agost de 2014 en què mon pare, no ho sabíem, estava a punt de morir. Els problemes intestinals el van portar a urgències i prova darrere de prova els metges no encertaven el motiu dels mals. Per l’habitació van anar passant companys de penes. Primer va ser aquell xic de Vilallonga, casat amb una ve...

Article publicat al Llibret de la Falla Plaça Prado de Gandia, per Jordi Garcia Polop — Carmen —, va dir Frederic en somnis. Eren les quatre de la matinada i la seua dona Geno, de Genoveva com l’àvia materna, es va despertar amb el seu crit. — Me gustas mucho —, murmurà amb boca pastosa el seu marit. De l'endormiscament inicial Geno va obrir els ulls amb una premonició al cor. Una altra vegada parlant en somnis d’una dona. —M’enganya—, va pensar horroritzada. L’home encara va murmurar unes frases més; inconnexes, sense sentit, però la sospita ja havia arrelat i Geno estava disposada a saber més. Llostrejava per llevant i encara no havia pogut pegar ull. Les cases del poble, encimbellades en un tossalet, es decoraven amb les primeres llums dels treballadors desdejunant en un ambient que tintava del malva al blau. El dia seria fred i l’araboga cobria a poc a poc el terme amb una grisa malenconia. Ells dos havien format una parella estable al caliu de la llar: sempre jun...

Passem o no passem? Al llit del riu Toixa (Túejar), també reconegut després de moltes disputes per "Rio de Chelva", per la ruta oficial turística de l’aigua, ens havíem trobat amb una batuda de javalins i un xic ens advertia de la possible presència d'una horda de gossos que podia atacar a la gosseta que portàvem si aquesta lladrava. Estàvem lluny dels nostres dominis habituals, dins de la València castellana més enllà de Llíria. Si bé, per motius de comoditat geogràfica les comarques centrals i les seues muntanyes són les nostres habituals, volíem aprofitar l'oportunitat de l’autopista oberta per a explorar més la zona de Xelva i, especialment, les famoses restes de l’aqüeducte. Fotos de la ruta Vam aparcar al poble i pel barri del "Arrabal" vam accedir al riu. No vam poder gaudir d’una visita tranquil·la al nucli urbà del poble, però el seu urbanisme intricat de caràcter medieval es feia notar en els carrers estrets i sinuosos de cases emblanquinade...