La humanitat d’alguns éssers humans


Fa temps que buscava un llibre al qual li tinc molta estima. Es tracta de l’obra “Biologia i mites dels ocells” una edició exhaurida que va escriure ja fa anys el meu amic Jesús Villaplana. Coses de tindre una biblioteca molt extensa, no el trobava en el seu lloc i, ahir, mirant si podia haver caigut per darrere de la prestatgeria, el vaig trobar desubicat entre la fila de llibres de text de la meua assignatura.

Un paper solt, guardat entre la coberta i la primera pàgina deia:

“Moltes gràcies pel llibre, però sobretot per ser tan alegres, simpàtics i educats. Dona gust trobar-se amb gent així.
Espere que es recupere.
Eva”


Em va vidre a la memòria de sobte aquell mes d’agost de 2014 en què mon pare, no ho sabíem, estava a punt de morir. Els problemes intestinals el van portar a urgències i prova darrere de prova els metges no encertaven el motiu dels mals.

Per l’habitació van anar passant companys de penes. Primer va ser aquell xic de Vilallonga, casat amb una ventruda xica escocesa amable i alegre a part iguals, era jove i, tot i l’infart, va tornar prompte a la Llacuna, que era on vivien.

El va seguir un antic mecànic d’un gran garatge de camions. Amb la seua dona feien un matrimoni educat i molt religiós. El fill únic havia estat implicat en un escàndol que havia eixit en la premsa nacional. Havia estudiat la carrera de rector i va ser secretari personal d’un bisbe de la comarca i s’havia relacionat amb l’alta societat com ell mateix contava. La meua dona el coneixia d’aquesta època i era d’aquests rectors aristòcrates que sols van amb l’elit de la societat. Va ser destinat a Galícia i no va poder superar el canvi. Deien que havia desfalcat diners i jutjat el seu dia va acabar en la presó el 2019.

Els pares, orgullosos de la carrera del fill, no podien entendre el que pensaven que era una conspiració contra ell i, bones persones, com es veia que eren, remugaven la seua pena sense entendre què havia truncat una vida de la qual estaven orgullosos.

Un home molt major, de cara demacrada i amb una tos obsessiva i sibilàncies que ofegaven només de sentir-les, va morir sense tornar a la consciència darrere d’una cortina blanca.

Va arribar un moment en què tres llits amb els seus respectius familiars ocupaven aquella habitació amb vista al pati de llums de formes dures i obsessives amb parets de rajola a cara vista groga amb finestres obertes com a ulls a la vida d’altres parts de l’edifici. Sempre que sent parlar dels esclata-sangs recorde aquesta vista amb les paraules de mon pare. “Com ha plogut en quaranta-cinc dies hi haurà esclata-sangs, li ho diré al meu amic Emili i anirem a fer-ne i després a esmorzar”.

Mon pare anava minvant a la carrera. De poder fer passejos pels corredors al principi sense dificultat en passar els dies es cansava més i més. Ell no perdia mai el bon humor i les ganes de fer bromes. El recorde com un Sant Jeroni assegut al llit amb la tauleta com si fora un faristol, sense la dentadura, la qual cosa li feia semblar una tortuga sabia i vella i amb les ulleres al nas llegint el diari. “Mira, aquest no m’ha guanyat” deia mirant les esqueles. Ell tenia el secret desig d'arribar, com a mínim, a l'edat a la qual va arribar sa mare. No sabia que li quedaven dies.

Entre el personal de l’hospital hi havia de tota classe de persones. Una infermera, o auxiliar d’infermeria que hauria de ser d’origen búlgar o romanés, era seria i dura com una roca als inicis, però el bon humor de mon pare li va desmuntar la façana i es va mostrar més oberta i riallera a poc a poc.

Una altra era, certament, antipàtica. Aquesta dona, crec que de Vilallonga, contestava sempre de males formes i com si el pacient fóra un obstacle en la seua vida i no l’origen del seu treball en si mateix. Coses del karma, un dia li va deixar un torniquet per a traure sang i es va oblidar. Quan mon pare tenia el braç ja morat, per no dir negre la va cridar i ella es va fer roja com una tomaca per la clavada de pota. Podia haver sigut el moment de fer llenya de l’arbre caigut, però amb la saviesa d’una tortuga de tres-cents anys mon pare va dir. “No passa res, som humans i ens podem enganyar”.

I, Eva. Qui era Eva? Per la seua funció sols una xica que netejava les habitacions però segons ens va contar era una biòloga fent tasques d’estiu per a aconseguir alguns diners. Venia d’un poble de la Ribera prop de Sueca que ara no recorde. Xarraire com era mon pare, i jo mateix, perquè no dir-ho. Vam establir una mena de camaraderia compartint vivències i gustos. Mon pare era un enamorat dels animalets igual que Eva. Li vaig parlar del llibre de Jesús i li’l vaig prestar uns dies. Cada visita d'Eva era un raig de sol en una cova malaltissa de malenconia i mort. Mon pare la tractava com si fora una neta i ella ràpidament, amb eficiència, feia les seues tasques sense fer sentir que estava treballant per a nosaltres. Va ser tan amable que en tornar-nos el llibre ho va fer amb la nota i amb una caixeta de bombons.

No sé què haurà sigut d’ella. El temps i la vida ens porten a un engolidor on de sobte gent que ha compartit una època amb tu desapareix. No va saber que mon pare va faltar pocs dies després d'aquest desig de recuperació que Eva va deixar en aquella nota.

Quan parlem del sistema sanitari sembla que parlem d’una màquina i oblidem que la humanitat és la millor medicina que si bé no pot curar per si mateix fa que la vida del malalt tinga qualitat fins a l’últim moment.

Va per tu Eva, estigues on estigues, que la vida siga amable com tu ho vas ser. Va per tota aquesta gent que treballa per als altres i, amb un somriure, fa que els entrebancs que la vida ens posa se superen millor.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy