Expedició a Mart
Ahir l’aparcament del supermercat Consum semblava la localització d’una pel·lícula de ciència-ficció. En eixir per la porta una desena de persones, cadascuna amb el seu carro de la compra, mirava amb cara inexpressiva el client que eixia amb la compra. Tots a una distància, jo diria, de tres metres. Semblaven aquells éssers contaminats per un virus alié de nom “els ultra cossos” que anaven a fer-se amb tu al mínim descuit.
Tots ens hem tornat sospitosos. Ningú no sap qui té al costat infectat asimptomàtic i quan parles amb la caixera del supermercat, la pantalla que ens separa, és per a protegir-la a ella dels clients, amagada doblement amb una mascareta com la que jo mateix porte. Ara que estem en dies de Setmana Santa recorde als penitents amagats baix el capirot del pecat cobert amb la caputxa i la vesta. —Qui soc?— et preguntaven divertits aquells que et coneixien i als quals tu miraves als ulls buscant la cara amagada d’algú que no arribaves a esbrinar qui era. Les màscares quirúrgiques no oculten tant les cares i vas reconeixent a la gent, els empleats de la casa, familiars, gent del treball, amics de l’institut. —Ei, què tal com esteu?— La pregunta retòrica, sols fa unes setmanes, ara té un component dramàtic. —Esteu bé, esteu junts, esteu sans? —Tots portem la motxilla de la càrrega familiar, uns podem estar junts, uns altres han de visitar als pares portant-los queviures, algun tenen xiquets i veuen com els tenen sota control fent deures i sense extralimitar-se. Pels corredors veig un cosí amb el qual jugava molt de menut. Ens vam mirar la cara i tot i que els anys passen i ens veiem molt poc ens van saludar. —Com esteu? —Torne a preguntar. —Bé, tots bé per casa. Ai en quina situació ens veiem! Qui ens ho havia de dir!—
Anar al supermercat amb ulls d’antropòleg és intentar descobrir quina és la mania dels consumidors en aquests moments. Jo ja sabia de fa molts anys que els éssers humans són molt més previsibles del que sembla si es coneixen les tendències del comportament gregari. Un client que tenia a Berlín mirava les previsions del temps a l’estiu i, si veia que venia la calor, feia compres de camions sencers de melons d’Alger, si era hivern i arribava una onada de fred, taronges. La primera setmana no hi havia ous ni carn, tampoc lleixiu o paper higiènic, la segona setmana ens va pegar per les papes i els cacauets, ahir per la farina i la tonyina en llauna. Serà que ve la Setmana Santa i volen fer pastissets de tomaca?
Sempre he anat al supermercat, mal fet, a fer la compra per instint. Ara sembla una operació militar perfectament calculada. Es fa primer una revisió del que queda, es pensa allò que pot fer-se malbé per a ser utilitzat ràpidament i es combina mentalment el que queda amb el que fa falta per a fer guisats tota una setmana.
Faig una llista ordenada per seccions i planifique un recorregut el més ràpid possible i eficient. El carro s'ompli fins als seus límits, però no es perd menjar perquè es controlen les existències del búnquer amb la precisió d’un oficial d’intendència. La família col·labora en la vestimenta anticontaminació. Et poses els guants i la mascareta i puges ja al cotxe que navega per les immensitats d’un univers buit fins que s’arriba a l’hangar de l'estació espacial del Consum i s’inicia un nou ritual de descontaminació seguit pel recorregut planificat fins que arribes a unes bandes roges, apegades a terra que informen de la necessària distància social.
Pagar és una altra aventura, tot i que has portat una moneda de plàstic per al carro per a evitar monedes, que no has gastat perquè els carros ara estan solts i fas servir la targeta “contact-less” sense que toque la maquineta. Has de posar el codi! Sona una alarma al teu cap. Botons-contaminació-botons-contaminació...: una veu robòtica repeteix l'advertiment. Intentes mostrar amb el mòbil la targeta per a tindre els descomptes, però el telèfon amb els guants de làtex no reconeix l'empremta digital ni la cara perquè portes mascareta. Te la lleves i mostres la cara d’imbècil exagerat amb tanta precaució, el mòbil et reconeix finalment, tens la targeta en la pantalla, la dependenta per costum agafa el mòbil: error no l’ha de tocar perquè es produeix el contacte i la possible contaminació,— caixera-contaminació-caixera-contaminació, repeteix la veu. —Disculpa’m— diu, —no, no passa res— dic jo, — posa’l tu a l’escàner— contesta. Acumules la compra en les borses al principi com en el Tetris i després a la carrera.
Quan es produeix el pagament i tens tota la compra en borses contaminades fas el desembarcament en el teu vehicle. T’has tornat a llavar les mans amb el líquid desinfectant i has aprofitat per a netejar la barra del carret per al següent client que l’agafe (cortesia de la casa perquè no estic contaminat. O sí?. Carregues el cotxe i entres dins. I, si algun corona-virus quedara, tens una botelleta d’aquest apreciat gel hidroalcohòlic per a fer una darrera passada.
De tornada vaig pensant en les rotondes. Estarà la Guàrdia Civil? M’ha dit el mecànic que ha portat el cotxe reparat aquest matí que estan en totes. Van controlant el tiquet de la compra. Jo estic tranquil: si veuen que tinc queviures per a dos anys de confinament d’una família nombrosa em deixaran passar sense problemes. Però... i si em contaminen demanant-me el permís de conduir?
En arribar a casa les portes de l'hangar s’obrin i el Falcó Mil·lenari negre aparca al pati. Un escamot de dones agafa les borses i les passa per un drap amb lleixiu, la fruita cau en un recipient amb aigua clorada, cada borsa i envàs és minuciosament repassada abans d’entrar en la dispensa o la nevera.
L’astronauta, cansat de la seua expedició, deixa les sabatilles en la porta, va a la dutxa i la roba va al departament de descontaminació. La perillosa expedició al supermercat ha finalitzat.
Soc asmàtic crònic. Hipersensible a substàncies com ara l’epiteli dels animals o els pòl·lens. Sé que el meu cos reacciona espectacularment davant de possibles invasors. Diuen que aquest virus és especialment perillós amb gent com jo.
Tercera setmana de confinament. El sol d’un dia gelat de primavera entra per la finestra. Els campanars dels pobles dels voltants semblen planetes de galàxies llunyanes.
Tots ens hem tornat sospitosos. Ningú no sap qui té al costat infectat asimptomàtic i quan parles amb la caixera del supermercat, la pantalla que ens separa, és per a protegir-la a ella dels clients, amagada doblement amb una mascareta com la que jo mateix porte. Ara que estem en dies de Setmana Santa recorde als penitents amagats baix el capirot del pecat cobert amb la caputxa i la vesta. —Qui soc?— et preguntaven divertits aquells que et coneixien i als quals tu miraves als ulls buscant la cara amagada d’algú que no arribaves a esbrinar qui era. Les màscares quirúrgiques no oculten tant les cares i vas reconeixent a la gent, els empleats de la casa, familiars, gent del treball, amics de l’institut. —Ei, què tal com esteu?— La pregunta retòrica, sols fa unes setmanes, ara té un component dramàtic. —Esteu bé, esteu junts, esteu sans? —Tots portem la motxilla de la càrrega familiar, uns podem estar junts, uns altres han de visitar als pares portant-los queviures, algun tenen xiquets i veuen com els tenen sota control fent deures i sense extralimitar-se. Pels corredors veig un cosí amb el qual jugava molt de menut. Ens vam mirar la cara i tot i que els anys passen i ens veiem molt poc ens van saludar. —Com esteu? —Torne a preguntar. —Bé, tots bé per casa. Ai en quina situació ens veiem! Qui ens ho havia de dir!—
Anar al supermercat amb ulls d’antropòleg és intentar descobrir quina és la mania dels consumidors en aquests moments. Jo ja sabia de fa molts anys que els éssers humans són molt més previsibles del que sembla si es coneixen les tendències del comportament gregari. Un client que tenia a Berlín mirava les previsions del temps a l’estiu i, si veia que venia la calor, feia compres de camions sencers de melons d’Alger, si era hivern i arribava una onada de fred, taronges. La primera setmana no hi havia ous ni carn, tampoc lleixiu o paper higiènic, la segona setmana ens va pegar per les papes i els cacauets, ahir per la farina i la tonyina en llauna. Serà que ve la Setmana Santa i volen fer pastissets de tomaca?
Sempre he anat al supermercat, mal fet, a fer la compra per instint. Ara sembla una operació militar perfectament calculada. Es fa primer una revisió del que queda, es pensa allò que pot fer-se malbé per a ser utilitzat ràpidament i es combina mentalment el que queda amb el que fa falta per a fer guisats tota una setmana.
Faig una llista ordenada per seccions i planifique un recorregut el més ràpid possible i eficient. El carro s'ompli fins als seus límits, però no es perd menjar perquè es controlen les existències del búnquer amb la precisió d’un oficial d’intendència. La família col·labora en la vestimenta anticontaminació. Et poses els guants i la mascareta i puges ja al cotxe que navega per les immensitats d’un univers buit fins que s’arriba a l’hangar de l'estació espacial del Consum i s’inicia un nou ritual de descontaminació seguit pel recorregut planificat fins que arribes a unes bandes roges, apegades a terra que informen de la necessària distància social.
Pagar és una altra aventura, tot i que has portat una moneda de plàstic per al carro per a evitar monedes, que no has gastat perquè els carros ara estan solts i fas servir la targeta “contact-less” sense que toque la maquineta. Has de posar el codi! Sona una alarma al teu cap. Botons-contaminació-botons-contaminació...: una veu robòtica repeteix l'advertiment. Intentes mostrar amb el mòbil la targeta per a tindre els descomptes, però el telèfon amb els guants de làtex no reconeix l'empremta digital ni la cara perquè portes mascareta. Te la lleves i mostres la cara d’imbècil exagerat amb tanta precaució, el mòbil et reconeix finalment, tens la targeta en la pantalla, la dependenta per costum agafa el mòbil: error no l’ha de tocar perquè es produeix el contacte i la possible contaminació,— caixera-contaminació-caixera-contaminació, repeteix la veu. —Disculpa’m— diu, —no, no passa res— dic jo, — posa’l tu a l’escàner— contesta. Acumules la compra en les borses al principi com en el Tetris i després a la carrera.
Quan es produeix el pagament i tens tota la compra en borses contaminades fas el desembarcament en el teu vehicle. T’has tornat a llavar les mans amb el líquid desinfectant i has aprofitat per a netejar la barra del carret per al següent client que l’agafe (cortesia de la casa perquè no estic contaminat. O sí?. Carregues el cotxe i entres dins. I, si algun corona-virus quedara, tens una botelleta d’aquest apreciat gel hidroalcohòlic per a fer una darrera passada.
De tornada vaig pensant en les rotondes. Estarà la Guàrdia Civil? M’ha dit el mecànic que ha portat el cotxe reparat aquest matí que estan en totes. Van controlant el tiquet de la compra. Jo estic tranquil: si veuen que tinc queviures per a dos anys de confinament d’una família nombrosa em deixaran passar sense problemes. Però... i si em contaminen demanant-me el permís de conduir?
En arribar a casa les portes de l'hangar s’obrin i el Falcó Mil·lenari negre aparca al pati. Un escamot de dones agafa les borses i les passa per un drap amb lleixiu, la fruita cau en un recipient amb aigua clorada, cada borsa i envàs és minuciosament repassada abans d’entrar en la dispensa o la nevera.
L’astronauta, cansat de la seua expedició, deixa les sabatilles en la porta, va a la dutxa i la roba va al departament de descontaminació. La perillosa expedició al supermercat ha finalitzat.
Soc asmàtic crònic. Hipersensible a substàncies com ara l’epiteli dels animals o els pòl·lens. Sé que el meu cos reacciona espectacularment davant de possibles invasors. Diuen que aquest virus és especialment perillós amb gent com jo.
Tercera setmana de confinament. El sol d’un dia gelat de primavera entra per la finestra. Els campanars dels pobles dels voltants semblen planetes de galàxies llunyanes.
Comentarios
Publicar un comentario