Carme, hauré d’emborratxar-me.

Article publicat al Llibret de la Falla Plaça Prado de Gandia, per Jordi Garcia Polop

—Carmen—, va dir Frederic en somnis. Eren les quatre de la matinada i la seua dona Geno, de Genoveva com l’àvia materna, es va despertar amb el seu crit. —Me gustas mucho—, murmurà amb boca pastosa el seu marit. De l'endormiscament inicial Geno va obrir els ulls amb una premonició al cor. Una altra vegada parlant en somnis d’una dona. —M’enganya—, va pensar horroritzada. L’home encara va murmurar unes frases més; inconnexes, sense sentit, però la sospita ja havia arrelat i Geno estava disposada a saber més. Llostrejava per llevant i encara no havia pogut pegar ull. Les cases del poble, encimbellades en un tossalet, es decoraven amb les primeres llums dels treballadors desdejunant en un ambient que tintava del malva al blau. El dia seria fred i l’araboga cobria a poc a poc el terme amb una grisa malenconia.

Ells dos havien format una parella estable al caliu de la llar: sempre junts des que Frederic va tornar al poble. Tenien tres xiquets dels quals, malgrat alguna iseta pròpia de la seua condició, estaven desvanits. Ell era un bon pare i no seria ni la primera ni la darrera vegada que els havia empapussat quan eren més menuts amb trocets de pa mullat amb oli i lluç torrat. Eren una família, si no perfecta, sí moderadament feliç. Fins ara, clar.

Frederic era comercial d’una fàbrica de caixes de llauna en un poblet perdut entre les serres del nord d’Alacant i, amb certa freqüència, viatjava per tota Espanya oferint els seus productes a les millors cases d'alimentació i begudes. Era apreciat pels clients per la sobrietat de les seues formes i la formalitat amb el seu treball. Com deia el seu avi alcoià feia feina de “fil de vint”.  Tenia una xiqueta de secretària, Carme, que s’havia incorporat a l’empresa en finalitzar les pràctiques de formació professional. Nascuda sota el campanar, a la casa de la família de l'oncle rabosa, gent del poble de tota la vida, va ser admesa pels propietaris com una més de casa. Qui no és bonic amb vint i pocs anys? Carme era una xica de cos proporcionat, cabell castany i ulls riallers. Simpàtica i servicial sempre atenia al seu superior directe amb diligència. El viatjant, com es deien abans els comercials, en arribar a l’oficina, feia per amagar una mica la panxa i parar com milhòmens davant d’ella.

Frederic era d’una família de llauradors modests. A falta de més recursos, el pare havia sigut jornaler i, sense haver passat mai fam, sols tenien unes llenques perdudes per la Serrella que tan sols donaven per a fer una mica d’oli, produir garrofes, en el seu dia, per als animals de casa i algunes ametles per al consum domèstic. Don Octavio, el rector del poble, un manifasser com solen ser els de la seua condició, havia vist que el xiquet era bo per als estudis i, pobret meu, se’l va emportar a Oriola a fer carrera eclesiàstica sota la batuta del seu germà que era el director del seminari. El malaurat Frederic no va gaudir d’aquella vida a rinxo dels faldons negres i amb una indefinida olor a ferum. No, no era allò el que li agradava, però, a canvi, va fer la secundària, aprendre a parlar en un castellà fluid i xampurrejar llatinades. A més a més es va fer seguidor del Real Madrid i es va aficionar a escoltar música que altres seminaristes portaven dels seus pobles.

Geno va pensar, —cal traure clarícia, no em fie d’aquest tracamandero. Carmen... Qui pot ser Carmen?— Un calfred li va estremir tot el cos. —Serà... — No va arribar a completar la frase. Ho va entendre tot de sobte. Frederic s’entenia amb la seua secretària. On s’amagarien? A Alcoi? Carme anava de tant en tant a portar els papers de l’empresa a tresoreria, a la seguretat social o a altres coves de la burocràcia requerides per al bon funcionament de l’empresa. La ciutat era millor amagatall que no el poble on, si feies una malifeta, ho sabia tothom ben aviat. Frederic no se sabia per on parava i igual podia estar a dos carrers de casa o a Múrcia. No era gens difícil que trobaren un racó discret on festejar.

Allà al principi dels huitanta ell havia finalitzat el batxillerat, però no va seguir. Els pares no van poder-li pagar una carrera com tampoc tenien una perspectiva vital més ampla que la distància que separava la Serrella i Aitana. En tindre una cultura matemàtica mínima, una mica més de món que el comú dels seus quintos, i domini del castellà, es va col·locar a l’empresa del poble com a viatjant. Totes les setmanes anava amb el cotxe dièsel de l’empresa per a arribar derringlat els divendres, si és que tornava i no estava a l’altre cantó de la península dues o més setmanes. Si podia, aprofitava el cap de setmana per a pujar a la muntanya i fer brosses; romer, sàlvia, sajolida, rabet de gat, arrel de panical i timonet, per al que, deien, era el millor herber dolç de tot el Comptat, fet, però, a l’estil de Beneixama. La vida d’un comercial era solitària i moltes hores al volant les feia escoltant una vegada i una altra la seua col·lecció de música de rumba flamenca entre bou i bou d’Osborne. En el primer cotxe va ser amb cintes de cassette, després arribaren els discos compactes i ara l’Spotify feia la selecció que passava per tecnologia wifi, coses de la modernitat, del telèfon al sistema de so del vehicle.

El major dels tres fills, ja amb catorze anys, era molt hàbil, com tots els de la seua edat, amb la tecnologia i es coneixia totes les maganxes de la tablet i els mòbils. Geno, aprofitant que estaven veient una sèrie americana de detectius, li va preguntar que com feia la policia per a poder saber on estava un telèfon. El xiquet, una mica mosquejat, no fora que ara la mare sabera que anaven a jugar al molí en ruïnes on fumaven el que no devien, li va explicar com google tenia una aplicació per a trobar el telèfon. Geno va aprofitar un dia que Frederic estava pels bancals esporgant i que s’havia deixat el mòbil a casa. No li va costar molt esbrinar la contrasenya 051061, la data del seu aniversari. I és que Frederic no semblava ser un home gens complicat. No va tardar molt, doncs, en poder saber des del seu telèfon on era Frederic.

En poques setmanes va saber que anava i tornava a un local, antiga fàbrica de teixits, amb trasters públics al barri del Batoi d’Alcoi. Ho feia de tant en tant, abans d’iniciar un viatge i, si aquest havia sigut el cas, també a la tornada. Com un rellotge. Una vegada va anar seguint-lo i, per casualitat, va veure que Carme li portava unes caixes de cartó grans de la fàbrica. Què podien portar-se entre mans aquells dos?

Era divendres i Frederic havia dit que aniria a Segòvia i que no tornaria fins diumenge a migdia. L’hivern encara era el senyor de les terres més altes de la comarca, però els ametlers ja feia setmanes que anunciaven el bon temps. Aquell dia un cel blau i un sol quasi de primavera omplien la Vall d’una llum fresca que animava a caminar. Eren falles als pobles de la plana costanera tan iguals i tan diferents dels de les comarques de l’interior.. Frederic, així ho deia el telèfon, estava allotjat, segons va veure, a un hotel de Gandia. —El mentider aquest...—, pensava Geno bufant com un dimoni. No va poder suportar-ho més i va decidir esbrinar què passava. Amb una excusa peregrina va deixar els xiquets a casa dels avis, avisant que tornaria ja tard i que millor dormirien amb ells. Com tantes vegades havia vist a The Wire es va situar amagada en el cotxe en un carrer alt prop de l’eixida de la fàbrica. Alguns veïns passaren pensant que estaria esperant al seu home, altres anaven als camps amb el tractoret. Seria ja passat migdia. Efectivament Carme va eixir per la porta lateral amb un parell de borses de viatge i una maleta de rodes, va agafar el cotxe amb direcció oest. Geno, a certa distància, la va perseguir per la carretera comarcal entre barrancs, per l’autopista passant Cocentaina i Muro i passant per la Vall d’Albaida fins que arribà a Gandia.

Tot el transit estava complicat pels molts monuments que tallaven carrers i places. Geno i Frederic havien anat alguna vegada a la platja i  a visitar el Palau dels Ducs o a la Fira. Tenia una idea aproximada del centre de la ciutat. En passar una comissió amb la banda de música els dos vehicles van quedar separats i Geno va perdre el rastre de Carme.

—Què faig ara?—, va pensar. El telèfon li va dir que el seu home estava a l’hotel. Segur que, si anava, els descobriria. Efectivament va arribar-hi i, amagada a rinxo d’un fanal, amb ulleres de sol i un mocador al cap, va veure a Frederic i Carme eixint per la porta de la recepció. Un xicot amb barba i aspecte desmanegat se’ls va apropar i es va veure com Carme li’l presentava al seu home que portava en la mà la maleta de rodes. En acomiadar-se els joves van continuar carrer avall i ella es va penjar del coll besant-li apassionadament. Geno es va quedar bocabadada. No entenia res. És que aquesta joveneta anava de home a home Per tot arreu se sentia el rebombori dels coets i la remor de la música de banda. Lluny es veia la silueta d’una gran falla ja enllumenada pels focus i les bombetes elèctriques. Els xiquets, dolents com una pedregada, anaven llançant petards per tot arreu. Va esperar una llarga estona fins que Frederic va tornar a eixir. El cor quasi se li ix del pit en veure’l amb la maleta. —Me cague’n Dènia! Ací va el borinot aquest!—

No era molt difícil passar desapercebut entre la multitud festera i els centenars de turistes i menys seguir a un home amb una maleta enorme amb rodes. Després de caminar uns carrers Frederic va arribar i va entrar a un local amb un cartell que deia: Casal de la Falla Marquesa de Valier. Geno no va gosar a entrar per vergonya, però pacient va esperar vigilant la gent que entrava i eixia. Què podia fer el seu home a un casal faller?

Passaven ja de les deu de la nit quan va sentir música que eixia de l’interior. Va aprofitar un moment en què tot el món semblava estar dins i es va apropar a l’entrada. Un cartell fet amb la impressora deia: Hui gran actuació, “El niño de Orihuela”. En passar la porta del va entrar a una sala de sostres alts, llarga i decorada amb banderins i fotos de presidents i falleres, estava plena de taules amb membres de la comissió i amics que havien acabat de sopar. A l’escenari Frederic, no semblava ell mateix, vestit amb una camisa amb volants, i pedreria, amb una perruca llarga arrissada cantava amb un micròfon una rumba als sons d’un equipament de so que suplia l’orquestra. No ho feia mal i, tot i que el públic no era el d’un teatre, es notava que gaudia de la música festívola i l’art del cantant. Unes quantes parelles ballaven davant l’escenari. Geno no s’ho podia creure. El seu home un cantant de rumba flamenca. Amb els ulls com a plats es va quedar atabalada, de gaidó al costat de la porta.

Frederic seguia l’actuació ignorant fins que es va adonar que la seua dona estava entre el públic. Va vacil·lar un segon però, com el professional que era, va continuar l’actuació.

En acabar la cançó es va torcar el front i panteixant va dir: — Hui vull dedicar la següent peça a la dona que més m’estime en la meua vida. Una persona que em completa i sense la qual no podria viure i que hui és amb nosaltres. Lleveu el Carmen de la lletra de la rumba que us vaig a cantar i poseu Geno: l’amor de la meua vida. Va per tu!— Amb una mirada fixa en la seua dona i expressió emocionada es va arrancar a cantar al millor estil de Los Chunguitos. Ella amb els ulls plorosos i tremolant el mirava commoguda.

“Todos los días paso por tu calle pa’ ver si te veo
Me gustas mucho y quiero ligarte pero no me atrevo
Siempre que te tengo muy cerca de mí
Me da corte niña, no sé qué decir.

Carmen, Carmen voy a tener que emborracharme
Carmen, Carmen, Carmen
Porque si no nunca voy a hablarte.
Carmen, Carmen voy a tener que emborracharme
Carmen, Carmen, Carmen
Para decirte que eres tú mi amor.”