Tota una vida

Aurora recordava quan anava al camp, com tots els dies. La primavera semblava haver-se instal·lat dues setmanes abans en aquells dies finals d’un hivern que semblava no ser-ho. Des que va morir el seu home ella anava al camp i continuava amb l’hortet. Tomaques, credilles, encisams, carlotes i, fins i tot algun ou de les gallines que tenia en una caseta d’obra que el seu home, Miquel, havia construït. Sempre havien segut llauradors, per part de pare i mare, però la manca d’ocupació a principis dels seixanta els havia portat ben jovenets a França.

Ella vivia allà dalt d’una casa de burgesos a Paris, en el que es deien les “chambres”. Hi havia dues xiques més espanyoles, de Zamora i de Càceres, per més senyes i, tot i que es tractaven com si foren una família, Aurora preferia ajuntar-se amb les amigues del poble, disperses pels “arrondisements” de la capital francesa, els diumenges a la porta de Notre Dame. Anaven a missa i, encara que no entenien el que deien, no passava res, el rector la feia en llatí com al poble. Això si, quan feia el sermó en francés el cap li volava cap a aquesta valleta amagada a l’interior d’Alacant on a la primavera florien els cirerers per tot arreu. Les cartes d’estil cerimonial i en aquest castellà que la mestra del poble els havia ensenyat, anaven a casa dels pares i tornaven en forma d’una caixa que Camilo, el transportista del poble, li feia arribar en els seus viatges al mercat de Rangis carregat de taronges d’un magatzem de Pego.

La família, els Dumont, burgesos francesos il·lustrats i benestants, la tractava amb amabilitat. Era finalment la criada, però acollida amb el respecte d’una família culta i d'idees igualitàries. Fins i tot Aurora s’estimava les dues xiquetes i el xiquet com si foren nebots estimats i algun any va convidar a la família a visitar sa casa a les vacances. Amb una roulotte, així li deien, i un impressionant Citröen tauró, van anar un any a les festes del poble. A casa d’Aurora van fer festa gran en rebre els senyorets amb paella i bon vinet portat de Xaló. La major de les francesetes va trencar més d’un cor al poble i diuen que Evarist va anar a França amb l’esperança de poder-la trobar, però va acabar casat amb una grega de cabells negres i no va tornar més.

Un dels diumenges a la porta de Notre Dame, passejant a la vora del riu Sena, els xics i les xiques del poble que havien emigrat a París es van trobar. Miquel i Aurora ja es coneixien d’abans, però sent ell uns set anys major quan havia marxat a la mili i ella encara era una xiqueta que jugava amb nines, no hi havia hagut cap química. Tal vegada fora l’aire de la vella Lutècia, tal vegada el refilet dels teuladins excitats per la primavera i amb les hormones disparades o el vol de les oronetes. Qui sap si no va ser l’encantament de la ciutat de l’amor. El cas és que van decidir casar-se.

La boda al poble va ser festa gran. Amb uns pocs estalvis van poder fer la celebració al corral de casa amb unes taules llargues, amb papes, olives, ametles i una gran paella que va guisar Na Paquita, la veïna del carrer de dalt i padrina d’Aurora.

Van tornar amb l’autobús a Paris i van iniciar una vida de parella. Al principi Aurora anava a casa dels Dumont i encara ho va fer uns quants anys. Finalment Miquel, obrer de la construcció, va guanyar prou per a poder-se permetre tornar a Espanya. Van comprar la casa al poble. Els lligams amb França es van dissoldre de forma natural. Els Dumont van passar a ser un record i la parella va fer la seua vida al poble amb una bona casa i unes terres que els estalvis els van permetre. Miquel va continuar d’obrer, cap d’una quadrilla, que anava i tornava a la zona costanera de la Marina Alta a fer xalets. Al cap de setmana tornava a les seues arrels llauradores més per gust que per necessitat.

Malauradament no van tindre descendència i, quan va morir Miquel per un tumor, Aurora va quedar sola a una casa que semblava immensa. Però ella, animosa i forta, agafava la bicicleta i anava tots els dies al bancalet a fer les seues verdures i a cuidar dels animals que tenia. La pensió de França i la d'Espanya li permetien una vida tranquil·la i sense cap apretó. La vida al poble encara tenia mesura humana i, entre anar a missa amb les veïnes, fer activitats amb el rector i veure la tele, els darrers anys d’Aurora transcorrien amb una pau joiosa en una terra que semblava beneïda per la mà de Déu.

Feia dues setmanes, era dissabte, Aurora anava a l’hort pel camí tradicional que abans unia els pobles, caminant, ja que feia un temps tenia por de caure de la bicicleta . No es va estranyar en veure aquells xicots amb roba acolorida i motxilla. Anaven al següent poble i li van preguntar si anaven bé. Amable com era, es va oferir a acompanyar-los. Sempre era bo fer una xarradeta i, encara que en castellà, va aprofitar per a saber que eren de Madrid i havien vingut a gaudir de la bellesa de la vall. Eren gent educada i simpàtica i Aurora els va convidar a veure el seu hortet. Va agafar unes tomaques, per a ella les millors del món, i se les va regalar posant-les en una de les bossetes que ella reservava per a donar als que passaven a fer la visita.

Sona un motor i se sent el bombolleig de l’oxigen al respirador. Aurora sols pot gaudir d'un filet d’aire en uns pulmons que xiulen i no deixen alenar més enllà d’allò justet. La febra la té en un estat d'endormiscament i els medicaments encara fan que la vista i els sentits estiguen més enterbolits. L’hospital està ple de gent: els extraterrestres que caminen i els que jauen en lliteres aparcades. Ja fa dos dies que està ingressada des que una ambulància la va portar a l’Hospital de Dénia. Per moments està conscient i els pensaments sempre volen a aquell bancalet del vessant de la Serra. Qui li donarà menjar a les gallines?, pensa amb desesperació.

Al poble, temorosos, tancats a les cases, es pregunten com va poder arribar el virus a un poble tan menut.