Aqüeducte de la Peña Cortada de Xelva.


Passem o no passem? Al llit del riu Toixa (Túejar), també reconegut després de moltes disputes per "Rio de Chelva", per la ruta oficial turística de l’aigua, ens havíem trobat amb una batuda de javalins i un xic ens advertia de la possible presència d'una horda de gossos que podia atacar a la gosseta que portàvem si aquesta lladrava.

Estàvem lluny dels nostres dominis habituals, dins de la València castellana més enllà de Llíria. Si bé, per motius de comoditat geogràfica les comarques centrals i les seues muntanyes són les nostres habituals, volíem aprofitar l'oportunitat de l’autopista oberta per a explorar més la zona de Xelva i, especialment, les famoses restes de l’aqüeducte. Fotos de la ruta

Vam aparcar al poble i pel barri del "Arrabal" vam accedir al riu. No vam poder gaudir d’una visita tranquil·la al nucli urbà del poble, però el seu urbanisme intricat de caràcter medieval es feia notar en els carrers estrets i sinuosos de cases emblanquinades i placetes diminutes amb fonts i aigua en abundància. Caldrà tornar amb temps i gaudir d’aquest patrimoni.

Per una senda amb baranes de fusta, entre figueres de pala arruïnades per l’acció del cotonet que ha exterminat milions d’aquestes plantes per tot arreu, vam baixar al llit del riu el qual vam creuar a l’altra banda. La, així dita, "Ruta de l’aigua" ens va portar a pujar altra vegada cap a un mirador amb una vista privilegiada de Xelva. La primera llum daurada del dia incidia en el caseriu mostrant una imatge quasi intemporal del poble. La vista dels meus companys construïa encara més aquest efecte dels quadres del romanticisme en el qual uns personatges en primer terme, relativament diminuts en escala, observen un paisatge magnífic.

Sembla que estan arrancant tots els eucaliptus que hi ha i els estan substituint per altres espècies d’arbres més apropiats per a un riu mediterrani. Malauradament gran part del riu semblava un solar de construcció amb terra pelada i cintes de plàstic aïllant les zones de treball. Si faltava poc per a començar mal el dia la batuda dels caçadors que vam trobar poc després d'haver iniciat la marxa.
Vam decidir arriscar-nos, ja que semblava que en aquest moment no estaven per la zona on passaríem. Portava a la gosseta lligada i ens vam afanyar a passar aquesta zona de riu. Sentíem ocasionalment el soroll de tirs i el lladruc de gossos, però no ens vam trobar a ningú més fins que vam veure el segon caçador que controlava la batuda.

Tota la zona del riu està foradada per alcavons i covetes que apareixen i desapareixen per les parets terroses que encaixonen el riu.

Cavanilles va visitar la zona i, de camí de Calles a Xelva, va alabar la gran quantitat d’aigua i les hortes que els llauradors treballaven amb cura:

Iba aumentando por grados el cuidado del labrador, la hermosura y fondosidad de los campos hasta las inmediaciones de la villa. Por todas partes se oia el murmullo de las aguas, y se veian con freqüencia cascadas que deleytaban el ánimo. Todo estaba verde, todo lleno de vigor y lozanía ; los campos que habian ya dado trigo sostenian maices, ó panizos espigados : los márgenes y ribazos se veian adornados de parras dispuestas en toldos, ó entretexidas entre los almeces.”

Cavanilles ja parla de l’aigua que des de Tuejar arribava a Xelva i regava les seues hortes. En l'època del mossén la fabricació d'espardenyes era una activitat que ocupava a gran part de la població, una tercera part en concret. Sembla que l’últim espardenyer “El Tio Galindo” va finalitzar a la dècada dels seixanta del segle passat. Tampoc els abundants arriers que nomena han tingut continuïtat com a transportistes pel que sembla. Com a tots els pobles de la zona és el sector serveis, turisme de cap de setmana, i l’agricultura els que mouen una mica l’activitat econòmica de comarques que, com veiem cada cap de setmana, van buidant-se de vida. Dels més de cinc mil habitants del 1920 als menys de mil-cinc-cents que té en l’actualitat.

Poca gent vam trobar pel camí a Calles. En arribar al poble ens van donar la benvinguda amb una música estrident que, amb Nino Bravo ressuscitat, cantant "Dejaré mi tierra por ti", anunciava la mort d'una dona, que en pau descanse, de malnom “La Tramucera”. Així, tot dit en castellà que és la seua llengua materna. Tot i passar el riu no vam entrar al poble. Sempre caminant vora riu vam passar el pont i ens vam endinsar en els barrancs de la "Rambla de Alcotas" que porten a la Penya Tallada.
L'aspecte de les muntanyes circumdants ja era molt més espectacular amb penya-segats i parets de pedra que es van tancar en un tres i no res.

Vam passar per un pontet habilitat i per un camí amb més turistes vam anar pujant fins a arribar a l’entrada dels túnels de la Penya Tallada per l’altra banda dels que solen accedir amb vehicles, xiquets i gossos. No cal dir que un dissabte allò és una processó de gent que no quadrava gens amb els costums més solitàris de les nostres rutes més habituals. No ens podem queixar. Gent som també nosaltres.

La gosadia dels antics romans veient el terreny amb el qual van haver de treballar és infinita. Per una zona de desnivells de vertigen i orografia complicada van obrir un aqüeducte de pedra que encara hui meravella als visitants. S’ha investigat molt però no queda clar el sentit d’aquesta magnífica obra d’enginyeria de 28,6 quilòmetres trobats, comparable a altres de la península Ibèrica. Hi ha qui diu que si portaria l’aigua a Llíria, però alguns ho neguen perquè amb el desnivell que té arribaria cent metres per damunt de la població. Es diu que si seria per al reg de les hortes entre Casinos i Lliria.
El temps i el vandalisme, prenent carreus dels ponts de pedra per a construccions posteriors ha fet que desaparegueren moltes parts de l’obra. S’ha salvat el pont del Barranc de la Cova del Gat per ser utilitzat com a pas i per la seua altura considerable tot i que la caixa del canal també la van desmuntar.

Cavanilles també entra en la discussió encara no resolta del final de l’aqüeducte. Ell ens parla d’un canal destruït, ple de vegetació i parla i descriu amb un gravat l’imponent pont. Sabut com pocs, critica al gestor de l’obra per haver fet un tall i no un túnel.

“No quiso el director de aquella obra abrir mina para atravesarle, como hubieran hecho los actuales Valencianos de Crevillente y Novelda, acostumbrados ya á obras de esta naturaleza: tomó el partido de abrir desde lo alto del monte una zanja de seis pies de ancho, empezando esta costosa operacion por las dos faldas oriental y occidental del monte, dexando entre las excavaciones opuestas como 30 palmos, por medio de los quales se conservaba la union del monte. En estos 30 palmos solamente mandó abrir la mina de comunicacion, y nos dexó pruebas de no haber sido el mejor arquitecto, pues consumió sin necesidad el tiempo y los caudales.”



Sembla que els romans van haver de seguir l’obra amb una roca de mala qualitat que no els va deixar fer un túnel i que per això van haver de fer el tallat que hui es veu. El canal apareix i desapareix pel vessant petri de la muntanya per a major gaudi de les desenes de turistes, xiquets inclosos que recorrien, com si es tractara d'una aventura, els centenars de metres visitables. Sembla que una dona va caure del pont el 2007 i va morir. No sé en quines circumstàncies ja que el pont és suficientment ample. - Un pont sense baranes-, va dir escèptic el meu amic anglés George. -Al Regne Unit açò no seria possible -. Ací, en canvi, tots passant el pont i fent-nos autofotos.






Qui diria a jutjar per la quantitat de visitants que allò era un indret solitari en l’època de Cavanilles. Ell va dir:

“Todo aquel recinto es muy fragoso y solitario, mas propio para habitacion de fieras, que de racionales: y no obstante se retiró allí un hombre pocos años hace, donde se dispuso para abrazar luego el estado eclesiástico.”

Quants anys d'història, quantes vides relacionades amb aquest indret. Aclapara tan sols pensar que dos mil anys d'història estan presents en aquest racó perdut entre muntanyes.

La ruta finalitzava amb la visita al que queda del pont de sis arcs. Com hem dit va ser font de pedra tallada durant molts segles i sols roma un dels sis arcs. Els pilars, per la part baixa també estan desdentats.
Dalt d’un turó les restes d’una Torre dita "la Torrecilla" observen des de dalt el poble. Els ametlers ja florits, en una atmosfera de cel blau i núvols de cotó, ens van donar la benvinguda al poble.

Era hora ja de tornar a casa.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy