Pasqua. Naix la vida

Una foto, la de hui, de data indeterminada. Jo diria que cap al 1950, comptant que ma mare aparenta tindre disset o díhuit anys. L’escenari crec que és comú a quasi totes les generacions. Fins i tot a les actuals. Qui no ha anat algun dia a la caseta familiar d’algun amic a gaudir de la natura, a menjar-se una paella o, simplement, a passar el dia fora de casa?

Jo diria que és primavera i, amb molta probabilitat, un dia de Pasqua. Alguns van en mànega de camisa i altres un poc més abrigats, una situació típica d’aquells mesos en què el sol ja comença a calfar, però encara no te’n pots fiar.

També m’atreviria a situar l’escena en alguna platja dels voltants, tal vegada els Marenys, Venècia o, per què no, la mateixa platja de Gandia, encara amb aquell aspecte casolà de casetes baixes i propietaris de la nostra comarca o de les veïnes.

Quan l’any 2010 parlava amb mon pare i ma mare dels seus anys joves, la Pasqua apareixia sempre com un dels moments més feliços d’aquella època. I és curiós perquè, escoltant-los, un s’adona que la Pasqua d’aleshores tenia molt poc a veure amb la d’ara.

Per començar, no hi havia cotxes. Ni motos, i bicicletes n’hi havia poques. A Santa Anna, a la platja o a l’Alquerieta de Martorell s’anava a peu. En colla, agarrats del braç o de la cintura, cantant pel camí. I si la colla era nombrosa, millor encara.

Per anar a Marxuquera, però, podien llogar una tartana. Ma mare sempre contava una excursió a l’ermita que va quedar gravada en la seua memòria. Tornaven quan l’aca es va espantar i es va desbocar. I precisament en aquell moment anaven cantant “Mil besos te daría”, d’Antonio Machín. La música, els crits, la tartana corrent i l’aca fora de control. Les xicones començaren a cridar:

—El freno, el freno!

Totes plorant i pensant que allò acabava en desastre, mentre la tartana corria carretera avall. Per sort, no va passar res.

Mon pare recordava també les jardineres, una mena de tartana tancada, amb finestretes als costats, que tenia l’avantatge que si plovia no et banyaves. Però, en general, el mitjà de transport més habitual eren les cames.

I el berenar, és clar.

Les mones amb l’ou dur al mig eren imprescindibles. Aquell ou no era només una cosa per a menjar. L’ou és, des de sempre, un símbol de vida nova. I la Pasqua arriba precisament quan la primavera desperta la natura: broten les plantes, tornen els ocells, els camps canvien de color i tot sembla començar de nou.

També les persones, a la primavera de la vida, comencen a descobrir una altra manera de mirar-se. Potser per això l’ou de la mona té alguna cosa més que una simple funció alimentària.

De quan ells eren xiquets, mon pare recordava que el ritual consistia a esclafar-lo al front d’algú. Del pare, de la mare, d’un germà o d’un amic. I mentre ho feien cantaven:

—Ací em pica, ací em cou, ací em menge la mona i ací et trenque l’ou. Per suposat ens ho van ensenyar a nosaltres que vam seguir la tradició. No sé si els més joves ho sabran ara..

Ma mare recordava també els pepitos, aquells panets farcits de fregit de tomaca i pebrera, arrebossats amb ou i llet. Un berenar que hui ens semblaria una menudesa, però que en aquella època devia saber a glòria.

La Pasqua era també temps de jocs i cançons. Les xiquetes jugaven a la corda i cantaven «La senyorita Fulanita, que creida està...». Els més majors cantaven pel camí, sense instruments, fent una mena de conga improvisada, agarrats per la cintura.

I quan arribaven a una caseta on hi havia altres amics, apareixia la garrafa de vi.No hi havia combinats ni cap de les sofisticacions que hem anat inventant després. Mon pare ho explicava amb aquella naturalitat seua: traïen la garrafa i anaven abocant. Tintorro o una cosa d’eixes. I després, a continuar cantant.

Una de les cançons que recordava era:

«El tio Pep de l’Horta

també vindrà,

amb la seua guitarra

ens tocarà,

ens tocarà el pandero

i ballarem,

tots els xics i xiques,

lletges i boniques,

ens divertirem.»

Com veureu, sempre hi havia un toc sexual amagat amb les cançonetes. 

Perquè a Pasqua hi havia xics i xiques. I això, quan arribaven els quinze o setze anys, començava a donar-li una altra dimensió a la festa.

Les xiques estrenaven roba de primavera. Mon pare recordava especialment les batetes de percal i les espardenyetes amb les vetes lligades als turmells. Ma mare ho confirmava. Era una roba senzilla, però elles sabien que aquell dia tocava anar un poc més arreglades.

Eines de seducció en definitiva, i els xics també ho sabien.

La Pasqua era una de les poques ocasions en què xics i xiques podien estar junts amb una certa llibertat, encara que dins dels codis morals d’una societat en què l’Església catòlica exercia un control ferri sobre la vida quotidiana.

Però la gent jove trobava els seus moments i els seus codis.

Mon pare m’explicava que, quan una xica tenia interès per un xic, era ella qui li portava el berenar. No era un gest qualsevol. Era una manera de fer-li saber que li agradava, encara que tot es fera amb la discreció que exigien aquells temps. 

La xica arribava amb el berenar un poc més arregladeta del compte i el xic ja podia començar a sospitar.

—A vore si picaves en l’amet que havien posat...

I si picaves, t’enganxava—.

Així començaven moltes històries. Primer eren «amiguets». Després, poc a poc, anaven fent més amistat i apareixia la preferència per una xica o per un xic. I quan la cosa avançava, es feien novio i novia. Mon pare, amb aquell humor seu, deia que eren «amiguets» fins que la cosa «s’embrutava».

I, naturalment, hi havia els raconets.

—Estaves algo mig mamaet...—

Amb l’excusa d’estar marejat podia arribar una besadeta, una abraçada o un apretonet. No calia molt més. La Pasqua tenia els seus codis i tots sabien interpretar-los.

Mon pare també em contava que ell, quan va tornar del servei militar, va conéixer ma mare. Anaven en colla i cadascú li portava el berenar a una xica. El primer any, però, ell havia anat amb una altra que li portava el berenar. Després, a poc a poc, les amistats anaven canviant i un acabava tenint preferència per una.

I així, entre berenars, excursions, cançons i alguna besadeta furtiva, començaven els festejos.

Ma mare deia que el seu primer — i l’únic — novio havia sigut mon pare.

Quan li preguntava si no hi havia cap altre xic que li agradara, reconeixia que sí que n’hi havia alguns, però de seguida posava seny:

—Val més que no ho diga, perquè són persones que ja s’han mort i no cal remenar els ossos.

Una frase que em sembla una manera magnífica de resumir tota una època.

Potser, al capdavall, no és casualitat que el menjar estiga tan present en tots aquests records. Les persones també ens comuniquem a través del menjar. Donar-li a algú el berenar, preparar-li alguna cosa, compartir una mona o oferir-li un tros d’allò que tenim és una manera antiga i universal de dir-li: vull estar amb tu.

El menjar no sols alimenta. També pot ser una invitació a compartir, una manera de crear vincles i, en definitiva, un símbol del desig d’unió.

La Pasqua dels meus pares era això: anar a peu perquè no hi havia cotxes, arribar a una caseta, traure el berenar, menjar-se la mona, jugar, cantar, beure un poc de vi, estrenar una bateta de percal, intentar agradar-li a algú i tornar de nit cantant per la carretera del Grau.

Tot molt més senzill que ara. No tenien cotxes, però tenien tot el dia per davant.

I tota la vida.