El dia que Rosario va cantar

De xiquet solia passar els estius entre casa i la Drova, on llogàvem una caseta. També visitàvem sovint dues cosines de ma mare, Pilarin i Carmencita, que passaven temporades d'estiu en una caseta propietat dels seus parents per part de pare. Vagament recorde una casa a Ròtova, però molt més una altra que tenien a la dreta de la carretera pujant a la Drova, molt prop de l'entrada al camí del Llosar. La caseta era senzilla: una sala central, unes habitacions menudes als costats, parets emblanquinades amb calç i una parra que, després d'uns graons, conduïa a una zona d'ombra sota els pins.

Ma mare passava una bona estona xarrant amb les cosines mentre nosaltres jugàvem pels voltants, això sí, amb la prohibició estricta d'acostar-nos a la carretera. No hi havia cap tanca, però l'espai que teníem per les altres bandes ens semblava infinit.

Sovint estava amb elles una nebodeta a qui deien Susana i, com fan els xiquets, no ens costava gens fer colla i passar hores corrent pels voltants. Tot era calor, bancals eixuts d’ametlers i oliveres i plantes punxoses. Anant cap al barranc de Borrell, que discorria paral·lel a la carretera, trobàvem una senda que baixava i una altra que pujava fins a una covatxa diminuta que a nosaltres ens semblava l'entrada a un món màgic al qual no feien ombra ni Nàrnia, ni El Senyor dels Anells, ni Harry Potter. Eren estius salvatges, de punxes, arrapades i pell ennegrida pel sol, en què el paisatge es barrejava sense cap esforç amb la fantasia infantil.

D'aquells estius conserve alguns records especialment vius. Un d'ells és el de les abelles que van atacar la meua germana. Aquell dia s'havia quedat ella sola amb les ties i, jugant a amagar-se, va pujar al sostre d'un forn diminut que hi havia al darrere. Només de xafar una de les teules van eixir desenes d'abelles que la van picar pertot arreu abans que poguera baixar corrent i posar-se fora de perill. Ens van avisar i, quan hi vam arribar, recorde que tenia la cara completament desfigurada. Per sort, no va passar d'un d'aquells accidents que els xiquets pateixen mentre juguen.

Ma mare va ser de les primeres generacions de dones que es van traure el carnet de conduir. No era una gran aficionada a la conducció, però, si calia, agafava el cotxe. La caseta tenia un entrador que permetia entrar-hi amb el vehicle, però per a eixir calia fer-ho a recules. Ma mare era nerviosa conduint i, quan se'n va passar de la vorera i va caure amb dues rodes dins del bancal del davant, quasi li va agafar un infart. Per més que ho intentava, el cotxe no es movia: les rodes davanteres quedaven penjant en l'aire i no trobaven tracció. Menys mal que aleshores la gent encara ajudava en les menudes desgràcies. Uns homes, amb un gat, uns taulons i un parell d'espentons, ens van traure del mal pas.

Però, de tots aquells records, n'hi ha un que ha perdurat amb una força especial.

Amb Pilarin i Carmencita també hi passaven els estius els seus pares, el tio José i la tia Rosario. Ell era un home corpulent i el recorde sempre caminant a poc a poc, ajudant-se d'un gaiato. La tia Rosario era una dona silenciosa. Jo no sabia per què no parlava. Amb els anys he pensat que potser havia perdut la parla després d'un ictus o d'alguna altra malaltia, però això només és una suposició. Sí que semblava entendre moltes de les coses que li deien, encara que ignore fins a quin punt comprenia el llenguatge o era conscient del que passava al seu voltant. Jo la recorde anant i venint per la caseta, sempre en silenci, seguint les indicacions de les filles.

Una vesprada d'estiu la ràdio estava posada amb la programació habitual. Rosario romania silenciosa, com sempre, quan de sobte va començar a sonar una copla de les de tota la vida. Per a sorpresa meua, es va posar a cantar seguint la lletra sense perdre ni una paraula, acompassada amb la melodia que eixia de la ràdio.

Aquell va ser l'únic dia que vaig sentir la seua veu.

De menut no et preguntes per què una persona parla o no parla. Si els majors et diuen que és així, ho acceptes amb la mateixa naturalitat amb què acceptes qualsevol altra cosa del món. Fins aquell moment, jo ni tan sols havia pensat que Rosario poguera tindre veu. Per això aquell instant em va desconcertar tant. De sobte vaig comprendre, encara que només fóra per un instant, que abans del meu record també havia existit una altra Rosario: una dona amb veu, amb paraules i, segurament, amb una vida molt diferent de la que jo havia conegut.

Després van passar els anys i es va anar esvaint tot el que en sé d'ells. Pilarin s'havia casat amb Cecilio, un sastre que treballava molt bé i que cosia per a Francis Montesinos. Encara mon pare i ma mare es veien amb ells. Amb el temps, els pares degueren morir, i també Carmencita. Pilarin era l'única que quedava. Però quan ma mare va perdre la memòria i, més tard, van morir els meus pares, vaig deixar de sentir parlar d'ella. D'això ja fa dotze o tretze anys. Fa uns dies la meua germana em va dir que tal vegada encara vivia. Nosaltres, però, ja no en sabíem res.

La família és com una galàxia que continua expandint-se des d'un nucli central. Jo mateix he perdut molt de contacte amb els cosins germans i, amb la mort dels pares, també s'han anat esvaint els records familiars que ells atresoraven. Almenys jo procure deixar-ne alguns per escrit. No sé si algun dia la meua filla o els qui vinguen darrere llegiran aquestes històries. Potser descobriran que la vida també està feta d'instants menuts, aparentment intranscendents, però que són els que, al capdavall, acaben quedant-se a la memòria.