Pati d'Armes

Hui vos mostre una foto molt coneguda del Palau dels Borja. La imatge el retrata en un estat de gran decadència, a les darreries del segle XIX, al Pati d'Armes, en els anys anteriors a l'adquisició de l'edifici per la Companyia de Jesús. S'hi observa una façana despullada i deteriorada, amb la calç esquerdada, fustes malmeses i l'entramat vist, al costat de l'escala exterior i la gran porta de fusta. L'edició de la fotografia, en tons freds d'hivern, conserva tres figures humanes vestides amb roba civil de l'època i difuminades per la llarga exposició, capturant un instant suspés i melancòlic entre la passada glòria dels Borja i la posterior recuperació de l'edifici. Dalt de les escales, en el saló de Corones, una inscripció diu «oficina del excel·lentíssim senyor Duc», el duc d'Osuna, que tenia de tot menys d'excel·lentíssim.

Jo no ho sabia llavors, però trepitjava cada dia aquell mateix pati, ja allunyat de la decadència que retrata la fotografia. Aquell matí de maig jo anava a ser avaluat. Per primera vegada formalment. El pare Montalva em va fer pujar les escales i per la galeria sobre la capella vam arribar a l'aulari del col·legi, aleshores ubicat en una part de l'edifici que havia sigut objecte d'una important reconstrucció. No he oblidat mai els crits de les oronetes volant sobre el pati com aeroplans en una batalla aèria. Em van fer unes proves i sembla que tenia les capacitats necessàries per a ingressar a l'escola dels jesuïtes.

La infància sembla ser eterna i vaig passar molts anys recorrent un espai que jo ignorava que haguera sigut escenari de fets històrics i seu del poder dels poderosos ducs de Gandia. Ignorava l'època dels ducs, no sabia res dels Borja ni del seu poder terrenal. Per a mi era simplement el col·legi on vaig passar la primària.

Però el palau tenia una llarga història acumulada en les seues parets. Una història feta de poder, esplendor, abandonament i conflictes. El 1521, durant la revolta de les Germanies, els agermanats entraren a Gandia després de derrotar les forces del virrei i del duc en la batalla del Vernissa i assaltaren el Palau Ducal. La família ducal hagué de fugir cap a Dénia.

Quatre segles després, l'edifici havia conegut una altra mena de derrota. El Palau Ducal havia passat dels Borja a altres grans famílies aristocràtiques i, finalment, a la Casa d'Osuna. Però els nous titulars vivien lluny de Gandia i el palau havia deixat de ser el centre residencial i polític que havia sigut per als Borja. La falta d'una presència continuada i el progressiu desinterés pel manteniment d'un edifici tan gran contribuïren al seu deteriorament al llarg del segle XIX.

La situació dels Osuna tampoc era bona. Aquella casa havia arribat a reunir un dels patrimonis aristocràtics més importants d'Espanya, amb una extraordinària acumulació de títols, terres i propietats, però també amb un endeutament enorme. La transformació de la societat espanyola durant el segle XIX havia deixat enrere moltes de les bases econòmiques de l'antic poder nobiliari i mantenir aquell patrimoni resultava cada vegada més difícil.

Mariano Téllez-Girón, duc d'Osuna i de Gandia, va morir el 1882 deixant una situació financera insostenible. Després de la seua mort començà el llarg procés de liquidació dels béns de la casa. El Palau Ducal, que ja arrossegava anys de deteriorament i havia perdut la funció que havia tingut durant segles, quedà també dins d'aquest procés.

El palau eixiria a subhasta pública i el 31 d'agost de 1888 fou adquirit per la Companyia de Jesús. Per als jesuïtes aquell edifici tenia un valor especial: havia sigut la casa dels Borja i, sobretot, la residència de Francesc de Borja, que acabaria sent el tercer general de la Companyia. La seua adquisició va impedir que aquell edifici, ja molt deteriorat, desapareguera.

Però la recuperació no significà tornar simplement al palau dels Borja. Els jesuïtes van adaptar l'edifici a les seues necessitats i van fer-hi importants obres. Algunes intervencions van ser especialment profundes i van crear noves estructures que modificaren considerablement determinades parts del conjunt. El palau que avui coneixem és, per tant, el resultat de moltes èpoques superposades: els Borja, les transformacions posteriors, els Osuna, la decadència del segle XIX i la intervenció dels jesuïtes.

La seua presència al Palau va ser constant durant moltes dècades. Per allí passaren generacions de religiosos i d'alumnes, i l'edifici es convertí en col·legi i casa de formació. Quan jo vaig arribar ja no funcionava el seminari de tercerons i els jesuïtes que hi vivien eren molt pocs comparats amb els que havien ocupat aquell espai en altres temps.

Davant de la façana romania una pintada de l'època de la guerra: «Niños de hoy, hombres del futuro». La guerra no feia tants anys que havia acabat i, tanmateix, ningú ens parlava d'allò que havia passat allí.

El 28 de setembre de 1936, en plena Guerra Civil, el Palau Ducal havia sigut utilitzat com a quarter dels carrabiners. Aquell dia dues columnes de milicians anarquistes de la Columna de Hierro exigiren que els entregaren les armes. La negativa dels carrabiners acabà provocant un enfrontament armat al voltant de l'edifici, amb sis carrabiners morts i diversos ferits entre els dos bàndols. Després de l'ocupació del quarter, els supervivents foren traslladats a la plaça Major i finalment alliberats.

Nosaltres no sabíem res d'això. La guerra era encara un tema incòmode, potser directament un tema tabú, i els xiquets caminàvem pels corredors de la història sense saber-ho. Jugàvem, estudiàvem i corríem per un edifici on, no tants anys abans, s'havien sentit trets i havien mort persones.

En canvi, sí que teníem accés a espais que per a un xiquet semblaven misteriosos. Una vegada ens van contar la llegenda d'aquell dimoni que havia temptat el sant duc en la seua capelleta, una estança amb forma de taüt. En rebutjar-lo, el dimoni havia fugit furiós per una finestra d'alabastre i havia deixat dos forats en la pedra. La història, per descomptat, no era una lliçó d'història sinó una meravella als ulls d'un xiquet.

Recorde també l'arribada de les restes de sant Francesc de Borja l'any 1973. Venien de Madrid i aquell dia tots els xiquets eixírem al Pati d'Armes per rebre-les. Van traure una urna de plata que durant uns dies vam venerar a la capella secundària, aquella que tenia els magnífics quadres de Segrelles i que, segons ens deien, havia sigut la zona destinada a les carrosses de l'edifici.

Ara mire la fotografia i pense en tot això.

Les tres figures difuminades que travessen el Pati d'Armes a les darreries del segle XIX no sabien, naturalment, que aquell espai encara viuria moltes altres històries. Tampoc nosaltres, els xiquets que corríem pel mateix pati moltes dècades després, sabíem què havia passat allí abans que arribàrem.

El palau és això: una acumulació de temps. Els Borja, els agermanats, els Osuna, la ruïna, els jesuïtes, la guerra, els xiquets, les oronetes, les llegendes i aquell sant que va tornar de Madrid dins d'una urna de plata.

Anades i tornades de milers de persones en cada moment de la història, cadascuna amb la seua vida, els seus records i la seua efímera presència en aquest casal que ha anat acumulant capes i etapes entre els seus murs.

I nosaltres només en som una més.