Vint-i-nou anys després.

Fa ja vint-i-nou anys que hi vam anar. Aleshores travessàvem el camí dels trenta als quaranta. Encara teníem els cabells negres i els fills eren menuts. El meu amic era comerciant de fruita i em va convidar a veure de prop com era la seua faena. Els vehicles tot terreny encara no havien conquerit aquests camins i els recorreguts es feien amb berlines d'alta gamma per pistes que semblaven més pròpies de les cabres que de les persones.

En aquella primera visita vaig conéixer el patriarca d'una família de corredors que feien d'intermediaris entre llauradors i comerciants i el seu fill. El pare era un home menut, xerraire, tallat a l'estil tradicional, amb uns dots de persuasió i negociació heretades d'un altre temps en què la paraula ho era tot. Vaig fotografiar algunes d'aquelles escenes en què els protagonistes acordaven un preu davant d'un muntó de melons. Vaig tornar més vegades, aquestes ja de forma professional, per a documentar i obtindre material gràfic per a la imatge de l'empresa on m'havia incorporat. No obstant això, aquell record de la primera visita el vaig conservar sempre. Ara, convertits ja en jubilats, volíem tornar a aquells escenaris recordant aquell primer viatge per les terres manxegues.

El paisatge de la Manxa a l'estiu és immisericorde. La llum encegadora i el sol castiguen la terra i retallen amb tisores unes ombres curtes i contundents. Els corredors, actors habituals en el món agrícola, es mouen amb vehicles quasi militars, capaços de passar en pocs minuts d'una autovia moderna a un camí de terra o a una carretera comarcal.

L'interior del quatre per quatre, quasi propi d'una nau espacial, contrasta amb la pell exterior, coberta de la mateixa pols que alcen en núvols blanquinosos per aquells camins oberts com un tall d'estilet entre camps erms.

Arribem a un melonar immens que crea un paisatge minimalista de cel pla i plantes fins on arriba la vista. Només les torres i les línies elèctriques oferixen alguna referència i dibuixen una perspectiva gairebé perfecta. En la distància veig el comerciant i els corredors parlant de les seues coses: la collita, les varietats, la producció. Sembla que han fet del treball una forma de viure nòmada; lluny de dones i fills. Potser aquest ofici és, fins i tot, una addicció impossible de curar. Enceten un meló i el tasten. La resta torna a la terra que l'ha vist nàixer i a la qual acaba retornant.

Eixim de l'autovia i el camí paral·lel està ple de clots que ens fan botar com en una atracció de fira. La meta és al costat d'un mas antic i decrèpit nucli central d’una gran finca. Ací les terres es lloguen i, de vegades el preu inclou l'ús d’un eventual mas. Aquestes construccions encara poden servir per a emmagatzemar breument la collita abans del seu llarg viatge cap als mercats.

Els corredors, el comerciant i el llaurador es reunixen per parlar. La collita no ha sigut bona i el rostre del productor deixa entreveure la preocupació. Mentre conversen, deambule pels voltants. La meua mirada se m'escapa cap a una forma geomètrica perfecta: una pila de bales de palla que s'alça com un monument megalític enmig del paisatge polsós. La resta d'elements són diminuts o es dissolen en la llunyania, on creixen uns núvols de tempesta d'una grandària colossal.

Passen tractors i altres vehicles alçant inevitablement una polseguera que enterbolix el paisatge durant uns instants. M'aprope al mas. Sembla una fortificació perduda de la Legió Estrangera enmig del desert: parets de tova rosegades pel temps, muntons d'enderrocs, murs espellofats que deixen al descobert patis que un dia van ser naus plenes de vida. Algunes estructures de ferro i engranatges pengen encara de les parets, detinguts en el temps, inútils com un esquelet del qual fa molt que va desaparéixer la vida. Per tot arreu el matossar amb plàstics abandonats envaïx els espais abans humans amb una trista malenconia.

Aquell mas podria haver format part del paisatge del Quixot. No costa imaginar-hi generacions de camperols treballant, discutint o negociant sota aquell mateix sol. L'escenari és fascinant en la seua decadència. Tot sembla condemnat a fondre's amb la terra blanca, però, tanmateix, continua resistint les onades de les marees del temps.

Quan torne el grup és més reduït. Aquesta gent viu sempre d'un lloc a un altre, perseguint collites, calculant produccions, visitant finques.

Fa anys que la dictadura dels preus estreny el productor. Aigua, electricitat, lloguers, tractaments, llavors són com les plagues bíbliques. Tot sembla aliar-se contra qui treballa la terra. I, quan no és el mercat, és el clima: massa aigua o massa poca, una calor abrasadora, una gelada tardana, una pedregada. La naturalesa i l'economia acaben formant, massa sovint, una mateixa tempesta.

El llaurador continua parlant amb els corredors. La seua expressió és de resignació; la dels altres, d'una atenció respectuosa. La relació, malgrat tot, és correcta. Es coneixen des de fa molts anys i saben que es necessiten. Aquest és un bon llaurador, algú en qui es pot confiar. Ofegar-lo seria condemnar també el futur d'una fruita de qualitat. Tot es mou en un equilibri delicat entre la solidaritat i els interessos comercials. No ens enganyem, tots guanyen i perden segons el moment de la collita, però és el llaurador el que sol acabar pagant els desastres en proporció més alta. No és estrany que siguen cada vegada persones més majors els que trien viure de la terra.

La petita reunió es desfà. El llaurador se'n va i nosaltres ens endinsem en el mas. En un dels patis hi ha una càrrega de melons preparada per al transport mentre els corredors i el comerciant en revisen la qualitat. A l'altra banda, sota un porxo, apareix un fòssil d'altres temps: un Land Rover Santana cobert de runa i ple d'andròmines oblidades.

El mas i el Land Rover Santana inert em semblen la millor metàfora de l'agricultura actual. Encara romanen drets, però els signes d'abandonament són evidents. Cal alimentar milers de milions de persones en tot el món amb una activitat que cada vegada resulta més ruïnosa per als qui la sostenen.

El món continua girant. Aquelles empreses familiars han deixat pas a grans corporacions. Potser una part del benefici d'aquells melons acabarà algun dia en mans d'un accionista d'Alabama que ni sabrà d'un llaurador manxec. Han arribat els ordinadors, Internet, els drons, els uniformes corporatius i les centrals logístiques amb noms anglesos.

Ho he dit moltes vegades: Heràclit tenia raó.

Tampoc nosaltres som ja els mateixos. Aquell patriarca xerraire que negociava davant d'un muntó de melons va morir fa anys. Ara no es negocia al cèntim com abans.

A mesura que baixàvem de l'altiplà cap a la zona costanera ens endinsàvem en les tempestes que durant hores havíem vist créixer en la distància. Les llums daurades del capvespre contrastaven amb un cel gris i un arc de Sant Martí espectacular. Tornem pels mateixos camins, sota la mateixa llum implacable i entre els mateixos melons, però la mirada ja no és la d'aquell home que descobria un món nou darrere de l'objectiu de la càmera. De certa manera el vam trobar, però els qui havíem canviat érem nosaltres.