Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  Vaig aprendre a anar amb bicicleta aquells estius de la infància quan mon pare llogava amb el germà de ma mare una casa al rogle de cases de la granja que els frares de Simat van construir a la Drova. Llevat de la carretera, aquell era un lloc segur per als xiquets i anàvem i tornàvem per mores, exploràvem els bancals i les fonts i jugaven sense mirar el rellotge. Jo no tenia bicicleta, era la del meu cosí Salvador, però de tant en tant l’agafava. Vaig aprendre a portar-la posant els dos peus a terra, arrossegant-los baixant la costera del carrer de terra i ensenyant al cos a adaptar-se a l'equilibri necessari en un vehicle de dues rodes. En un parell de dies ja podia anar i tornar pedalant. Ja seria un no parar. Gandia era una ciutat infinitament més tranquil·la que ara i els xiquets podien anar al centre sense cap problema i sense la companyia dels pares. Una vegada em vaig estavellar contra un local per no frenar, ja que portava en les mans el dibuix de l’amagatall secret que

fotos La serreta que es coneix com “La Falconera” és una mena de formatge foradat per centenars de cavitats que connecten el món del sol i la llum de l’exterior amb les profunditats de la mare terra. La dualitat llum-vida té el seu contrapunt amb la que lliga foscor i mort. Eixa realitat simbòlica no ha sigut aliena a les tendències religioses dels éssers humans que han deixat proves en les profunditats de les cavitats naturals de les seues pràctiques místiques que hui ens són pràcticament desconegudes. Amb molt bon criteri, el departament d’Arqueologia de l’Ajuntament de Gandia ens ha oferit una visita amb doble interés, en primer lloc, el Morabit (així el nomenarem encara que no ho és), que ja coneixíem bé i en segon l’accés a la Cova de les Meravelles que sols havíem vist des de la reixa que la tanca. El Morabit és una broma pesada de la història que porta de cap als acadèmics que volen entendre el sentit d’una construcció única en el seu gènere i que va ser considerada en el moment

Tinc la sensació d’haver oblidat grans parts de la meua vida. És com si el cap estiguera amb els dipòsits a plena capacitat i cada gota de memòria fera desbordar els records per a fer un buit a les noves experiències del present. Em sorprenc a mi mateix quan algú em conta algun detall del passat que he oblidat completament. En canvi, poden aparéixer noms detalls i records que, aleatòriament, s’han fixat amb força en les profunditats de l’univers neuronal i soc capaç d'identificar El cervell és un misteri i la memòria un mecanisme plàstic que es regenera a cada nova recreació d’un succés del passat. Els quasi trenta anys que vaig ser professor a Vilallonga s’han amalgamat en forma d’una massa densa que fa difícil precisar distàncies, moments o fins i tot persones. Fa unes setmanes vaig trobar a un home que em va preguntar cordialment. Eres Jordi. No? És clar que m’havia reconegut i jo vaig fer com si el recordara, quan no era el cas. Els alumnes eren xiquets quan passaven per les au

fotos Dia de la Mare de Déu del Carme 2024. Festa marinera per excel·lència que se celebra amb tradicionals processons d’embarcacions portant la imatge acompanyada d’un seguici de convidats a navegar pels patrons de les barques. Feia un grapat d’anys que jo no veia la que es fa al Grau de Gandia. Jo diria que ha baixat el nombre d’espectadors, però ho dic així a cop d’ull sense tindre més referència. Pense que notes el pas dels anys en aquestes repeticions de les festes que ja observes amb una certa distància emocional que no hi havia als primers anys de vida. Aleshores tot semblava especial, diferent, conferit d’una aura meravellosa que tot ho impregnava. Eren els huitanta quan jo era socorrista a la platja de Gandia i tenia relació amb molts companys del barri portuari. Mon pare tenia amics pescadors professionals i moltes de les barques que veia les associava amb ells. Sempre ha sigut bonic l’espectacle d’una flota d’embarcacions eixint del port a la posta de sol més enllà del que s

  Foto molt agressiva trobada al Facebook Ahir vaig veure el partit de futbol de gaidó. Estava al pati amb la meua sogra, que pateix demència, en fase guerrera i calia despistar-la de les seues manies amb coses com que — mire, mire, per allà dalt passa un avió — o — ja es veuen les estrelles —. Botant de canal a canal entrava en l'emissió i veia el resultat en la part de dalt. Realment no m’importa molt, no soc molt fan del futbol perquè em considere patidor i no m’ho passe bé o, tanmateix, m’importen poc els resultats. De tota manera soc conscient de ser un bitxo rar en un país on el futbol és una passió i en un món on les converses de futbol poden donar tema a gent de qualsevol racó del planeta. Recorde un moment de la pel·lícula “Good By Lenin” en el qual es remarca com, per primera vegada després de la reunificació, Alemanya jugava amb un sol equip recolzat pels de l’oest tant com pels antics socialistes de l’est. Moltes vegades he comentat en les meues classes de comunicació

fotos La meua infància està marcada per les corregudes amb la bicicleta per l’horta de Gandia. Aleshores l’Alquerieta de Martorell era un grup de cases al costat del caminal que, entre bancals de tarongers, arribava al Real de Gandia. Les persones que hi vivien a l’alqueria tenien llavadors excavats al terra que feien ús de l’aigua que corria constantment per la séquia que portava les aigües del Vernissa i del riu Serpis el qual caragolejava a uns metres més avall per darrere de les cases. A la Safor vivim d’alguna manera de franc, perquè si l’aigua no ve de la pluja, arriba des de les comarques de l’interior per rius, barrancs i aqüífers que brollen a la marjal. Els motors que es van instal·lar a principis del segle XX van crear la sensació d’un cabal inesgotable que podia ser utilitzat a mans plenes sense cap preocupació ni control. No molt lluny de l’Alquerieta hi havia un de tants motors que en els dies d’estiu bombava l’aigua que brollava en abundància. Arribar amb la bicicleta i