Parcent i la Vall de Pop



fotos

Va ser els primers mesos de l’any 1995. La meua dona estava destinada a Benissa i jo era un jove professor de trenta un anys a l’Institut de Pego. Amb molta il·lusió esperàvem l’arribada de la nostra filla i, per eixe motiu tots els dies jo portava a la meua dona al treball des de Gandia.  Anava i tornava a Pego recorrent la Vall de Pop la qual, en eixos primers mesos de l’any, mostrava una exuberant floració que feia del paisatge un tapís de delicats blancs i rosats. Parcent destacava pel sud com si fóra un poble morú amb un esvelt minaret destacant per damunt de les teulades amb el fons espectacular de la Serra del Carrascar.

La Vall de Pop és encara un lloc d’una bellesa íntima, rural i tranquil·la tot i els canvis de la vida moderna.  Vaig assistir en el temps que ha passat a la proliferació de xalets que van anar ocupant moltes posicions en el vessant meridional de la Serreta del Seguili. La carretera que, sinuosa, porta al Coll de Rates sempre està concorreguda per ciclistes, motoristes i molts vehicles que busquen gaudir tant de les vistes i de les corbes com de la medalla que representa arribar, superant la pendent, al pas on la Carretera ja passa al terme de Tàrbena. Queda en l’aire si el nom original d’aquest port era el de “Coll de raptes” com s’ha especulat. En qualsevol cas en altres temps aquestes eren serres remotes on abundaven els bandoners com ha quedat en la memòria en noms com “Pas dels Bandolers” o “El Mascarat”.

L’oratge podia ser complicat i vam decidir fer una ruta conservadora amb fàcils accessos al poble en cas de tempesta. Cal dir que nova ser necessari i que vam gaudir d’un dia de tardor amb una llum preciosa on els cels estaven entaulellats de núvols estratosfèrics amb espais de blau net i fresc. 

La primera fita era el llavador un edifici de sòlids pilars de pedra i arcades en la part més baixa del poble. El sol començava a acaronar amb colors ataronjats el campanar del poble. Hem seguit per camins rurals fins la Bassa de Durmais un raconet bufó amb aigua maragda que es destina a les hortes del poble. 

Els gossets anaven seguint el recorregut duplicant la distància recorreguda amb els seu anar i tornar o amb les explosions d’energia dels més menuts barallant-se. La més major, Llum, sols anava a allò que li interessava. En la distància veiem Murla sota la imponent figura del Cavall Verd, la mítica muntanya on van trobar la mort aquells milers de moriscos que es negaven a abandonar la que era sa casa fugint fins quedar arraconats al cim esperant un milacre. 

La esvelta torre moderna de Murla em va recordar l’enfonsament de la seua antecessora que va causar la mort de dues veïnes. Consolació i Rosa Sala van morir sota els rebles de la torre. A la casa del costat, també adossada al campanar, sis membres d’una família ens van salvar d’una mort segura en iniciar uns minuts abans un viatge.

Pasavem amb facilitat de la terra a l'asfalt. Ocasionalment veiem alguna finca tradicional, alguna d'elles reformada segurament per al turisme. En general es percep un abandonament massiu i cada vegada més alarmant dels bancals. La brossa ompli els espais entre arbres de secà esquelètics que lluiten per no morir de pena. Per si no fora prou la maleïda plaga de la Xilella Fastidiosa un bacteri que ha anat viatjant d'Itàlia fins Mallorca i finalment al País Valencià ha colpit totes aquestes comarques. Com a mesura preventiva les autoritats han previst l’arrancament d’arbres afectats i sans amb una oposició fèrria de molts defensors de les plantacions tradicionals. L’any passat 26 dels 33 pobles de la Marina Alta estaven afectats. El problema és greu i pesa com una llosa sobre els llauradors: si arriba la malaltia el camp està perdut: tot s'ha de tallar i fer desaparèixer. Els ametlers són els arbres més afectats i sembla que puguen desaparèixer de tota la zona.

Nosaltres hem continuat el nostre camí fins passar a una zona molt més muntanyenca, en l'obaga del Carrascar de Parcent, entre pinedes i amb sendes i pistes forestals. És una zona verda on en algun indret es manté una activitat ramadera amb bous destinats a la tauromàquia. Hem vist de gaidó un xicotet ramat de bous tranquils a l’ombra de la pineda. No voldria veure’ls fora del seu tancat! En altra zona ja coneixia de visites anteriors una reserva d'ases. Qui hauria dit fa cent anys que els companys de tantes tasques serien ara una espècie a protegir!

Per una pista ben mantinguda hem arribat a la Font de la Rompuda que raja en una bassa de formes rectes i protegida per una barana de ferro que aprofita per al reg de la zona. L’aigua, prou neta, reflectia el cel trencat característic del dia. Només hem arribat a la font de la Foia, amb una deliciosa aigua fresca que rajava sobre un òlbit, hem esmorzat i fet un brindis, com sempre patrocinat per l’amic Juan, per la salut.

El punt més complicat ha sigut un moment on la ruta es feia uns metres per la carretera del port del Coll de Rates. Els ciclistes i els motoristes s’ho prenen com una carretera esportiva i van a tota velocitat. Afortunadament hem eixit en uns pocs metres per a agafar la continuació de la senda. Poc es pot dir de la font de Cabres i Font de Marí, la primera un toll fangós i la segona amb poca aigua en un entorn formigonat i ple de vespes.

Una vegada s’arriba prop de Parcent el camí va per dins d’un barranc. Seguint la ruta ens quedava una volta d’anada i tornada per a passar pel Pou de l’Assagador una bonica construcció d’arquitectura popular amb un pou sobre una tarima de pedra amb abeuradors on els animals i les persones, en llocs separats, podien gaudir de l’aigua. Molt interessant i enginyosa la solució que van trobar. 

En la zona es veuen algunes oliveres molt antigues, per l’envergadura del tronc és segur que van ser mudes espectadores de l’arribada de tropes que van expulsar els moriscos. Hui abunden les casetes amb nous residents estrangers. El temps corre ràpidament i els actors són substituïts per noves generacions d’habitants els arbres romanen silenciosos davant d'un món que no considera l'agricultura com activitat tractiva. 

Finalment vam tornar al poble. Els carrers de Parcent mantenen encara la gràcia digna dels pobles tradicionals amb carrers estrets i costeruts amb patis frondosos i vida secreta darrere les reixes. Juan i Juanes van seure uns minuts a la plaça contemplant el remat calat de la torre. Una inscripció informa de l'any de construcció:1949. Ens acomiadem amb la visió de la torre de l’església, en realitat no té ni cent anys però ha esdevingut indubtablement una icona del Poble.


Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy