Alpatró a un mes de l'incendi

fotos

Ja ha passat un mes del maleït incendi que amb origen al terme de la Vall d’Ebo va afectar la Vall d’Alcalà i la de Gallinera. Des de Gandia es veien les flames pel cim del Miserat, però no em quedava clar el nivell d’afecció a la Serra de la Foradada. El foc, com es veia en l’estret que connecta l’Atzúbia i la Vall de Gallinera, va estar a punt de creuar a la banda de la Llacuna. Afortunadament no ho va fer i va romandre en els vessants ombrívols de la Vall. Llengües de foc van afectar la part més alta que ara queda coberta de cendra i pedres calcinades. Hui, efectivament, hem aprofitat l'ocasió que ens brindava l'Oficina de Turisme de la Vall de Gallinera i l’entitat de promoció turística “Pego i les Valls” i hem arribat puntuals a les 10 a l’entrada d'Alpatró. També anomenat Petro, Patro, lo Patron, Potron, Alpatron i Potro al llarg de la història, està documentat el nom per primera vegada l'any 1290 i la seua etimologia no és àrab encara que en un text de l'any 1578 se cita com al-Batrún.

La xica, que ens esperava al costat de la creu, ens ha saludat tímidament i ha iniciat la visita parlant en valencià típic de la zona que amagava el seu origen anglés. La Vall de Gallinera s’ofega per la despoblació que es salva parcialment per entusiastes de la natura que busquen refugi en un dels huit pobles que conformen el municipi. Alpatró és el nucli més poblat, encara que parlem d’un poc més d’un centenar de veïns.

De forma tranquil·la hem caminat pels estrets carrers amb fort pendent. Algunes cases estan restaurades amb bon gust i criteri, altres deixen veure la pedra de l'estructura seguint una moda sense cap sentit històric que oblida que la calç era el material que impermeabilitzava les façanes.

La guia ens ha portat a l'antiga almàssera que en l'actualitat fa de museu etnològic i on es veuen els estris de treball del passat i una curiosa font per on recollien, ja a l’exterior, el most estret del raïm xafat com es feia abans.

Arribant a la part occidental d’Alpatró ens hem situat davant del paisatge que mira cap a Llombai i que queda tancat pel castell de Benisili i els Llombos. Malauradament es van cremar i ara es veuen ennegrits. Ens ha contat, com no podia ser menys, la història de l'estranger que va viure solitari a Llombai i que tots relacionaven amb els nazis. Sembla que va nàixer a l’actual Croacia i no queda clar de què o de qui fugia. Va viure els anys finals de la seua vida com un eremita amagat del món i va ser trobar mort allà al principi dels anys setanta. Amb el pas del temps moltes més coses se saben i l’aparent misteri ha quedat en gran mesura desvelat, tot i que ningú sap perquè va anar a parar a un racó tan remot del món.

La següent etapa ha sigut a l’església de l'Assumpció, amb un esvelt campanar. És el centre del poble i té davant la casa dels senyors del poble i la font. Hem passat per la tendeta del poble, una d’eixes que té de quasi tot i que aprofita la visita dels turistes per a vendre algun licor típic, dolços, embotits i formatges.

El carrer que va cap a la carretera era, no fa tants anys, un conjunt de camps damunt del que va ser un cementeri islàmic. Un home del poble, amb interés i gust evident per la història, ens ha contat algunes anècdotes. Segurament seria feliç fent ell mateix de guia.

Ha quedat en l’aire la història de l'expulsió dels musulmans i l’arribada dels mallorquins que van ocupar l’espai donant-li personalitat nova a la vall. La visita ha finalitzat a la carretera i la xica s’ha acomiadat amb la mateixa timidesa amb la qual ha començat la visita.

Com no podia ser menys hem aprofitat per a esmorzar a un bar del poble i comprar cosetes en la tenda local. El cel ha estat sempre cobert de negres núvols que amenaçaven amb fortes pluges com així ha sigut a Benissa i Calp. La tardor meteorològica ja està ací, falten pocs dies per a l'astronòmica, però no cal més que mirar l’oratge per a adonar-se que els dies de calor mortal ja estan deixant pas a dies més agradables per a gaudir de la natura.