L'Europa que jo estime.

L’Alqueria de Gàlim és un casalot amb un jardí frondós reconvertit en local de celebracions. Jo diria que té l’ambient que tindrien les viles romanes en el seu dia. Per totes les bandes hi havia fonts i camins entre xiprers que creaven racons molt agradables. A l’alqueria tradicional se li han afegit construccions per a permetre tota mena de celebracions.

Ahir era la boda de Miguel i Sarah, ell espanyol i ella alemanya. Miguel és el fill d’uns amics que vam conéixer quan els nostres fills eren menuts i anaven a classe de natació en la piscina de la Ducal. Aquell adolescent espigat és ara un home alt i d’aspecte netament llatí amb la pell bruna i el cabell negre. Sarah, la núvia, era una dona alemanya alta i guapa que vam conèixer ja fa uns mesos. Nord i sud units en una parella enamorada que ahir volia confirmar amb família i amics l'amor que els uneix.

Fa un temps Miguel es va adreçar a mi i em va demanar si podia llegir una traducció alemanya de la cerimònia oficiada pel seu cosí Víctor, proposta que vaig acceptar sense dubtar apreciant la confiança depositada en mi en un dia tan especial en les seues vides.

En el transcurs de les dècades he anat veient com Espanya ha anat adquirint experiència en l'organització de les coses, d'igual manera que Alemanya s’ha fet una mica més vital per contacte amb un sud al qual s’arriba de forma ràpida amb vols de baix cost. He de dir que la parella, amb la complicitat de molts amics, ho va preparar tot de tal manera que el dia va ser una successió d'etapes coordinades amb la perfecció d’un mecanisme de rellotgeria.

Víctor i jo ens vam situar prop dels micròfons i els convidats van anar seient a la petita glorieta on estaven tant les cadires per als convidats com l’espai on els nuvis confirmarien la seua decisió de fer una vida junts. Les pells clares dels alemanys ètnics es barrejaven amb els espanyols vinguts de Castella la Manxa, amb una parella del Iemen, la xica afro-alemanya de pell xocolata fosc i molts altres amics procedents de molts llocs i vinguts per a l'ocasió. El pare de la núvia era un home alt i prim amb un bigoti blanc que com si fora una u invertida tancava les comissures dels llavis podria ser perfectament un funcionari d'èpoques passades. Anava amb la seua esposa, una dona rossa i de pell clara i poca estatura. Els pares de la parella no es podien comunicar fàcilment amb els seus respectius consogres; la barrera de l’idioma sols els permetia la comunicació per mímica. Entre els joves era diferent, perquè tots parlaven com a mínim el seu idioma més l’anglès.

En el còctel vam estar amb un amic de la meua filla de l’Època de l’Erasmus. Ell ha fet la seua vida a Àustria i s’ha casat amb una xica russa. Em va dir que no tenia pensat tornar a Espanya. A poc a poc entre canapé i gambeta arrebossada anàvem coneixent altres convidats.

Vam passar a una pineda per a dinar i nosaltres vam seure amb un grup d’alemanys. Vam començar amb el seu idioma, però vam passar a l’anglés que fa de lingua franca moderna i que tots enteníem.

En la pista de ball gent de diverses generacions entra i ix segons la música els resulta més o menys coneguda. Una dona jove de cabells clars i trets facials nòrdics es mou al ritme de la música una cançó darrere d’altra sense aturar-se. Ens han dit que és d’un país de l’est europeu, Ucraïna o Rússia tal vegada. És la dona d’un amic del nuvi, Nico li diuen, que de pares búlgars va créixer a Alcalà d’Henares fins que va anar a viure a Alemanya. Amics d’amics i les xarxes socials van fer de lligam per a convertir-los, segons paraules de Nico, en carn i ungla. Una parella també entra i ix a la pista ell netament alemany ella elegant amb un vestit llarg i pentinat que replega el cabell rull propi del seu origen africà. Tots vam fer una conga quan van posar allò del “ Tengo un tractor amarillo”.

Per no estendre’m més diré que al moment del ball ja ens vam barrejar sense quasi més obstacles.

I dic jo. No és aquesta l'Europa que vam estar preparant tots aquests anys? El programa Erasmus en gran mesura ha fet el miracle, almenys entre els universitaris. Ahir vaig tindre la sensació d’estar en el perfecte exemple del que haurien de ser les relacions entre tots els europeus. Front als nacionalismes excloents que sempre han portat a guerres en Europa, un món obert al respecte i la tolerància. Només cau la barrera del idioma i es produeix la convivència surt l’amor, l’amistat i tot el que comporta la convivència entre persones.

Aleshores perquè el racisme i el nacionalisme extrem estan funcionant per tot arreu? Pense que la situació que vam viure a la boda era un miratge que sols representa una part de la societat europea. Probablement entre els professionals universitaris i els treballadors que tenen sovint contactes internacionals no hi ha eixe ressentiment cap a l’estranger perquè no es veu com a competència i sí com a company, client o, fins i tot, amic. En canvi, altres capes de la població, en moltes ocasions classe treballadora, pateixen els efectes de les crisis que fa anys ens colpegen. Ells sí veuen a l’immigrant (amb l’excepció dels ucraïnesos, com hem vist) com a l’enemic que els pot llevar la feina. Els mateixos immigrants, si no aconsegueixen eixir de la situació de treballador de base, romanen en barris on sols tenen contacte amb altres iguals. Alguns mantenen una ferma resistència a adoptar els costums del país d’acollida. Cal recordar que la majoria de terroristes islàmics han eixit de gent de segona o tercera generació desarrelada i que busca en l'integrisme una identitat que no troben en oposició als principis de la il·lustració que representen els valors europeus actuals.

En la banda oposada nacionalismes extrems també s’aferren a signes d’un passat de puresa que mai va existir en realitat. Es tracta de tornar a un passat mític independent i pur com a icona davant les incerteses i reptes del futur. Identitat, aquesta és la clau. Ucraïna busca la seua imatge entre Europa i un passat lligat a Rússia. Aquesta ha envaït un país germà amb l’excusa de defendre la identitat comuna que atribueixen als seus veïns i l’idioma rus, parlat per una part de la població. Molts països es rearmen i tanquen frontera en una OTAN que torna a créixer. Europa afronta un hivern sense combustible. Ens hem estancat? Anem cap enrere o cap endavant?

Europa ha avançat molt, la reunió de gent a l’alqueria de Galim va ser la més clara demostració, però queda molt per fer encara en un continent on els partits xenòfobs van fent-se més forts en diversos parlaments. En alguns països ja són alternativa de govern o governen en una situació que recorda la societat burgesa alemanya de la república de Weimar.

Ahir es va produir el miracle, per uns moments. Parelles mixtes, gents de tots els colors i diverses religions que ballen i es diverteixen junts en una perfecta harmonia i tolerància. Aquesta és l'Europa que m’agradaria per al futur dels nostres fills.