La muntanya que va perdre el seu nom

fotos

Em comentava el meu amic George ahir, pujant pel Barranc cap al cim del Puig de la Llorença que hi ha una cançó que parla de la migració de gent cap a Califòrnia buscant el paradís. El problema és que quan hi arribes el paradís no existeix més. És tal vegada el paradigma de la zona costanera de la Marina Alta i Baixa.

La conversa venia donada per la visió prèvia de la urbanització “La cumbre del Sol”. Es tracta d’un immens rusc per a clientela estrangera majoritàriament. — Et compraries una casa? — ens vam preguntar uns als altres. Ningú dels tres va dir que li agradaria, però jo li vaig argumentar a Juan que molts dels clients eren jubilats que venien uns anys a passar la seua vida al sol i no els importava tant aquesta massificació. En sentir-se massa vells venen les propietats i tornen al seu país i res significa per a ells la terra o el paisatge que els és aliè i sols és un objecte de consum temporal.

Es tracta, aleshores, de gent que realment no estima el seu paisatge ni té aquesta com a la seua terra. Sí, gaudeixen del sol, del bon clima i dels paisatges però no tenen aquest sentiment de pertinència que tenim alguns valencians.

Dic sentiment d’alguns perquè altres sols veuen el paisatge com una extensió del seu negoci i una muntanya no és més que un conjunt de terreny on poder urbanitzar amb més i més formigó. Tal vegada ells són els que han portat el progrés i jo sols soc un ignorant amb vel·leïtats ecologistes. En aquest sentit ens hauríem de preguntar com a societat de qui és el territori i el paisatge. És el paisatge un be particular o comú?

Trobe una notícia del 2008 del diari EL PAIS en la meua recerca de fonts per a l’article. Aleshores es proposava la construcció d’un port esportiu en la zona de la Cala dels Testos. L'accés es faria a través de la urbanització “Cumbre del Sol” on existien ja, diu l’article de fa catorze anys, més de 5000 vivendes.

Efectivament els voltants del Puig de la Llorença són un laberint de carrers on perdre el coneixement si es vol arribar a un lloc concret. En un punt estratègic de pas es veu l’oficina del grup VAPF, el que va iniciar la construcció de xalets en la muntanya. Les noves instal·lacions portuàries que es volien fer a la Cala dels Testos tancarien enfront de la mar un cercle de formigó que va començar a traçar-se a la muntanya de Benitatxell fa 40 anys, en les acaballes de la dictadura de Franco, quan l'empresa de Benissa VAPF li va comprar a l'Ajuntament els terrenys del Puig de la Llorença, un tossal de 445 metres d'altura. El 1975, VAPF va obtindre autorització per a construir en les llomes llavors verges de la muntanya una urbanització quasi sense parangó en la resta de la costa valenciana, la dita “Cumbre del Sol”.

Com sol passar, els noms de les urbanitzacions són poètics, en aquest cas noms de flors i per tot arreu es veuen cartells que parlen de la història i d'un paisatge tradicional que ja no existeix. Quin dret de pas teníem nosaltres entre xalets de nova planta i de preus que mai podrem pagar? Els senderistes estem acostumats a fer nostres les sendes de muntanya, a acaronar els cims solitaris a caminar sense tanques ni obstacles, però la tendència és a la privatització dels camins de la tradició. No és que el Puig de la Llorença siga la muntanya més espectacular del món. Més aviat té unes formes prou uniformes i una vegetació mínima però, això sí, té unes vistes colpidores de tota la Marina Alta. Molta gent ja ni coneix el seu nom original i la denomina simplement “Cumbre del Sol”.

No puc dir molt més que no estiga dit. En el nom del progrés i el treball estem perdent identitat perquè el paisatge o els noms dels nostres accidents geogràfics són part de qui som. El judici sobre què ha passat i com hem d'actuar d’ara endavant té resultats diferents segons la visió política de cadascú. El cas és que alguns han volgut fer negoci personal dels permisos urbanístics i tot això porta a la corrupció moral de la política com va ocórrer a Polop de la Marina.

Es podia haver fet d’altra forma? Evidentment. Ara ja és tard per a tirar enrere però a afortunadament sembla que la sensibilitat social ha canviat i ja no és tan fàcil com ho va ser al principi.

El 2007 es va fer una exposició de fotos de l’arquitecte murcià Pedro Casales, un dels que va participar el projecte d'urbanització. A les fotos es veu la colpidora bellesa aleshores intacta que no vam saber protegir.

Feta la reflexió sols queda contar-vos la ruta que vam fer per la zona, pujant primer pel Barranc de les Raboses finsa que aquest va entrant en una zona que, a vista de pardal, es veu plena de construccions i els típics ronyons de les moltes piscines de tota la zona. La part alta de la muntanya ja té els carrers fets i les parcel·les assenyalades. Alguns dels clònics xalets de línies rectes i grans cristalleres ja estan fets i solitaris miren l'immens paisatge al sud dominant la Fustera, Calp, el penyal i les serres d’Oltà i Bèrnia. Cal dir que el paisatge és d’una bellesa única tot i la proliferació de les construccions.

El cim desmarxat per la quantitat d’antenes ha perdut tota essència natural. Cal girar la vista i mirar cap al Montgó que s’alça magnífic acompanyat per la solitària Serra de les Raboses de Cullera i els pics de la Serra de Corbera i la Serra Grossa. Per la part baixa es veu tota la Vall que acull Xàbia i els tossals del parc natural de La Granadella. Es destacava l'escola internacional i elitista que hi existeix. Per no voler molts dels nouvinguts no volen més que un gueto per a ells i els seus fills. Res d’anar a una escola pública on integrar-se. 

Per la banda de la mar es retallaven els penya-segats contra la llum encegadora del reflex del sol a l’aigua. Una nova senda ens portaria cap al nord fins a arribar a la graella de carrers que ens portaria a la cala Moraig. Impossible arribar sense tocar asfalt o veure’s envoltat de vehicles.

Vam esmorzar al mirador dels Testos ja amb una llum esmortida pels núvols portat pel ponent. Per la banda de la mar cortines grises anunciaven una pluja mínima arrossegada pel sec vent. En la platja de la Cala Moraig ja no quedaven tants turistes. Setembre buida les platges i fa que tot estiga més tranquil. Per la cova de Moraig, amb risc de caure un bac mortal, pul·lulaven els turistes de dalt a baix. El paisatge natural esdevé en un parc temàtic i els senderistes de la ruta dels penya-segats poden ser persones amb sabates de carrer o mal equipades, però no importa: tot siga per les experiències que com en una agenda prefixada hem de fer perquè ho hem vist a la internet.

La ruta esmentada és certament meravellosa per les seues vistes, però com sol succeir pot morir d’èxit. El camí és ample de tanta gent com passa i la pedra està de vegades polida. Ahir era un anar i vindre de gent, no vull pensar com seria a l’agost: probablement una romeria.

I finalment arribarem a la cala Llebeig, un racó que no hauria de canviar mai. Qui té la paciència de baixar per les sendes d'accés gaudeix d’una zona encara verge, on la il·lusió d'una natura intacta o poc afectada pel formigó es fa realitat.

Surant en les aigües vam gaudir de la temperatura del mar abans d'accedir pel Barranc de la Vídua al cotxe.

Baixant ja per la carretera ens vam encreuar amb un cotxe esportiu descapotable amb matrícula estrangera. Anava amb tota velocitat conduint arrogant i quasi ultrapassa la línia central. Semblava l'amo de la carretera i és que ara el Puig de la Llorença és d’ells. Els estrangers som ara nosaltres.