Per la Serra de l’Ombria. Ontinyent.
.JPG)
L’Ombria d’Ontinyent és una zona que discretament denota la presència humana des d’antuvi. Encara que ara la veiem coberta de pins va ser en el passat en algunes parts una zona agrícola. Famosa és la Senda dels Enginyers feta el segle XX i amb trams ben delimitats i amb una factura impecable. Ahir vam passar per la Casa dels Gamellons i per la Finca de Fuset, abans explotacions agrícoles, hui propietat municipal. Cal remarcar la connexió amb Bocairent, a l’altre costat de la serra, i les seues covetes excavades en la muntanya. També Ontinyent té algunes visibles en la rodalia del Pou Clar.
La ruta d'ahir ens va permetre veure moltes de les fites de la zona, un forn de calç, un rierol que naix a la “Font del Nano”, la” Font i casa dels Gamellons”.
La Font del Nano es troba en una zona de vegetació feréstega. Destaca la presència d’un arbre exòtic i difícil de veure com és el “Plàtan d’orient” que és propi de la banda oriental de la Mediterrània. La font del Nano es diu així per un cap, rèplica de l’original tallat el segle XVIII, d’on brolla l’aigua amb abundància.
Vam accedir per baix a la Font dels Gamellons. Per cert que els Gamellons, d’on pren nom l’indret, eren abeuradors d’aigua que existien a la zona. Ara és una àrea recreativa amb taules i ben arbrada per al gaudi dels excursionistes. Al cap de pocs minuts va arribar un ciclista, tot equipat l’home, per aigua i els tres gossos en van apropar amb lladrucs fent que s’enfadara —amb raó— amb nosaltres tot i que la situació va ocórrer a la velocitat del raig.
Ja és la segona vegada que fem una ruta amb els raters. La manada sorollosa de gossos acompanya al de persones amb la convicció de ser uns més del grup. Els més menuts, amb cinc mesos, encara sumen la ignorància sobre el perill de les coses amb la seua por i conseqüent mania de lladrar i defensar l’espai del grup com si es tractara d'una situació militar. No poden veure que altre gos, un ciclista o qualsevol altra persona s’aprope al grup sense eixir els tres, dirigits per Bianca, la més quimerosa, a espantar el que consideren invasor. Són raters i ho porten en la genètica. En algun lloc vaig llegir que eren gossos molt primmirats i és cert. Quan es disparen i tenen el gallet fluix, són una màquina energètica i a tot i a tots lladren i persegueixen. Ho vinc a dir perquè ahir van fer una darrere d’una altra en una serra que lluny de la pausada vida agrícola d’altres temps hui és un territori d’activitats a l'aire lliure. Encara que són reaccions imprevisibles som els amos els que hem de controlar el seu comportament o portar-los sempre lligats, cosa que fent senderisme és quasi impossible en molts dels trams de la ruta.
Ja seguint la senda quasi ens van atropellar ciclistes que sense cap consideració baixaven a la carrera. Per cornisa de pedra i sota l’ombra de la pineda vam arribar a la dorsal superior de la serra que és recorreguda per una pista forestal en bon molt estat. Seguint-la vam arribar al refugi dels caçadors, una casa marcada amb una placa que denotava la seua relació primitiva amb els enginyers i que ara, pel que es veia per les finestres obertes, s’utilitza perquè els caçadors facen alguna torrada. Altra vegada la gosseta menuda, Bianca, va botar en veure primer un grup de ciclistes passant i després un cotxe: tots els tres van anar a la carrera, per fortuna sense més incidents. Amb cinc mesos encara són instintius i els falta, com se sol dir, una rebollida. No m’agrada i estic fent tot el que puc per a reprimir aquests impulsos, encara que com ens passa a les persones, els gossets tenen uns moments inicials on podrien rebre el títol de “Terminator” o “Destroyer” sense cap problema.
Vam passar un rierol per damunt d’un mur de contenció i la gosseta, a saber perquè, en arribar a l’altra vorera, va entrar a l’aigua. Possiblement es va pensar que la capa d’algues era sol ferm. El germà Curro, no va tindre una altra idea que imitar-la botant des de dalt del mur i eixint a la carrera. És curiós perquè no és una raça de gossos que els agrade l’aigua ni gens ni miqueta.
Vam passar per “l’Avenc dels Caragols” en un paisatge ja dominat pel sol i amb poca cobertura vegetal. El dia de ple estiu, amb alguns núvols i molta boira, ja es feia més difícil de suportar. La senda, finalment, es va obrir a una pista. Vam passar per les instal·lacions en decadència del “Club de Tir d’Ontinyent”. Segons he esbrinat pels diaris va ser una coneguda i reconeguda zona per a les diferents modalitats de tir. Pel que sembla per les informacions de fa set anys sols el tir olímpic pot ser autoritzat. Ubicat en terreny municipal i paratge natural sembla difícil poder reobrir-lo i, com sol ocórrer, el tema es va polititzar. Sembla, i ho dic amb la meua ignorància , que l’esquerra dona suport a la versió més ecològica del paratge i la dreta l’autorització dels usos que va arribar a tindre com a zona de tir i, no molt lluny, zona de motocròs. El conflicte no és nou i ja, el 2015 es va informar els clubs de la forma de legalitzar les seues activitats o, com a mínim, reconvertir-les per a obtindre els permisos necessaris.
La Serra de l’Ombria, com podeu veure, és una zona molt agradable per al senderisme i desitjada per ciclistes, tiradors, caçadors, moters, ciclistes i tants altres aficionats a les activitats a l’aire lliure. És zona natural, però a la vegada lloc molt utilitzat. La quantitat de pins que hi ha en algunes de les zones fa pensar en un proper incendi com el de 2019 a l’altra banda de la serra i que, afortunadament, no va arribar a la zona dels Gamellons. A petita escala veiem el conflicte ecològic que tenim al planeta. Ningú no volem renunciar a fer el que ens agrada, anar a la muntanya, portar els gossets, anar en bicicleta, córrer amb la moto, caçar o tirar salves al cel... És clar que els humans som molts i no tot ha de ser possible. Hem passat unes dècades on tot ho era i ara veiem els efectes. La gestió de les muntanyes serà una clau de la política de les dècades vinents. Incendis com el que hem viscut aquest estiu —afortunadament no en les nostres terres—, seran una constant del futur i els “drets” hauran de conciliar-se amb les necessitats d’un planeta cada vegada més i més afectat per l’espècie humana. La muntanya està abandonada a la seua sort. No es fa cap activitat de gestió, siga ramaderia, obtenció de combustible o llenya i la natura creix sense control. Tots parlem de “netejar la muntanya” i sembla que es considera com si fora agranar casa. La tasca és ingent per no dir completament impossible. Les coses costen diners i sempre protestem si ens arriben taxes o impostos per a pagar els serveis forestals. El que és clar és que el dia que arriba el foc, i no és difícil donada la gran quantitat de gent que xafiga les muntanyes, és imparable.
I així vam arribar al vehicle i gaudint de la bona temperatura interior vam anar baixant per la Vall d’Albaida fins a la Safor.
I què us sembla a vosaltres? Podeu aportar més informació? Com sempre de forma amable esteu convidats a participar i comentar el reportatge.
Comentarios
Publicar un comentario