Mens sana

Ahir vaig rebre la trista notícia del decés d’una amiga de l’adolescència. Una altra amiga de la facultat em va contar els seus problemes de salut amb un pronòstic dolent. Em va arribar al tendre, com se sol dir. Jo mateix, porte un any on sembla que el cos ha començat a manifestar-se com a vell, feble i fràgil. És aquest moment en què t'adones que estàs entrant en la dita “tercera edat”.

En algun lloc vaig llegir que d’alguna manera som el resultat dels anys que vam passar a l’institut. Certament és aquesta etapa de la vida, amb els que passes a la facultat, o en els primers treballs, el que ens donen forma ideològica i definició personal. En realitat són uns pocs anys de la nostra vida, en total uns deu, els que marquen en gran mesura les següents dècades, per no dir tota la vida. Són anys intensos on el cos sembla aquest objecte perfecte del desig i on inconscientment es percep la vida com a eterna.

Els anys d’estudi ens fan coincidir amb persones i projectes que ens marcaran tota la vida. Molts dels protagonistes ho són amb gran intensitat en una època on tots els projectes vitals són excitants. A l’institut vam ser part del grup de la revista i vam formar una colla alegre i conscienciada. Definitivament volíem canviar el món i pensaven que ho aconseguiriem.

Els estius també eren compartits amb cosins i amics que entraven i eixien als grups segons coincidiren vacances i espais. Recorde les vesprades al pub o a la discoteca. Que joves érem! Van ser anys de primers amors, d’estudis, de viatges, de discussions apassionades, de primeres aficions...

I després ve la vida. Cadascú, amb més o menys control sobre el seu destí, decideix on vol viure, amb qui vol viure, quina és la seua feina. De sobte venen els fills i la velocitat de la vida és semblant a eixe paisatge que es veu pels finestrals dels trens quan travessa un paisatge urbà. És el moment en què ens allunyem, perdem contacte i molt poc sabem de la majoria d’amics. Alguns, pocs, romanen a curta distància, però la majoria s’allunyen. És llei de vida.

I de sobte estem parlant de la jubilació. Prop de la barrera dels seixanta, el final de la vida laboral— per no llevar-li també l’adjectiu laboral— es veu com una fita propera . Quan es va decidir la jubilació a seixanta-cinc anys era perquè aquesta era la mitjana entre els que vivien menys i els que tenien una vida més llarga. Certament la vida va deixant darrere companys del col·legi, de l’institut, de la facultat. Quan vas tenint contacte amb gent del passat esbrines els successos que han ocorregut mentre tu no estaves. Molts ja no hi són. Alguns se'n van anar molt prompte. També es veu la incidència en el cos del pas dels anys. El teu cosí que era un xic ben plantat és ara un avi amb barba i calba pròpia d’un profeta boig. De sobte veus al supermercat aquella que era la bellesa de l’institut que ara és una dona de pell apergaminada i moltes arrugues. Possiblement, encara que no ens saludem, ella t’ha reconegut i s'adona de la teua pròpia decadència en forma de cabells blancs, panxa prominent o  amb una col·lecció d'accessoris ortopèdics per a salvar una mala vista, un mal d’esquena o una coixera. Tant canviem que de vegades et mires a l’espill i descobreixes a ton pare mirant-te bocabadat des de l’altra part del vidre.

La veritat és que la vida corre molt ràpida. Pense en els meus pares i m' adone que ja fa nou i huit anys que ja no estan. La meua filla ja està més prop dels trenta que dels vint. Alguns dels amics ja són iaios i els seus fills, no fa tant xiquets que jugaven en una vesprada de pasqua, ja són metges, professors o pares i mares de família.

De moment sembla que la ment funcione raonablement bé i, per això mateix, pots adonar-te dels teus límits. No ho dic com una cosa negativa. Més aviat tens la saviesa que et dona la perspectiva vital. Cal intentar aprofitar intensament les oportunitats que et dona la vida. És un dret que guanyem a base de tota una existència lluitant per seguir endavant.

El món, finalment, no ha canviat tant com haguerem volgut, però hem posat una pedreta en el mur per a fer-ho. Jo, com a professor, he tingut a moltes generacions que han passat per les meues mans. Alguns d’ells han creat la seua ideologia o el seu futur amb allò que vam fer a les classes. No tot està perdut. A nosaltres es queda el gaudi de la vida si el cos ens ho permet.