Xicotets plaers d’estiu

fotos

Si alguna cosa té de bo l’estiu, combinat amb les vacances, són aquests dies llargs on el major patrimoni que tenim les persones està a la nostra disposició: Temps.

A poc a poc hem convertit la pujada al cim del Mondúver a l’hora del crepuscle en una tradició estiuenca. Ho vam fer per primera vegada la meua filla i hem repetit més vegades perquè cal dir que és una experiència meravellosa.

Ahir vam tornar a pujar. Érem cinc persones i tres gossets. Cal dir que es nota que els animals gaudeixen de l'experiència a la seua manera. Si nosaltres som visuals, ells són més olfactius. Com a maquinetes anaven olorant la quantitat de rastres que trobaven pel camí. Els més menuts dels tres germans no paraven en cap moment d'envestir-se en una brega continua. És sorprenent l’energia que tenen aquests cadells de cinc mesos comparant-ho amb la parsimònia de la més major que els bonegava amb una dentada si es posaven molt pesats.

La temperatura d’aquestes setmanes ha sigut molt dolenta. Si no era un aire calent del qual sols podies escapar al recer de l’aire condicionat, era de la humitat era apegalosa com una confitura que tens damunt la pell. Pujar a la Drova ja suposa uns tres graus menys i un aire una mica més sec. El cim del Mondúver és encara més fresc. Fins i tot sol vindre bé portar una jaqueta.

Ahir feia calor però vam anar ascendint fins a arribar a una plataforma entre les torres de telecomunicacions que embruten la muntanya. Vam seure mentre el disc solar anava abaixant per ponent darrere d’una cortina de núvols. Certament el dia ahir estava enterbolit per boires que es feien núvol en xocar contra el vessant de llevant del Mondúver, però ja sé que cada dia que puge vaig a trobar un paisatge nou.

La tranquil·litat d’altres vegades va ser impossible amb els dos cadells ficats en una picabaralla continua, fins i tot botant excitants per damunt de nosaltres com si fórem amagatalls o obstacles en el seu joc i no persones. La gosseta més major venia tranquil·la a posar les seues potes a les meues cuixes feliç d’estar amb nosaltres. El paisatge per Xàtiva era una aquarel·la de taques delicades en un degradat continu fins que la boira amagava ja les formes. Per la Serra de les Agulles i de Corbera flocs de vapor formaven núvols que coronaven els cims. Ja fent-se de nit vam anar enfront del mar quan les llums de la concorreguda plana de la Safor s’encenien formant línies de punts brillants. Algú tenia una llum làser en la platja i feia senyals cap al cim del Monduver i van jugar una estona contestant.

Va arribar un altre grup de persones i els tres raters, especialment Bianca van protestar amb lladrucs furiosos. Aquesta raça de gossos són tremendament energètics i quimerosos i quan els entra una mania al cap perquè no els agrada o la veuen perillosa es tornen bojos.

En acabar de sopar vam agafar la pista notant a cada moment com l’aire es feia calent i humit. Vam anar parlant, com se sol fer en les rutes amb amics i sota un cel on encara brillaven les estrelles vam arribar a la Drova.