A un extrem del “Pam de Déu”

fotos

En les meues visites a Xàtiva en dècades passades sempre em fixava en els edificis que es veien dalt de dos tossals que destacaven en sobre la plana. Al Puig de Santa Maria vaig anar un dia entre setmana fa uns anys gaudint de l'experiència solitària de visitar un monument amb centenària història, en ruïnes, però amb la dignitat intacta. Per ser un lloc on costa arribar sembla que el vandalisme no ha sigut tan cruel com a l’ermita de Santa Anna.

Llegint la recopilació de Novell i Sorribes “Nou viatge al País Valencià”, vaig saber de la llegenda el “Pam de Déu” i les desavinences de les dues ermitanes de Santa Anna i Santa Maria. Sembla que tant volien destacar una sobre l’altra que finalment va haver d’intervindre Déu per tal d’acabar amb la baralla. D’una forta manotada va tallar la connexió de tossalets que unien les dues capelles i es va crear la zona plana d’uns quatre quilòmetres que les separa.

He de dir que desitjava ja feia temps pujar a Santa Anna i anar a l’extrem del pam que no coneixia. Fa un parell d’anys, l’estiu de la pandèmia, vam estar a punt d’anar des de Manuel i la zona de les salines i la Font Amarga. Ja vam esbrinar que era una zona de muntanya desnaturalitzada, molt barrejada amb casetes i bancals escalonats de tarongers. Aquell dia vam haver de tornar sense arribar a la capella perquè encara quedava molt per a finalitzar i ja era tard.

Aquesta serreta està formada per una cadena de tossals en la rodalia de molts pobles de la costera com ara Manuel, la Llosa de Ranes, Beneixida o Xàtiva i queda tallada per l’autopista. 

A primera llum del matí, vam anar fins a la Llosa de Ranes. El nom sembla que ve determinat pel senyor feudal de nom “de la Llosa” i d’una alqueria morisca de nom Ranes. L’avinguda on hem aparcat estava tancada per llevant per una sèrie de xalets de l’època de la bombolla molts d'ells inacabats. Per la banda de ponent es veia la falda de la muntanya on s’ubica l'ermita de Santa Anna, que, per cert, pertany i és un enclavament de la veïna Xàtiva. No sabria contar-vos molt de la Llosa llevat que sembla per la informació a la Wikipedia que és un poble conservador on sempre guanya el Partit Popular fa moltes eleccions i amb el mateix alcalde.

Tota la zona de la solana de la Muntanya de Santa Anna és de matoll sec. Entre els murs d’una construcció de pedra seca es trobava una bona quantitat de d’andròmines abandonades. Vam seguir la senda passant per la Creu de la Missió i per una zona d’antenes abans d’arribar al mirador del Regne de València. En els anys setanta l'ermita va estar a punt de ser substituïda per la ferralla de les antenes, però una sèrie d'iniciatives populars ho van impedir. L'ermita, restaurada a final dels anys huitanta, té un aspecte de búnquer militar per les seues formes geomètriques i austeres. Es tracta d’una capella, d'estil gòtic flamíger, erigida per la família Borja i que va estar a punt de desaparéixer totalment. De fet alguna de les construccions adossades que va tindre ja no existeix. 

La vista era certament fabulosa tot i ser un dia de núvols baixos que acaronaven els cims de la Serra Grossa, dels baluards del Castell de Xàtiva i que enterbolien la vista cap a la Ribera o cap a Montesa. En dies clars sembla que es veu a molta distància i per això el nom de mirador del Regne de València. Una curiosa rosa dels vents mostra la direcció per on queden molts pobles i ciutats. 

Ens va causar molta pena les pintades en un dels murs laterals així com la presència de deixalles en un lloc on és fàcil accedir amb el cotxe. Dues caixes d’una cadena de restaurants romanien abandonades en un dels murets perimetrals. 

En un moment el cim s’ha omplit de ciclistes matiners com nosaltres i vam decidir continuar.

Vam descendir cap al nord sota l’ombra d’una bonica pineda fins a arribar al que fora un balneari en el passat. Les aigües de la zona són Salines, com es veu pels noms de les fonts, i segurament algú va pensar que seria molt bona en l'època de l’auge dels establiments balnearis. Tancat els anys setanta va estar abandonat una estona i hui és un recinte tancat “albergue” es diu, que ha tallat alguna senda que quasi ens impedeix seguir la ruta prevista. El procés de privatització dels camins de muntanya és imparable i ací ens ha passat en tres ocasions que no hem pogut seguir una ruta feta per altres senderistes no fa tant de temps. Certament la muntanya s’ha convertit en una pista d’esports de tota mena i molts entren sense cap mirament on no els criden i es comporten incivicament , però la reacció dels propietaris està arribant a punts on no haurien d’arribar. Sembla que això de posar-li portes a la muntanya va endavant a la carrera.

Precisament per aquestes prohibicions, i perquè ja feia molta calor, hem decidit tallar la ruta i tornar al cotxe.

Tinc sensacions contradictòries perquè hem gaudit de molt bones vistes i hem visitat una capella que desitjava veure fa temps. He lligat la zona de Manuel i les seues Salines amb aquesta de la Llosa de Ranes qüestió aquesta que tenia també pendent. Veig igualment que és una zona que té zones de molta bellesa i altres completament transformades o, fins i tot degradades. He trobat referències d’un antic abocador que va ser clausurat. En  la distància vam veure el formigó de les sitges d’una antiga instal·lació industrial en ruïnes i fem i deixalles com us he dit al mateix cim de l'ermita. Sembla que encara ens falta a massa gent molt de trellat per a respectar el paisatge.