La zona morta. Els despoblats moriscos.

Recorde la primera vegada que vaig anar a Alcalà de la Jovada en el cotxe. Era jo aleshores un professor d’institut amb el primer vehicle i aprofitava la llibertat que aquest em donava per a explorar zones per a mi desconegudes.

Semblava que el món s’acabava en aquella carretera que passava allà al finals de huitanta per Vall d’Ebo per a morir en el poble més aïllat que jo mai havia vist: Alcalà de la Jovada. Aleshores no es veia restaurat com ara. No vam parar al poble i vam baixar a Pego per altres carreteres solitàries on, de tant en tant, es veien unes ruïnes esdentegades que brollaven de la brossa que les ofegava. Vaig saber després que eren els despoblats moriscos de la zona.

I, per cert, què era una jovada? Una jovada és una unitat de mesura que pocs ja recorden. En concret es tracta de la quantitat de terra que pot llaurar un animal un dia sencer. Són paraules, oficis i costums que van perdent-se en el mar de la modernitat.

La Vall d’Alcalà és, certament, una terra dura i inhòspita. Si la Vall de Gallinera, uns metres més baix, és un lloc on poques oportunitats queden per als joves, almenys poden baixar amb més facilitat a la plana costanera a treballar o a recuperar el lligam amb els bancs, els supermercats i totes eixes facilitats que associem amb la vida moderna. La Vall d’Alcalà està un graó més alt en la escala de l’aïllament i la soledat.

Hui volíem fer una volta gran visitant els despoblats moriscos. No és cap ruta desconeguda doncs és fàcil veure per la internet fotos de gent que hi ha anat. Jo era conscient de que el dia anava a ser gris i ja anava amb la idea d’aprofitar la llum tèrbola i gris per a capturar eixa malenconia essencial que tenen aquests paratges. Alguns em direu que sols amb anar a la primavera i l’estiu tot canvia i que el paisatge es vist amb una bellesa natural que et fa oblidar el seu abandonament pels essers humans. Però jo volia precisament captar una atmosfera malaltissa que està deixant buits els pobles més menuts de la muntanya.

Anar als despoblats és recordar aquelles famílies morisques que mai més va tornar. Les portes buides de les cases, les estàncies amb els sostres enfonsats o els carrerons buits de vida, són ecos d’un temps de vida on, deu famílies ací i tretze allà van fer de la vida a la muntanya una forma de ser i d’entendre el món que hui mor. En tres dies van haver d’abandonar les seues cases i marxar cap a l'Àfrica. Els primers dies encara es sentirien els olors i la calor de la llar i semblaria com si anaren a tornar. Mai més ho van fer. 

Tampoc molts cristians van voler colonitzar aquestes terres que van quedar buides. La majoria d'habitatges van ser després reconvertits en corrals, però ja fa dècades que tampoc s’utilitzen. Ni això està sobrevivint.

Dispersos, quasi ja camuflats amb la vegetació, s’alcen els poblets com una mena de Pompeia valenciana, sols que ací el Vesuvi va ser la monarquia hispànica combinada amb la intolerància cristiana. Penetrar pels seus corredors, mirar les pedres alineades, veure els arcs fets amb l’habilitat de l’artesà, és recordar la importància que aquelles persones li van donar a les seues cases. En un indret abandonat sempre hi ha una malenconia implícita davant de tant esforç humà ara abandonat. Almenys a mi, em fa pensar en la meua pròpia transcendència, en que quedarà de les nostres obres al món quan marxem. És en eixe moment quant la connexió amb aquelles persones es fa més íntima i sents el bàtec d’aquells que hi van viure.

Hem fet una xarrada amb Juan, el pastor de Sanet i Negrals que hui pasturava el seu ramat de dues-centes cinquanta ovelles amb quatre gossos pastors allà per la part alta del camí de Capaimona prop de la Penya del Moro.
 

Feia molt de temps que no veia pastors per les muntanyes tot i que vaig freqüentment. L'ultim que recordava era un cabrer de Múrcia que pasturava per la Safor. Ja no queden voluntaris per a dedicar-se a aquestes tasques. Feia goig sentir al pastor quan aturava la conversa i, amb un crit, feia que els gossos, a un centenar de metres i sense contacte visual, conduiren i ordenaren el ramat com ell volia. És un home que, sense sospitar-ho, ja coneixia de lluny pels meus passeigs per la Marjal de Pego. Va dir que era pastor des de els catorze anys i que no va voler ser forner com pretenia el seu germà. Des de jovenet va voler ser ramader, fins i tot de bous, i es va ajuntar amb pastors que li van anar descobrint els secrets de l’ofici. Ens va contar de la seguretat que has de tenir si vols treballar amb bous: mai els has de donar la esquena i sempre has de caminar mostrant que no els tens por.  També ens va explicar detalls de l'ofici, com que les gosses no mosseguen les ovelles i per això són millors que els mascles per a rescatar animals caiguts a l'aigua a la marjal. Els animals són més del que ens pensem; la saviesa d’un pastor també.

A un dia de la nevada que s’espera per als dies vinents, la foguera de Sant Antoni s’alçava orgullosa en la placeta d’Alcalà. 

Una dona trafegava amb un poal i hem fet una conversa amb ella: — No viuen adolescents, alguns xiquets van a l’escola a Planes, a comprar anem a Muro. Els caps de setmana ciclistes i senderistes, poca cosa més—. Tot i les cases restaurades per a fer d'hotels, sembla cada vegada més un decorat on els turistes de cap de setmana juguen a tornar a la vida rural.—L’aigua no és bona de beure al safareig—, ens ha dit, —els turistes van i beuen de la fonteta. Ells no ho saben, però és la que baixa d’una més alta on beuen els animals—.Segur que els urbanites troben que és l’aigua més fresca i bona del món i que el cartell d’aigua no potable és com tants altres que hi ha a les fonts de muntanya.

La part Alta de Alcalà de la Jovada arriba al terme de Tollos. Sols un corral, el de Saltes i la que diuen la caseta dels caçadors i soledat.

Pocs podrien aguantar la manca d’oportunitats i serveis. Anem raonant ja cap a Beniaia. Fins i tot un jubilat, amb les necessitats econòmiques cobertes ho tindria mal per a anar a comprar o tindre atenció sanitària. Aquest paisatge és molt bonic, però pots morir de bellesa solitària.

Els masos de Capaimona continuen solitaris com sempre. Sinistres jo diria. Són bonics, són grans, però sempre tenen, fins i tot a la primavera, cert aire dramàtic. Hem vist que ara s’utilitzen com a corral. En el fons d’un dels patis una ovella morta ens mira amb un ull de glaç obert. Els ulls són el mirall de la vida o evidència, en aquest cas, de la mort. La Vall d’Alcalà és preciosa, magnífica, però és hui per hui el resultat de la derrota successiva de els que han marxat, obligats o per manca d’oportunitats.