Diumenge de calma després de la tempesta.

No, no he anat a la neu encara que m'haguera agradat. Sembla que ahir Mariola i el Moncabrer era una mena de comitiva de visitants que pujaven al cim però jo tinc els diumenges per a la família. (si voleu veure les fotos, ací les teniu)

Era casualitat que estiguérem a la platja de Sant Antoni el dia mateix en què molts animals anaven a ser beneïts en honor al sant. Ja per la carretera es veien columnes de genets i carros. Era una imatge surrealista, per una pista d’asfalt entre arrossars ells i elles tots mudats com si hagueren eixit d’una escena del passat. Pels carrers, ja a Cullera, desenes de gossets de tots els formats i grandàries passejaven desvanits amb els seus amos. Es veia que tots necessitaven un bany d’aire lliure després de molts dies de temps gris i enterbolit en el millor dels cassos. Pares i mares amb carrets, famílies en bicicleta, pescadors, esportistes o estrangers de pas en un càmping gaudien d’un primer dia de sol agradable però amb aire fresc que desemboirava l’atmosfera transportant uns núvols que com naus espacials gegants suraven en un cel blau intens. Per la banda del Xúquer la silueta de la Serra de Corbera dominava el llit del Xúquer ple d’aigua.

Sembla que al planeta, vist el magnífic dia que feia, que res li passava. Una jornada més en l’interminable anar i tornar de l’Au Fènix que als humans ens sembla etern.

En un parc, tot just al costat de les primeres torres d’apartaments de la platja Cullera Sud, de nom Sant Antoni, xiquets i adolescents participaven en un concurs de patinets, skaterboard, en una pista de formigó envoltada de pares i diumengers curiosos. Els xiquets disfressats de xiquet de pel·lícula americana, imitant els equipaments esportius i la forma de vestir dels skaters o dels rapers de l’altra part de l’Atlàntic. La moda ja fa temps que va deixar de ser una qüestió local per a ser global.

La banda d’arena en eixa zona és extensíssima, d’una amplària acumulada any rere any per l’acció dels corrents i l’escullera feta per a donar eixida al riu Xúquer. L’arena semblava ja neta de restes més grans, canyes, troncs o altres andròmines que trau el mar a cada temporal, però per tot arreu els plàstics esperaven ser recollits. Ara que ens hem ensenyat a fixar-nos, veia la gran quantitat de partícules plàstiques que les ones han tornat a terra fent línies definides com a rastre de la ona que les va portar. Si haguérem d’il·lustrar la teoria del caos, sols hauríem d’haver fet el seguiment de cadascú  d’aquests trossets d’ampolles, bosses, xàrcies o qualsevol altre origen. En quin moment una persona llançaria, per exemple, un paperet d’un caramel que ha arribat a la platja? On? Fa dies, anys, mesos? Per l’aspecte podríem parlar de dècades de runa acumulada en aquests fragments colorits. Algún diari assenyala la troballa d’una ampolla de llet de fa quaranta anys. Supose que estaria amagada per algun canyar del riu i amb la força de l’aigua ha seguit el seu destí fins a la platja. Restes del naufragi d’una societat que viu muntada en el plàstic. És com si la matèria lluitara per tornar a ser el mineral que va ser abans de ser manipulada per l’alquímia dels éssers humans. El camí sembla complex passant primer per mans humanes, pel vent, continuant per rius, albellons o claveguerams per a dispersar-se pel medi i pels organismes animals. Si hem de creure el que diuen els científics, som una mica plàstic, mercuri o altres minerals que han passat a formar part de la cadena tròfica.

L’escullera es retallava contra el sol d’hivern i les siluetes dels pescadors i caminants feien un joc d’ombres xineses sobre la banda de pedres apilades. La superfície de l’escullera, castigada pels embats de les onades brutals dels temporals mostrava una passarel·la de ciment obliqua i trencada per diverses parts per on vacil·laven en el seu caminar els passejants. El mar, ja d’un color més verd i menys terra que fa uns dies, blau cap a l’horitzó semblava eixe xiquet que ha fet la diableria i ara dissimula com si mai haguera trencat un plat.

Tornant pel camí vora riu, hem vist un càmping ple de caravanes assetjat per tolls d’aigua del temporal. Tota eixa zona va ser de marjals primer i de bancals després. Ara sols sembla ser un  espai ple de brossa. Els rètols, amb tipografia informal, deien “Don’t worry beach happy”. No vull imaginar com de happy fou el dilluns passat. Un grup de jubilats, davant de les seues caravanes, es torraven com a carrancs mentre gaudien de la tertúlia. El sud sempre ha atret als nòrdics. Semblaven gent de seixanta anys encara sana i ganes de viure, classe mitjana que va viure l’època dels Beatles i ara ja tenen temps de gaudir de la vida amb eixe esperit nòmada dels primers joves turistes. Per les matrícules es diria que eren alemanys. Hauran estat al càmping a la tempesta o han tornat en passar el perill?

Cullera va planificar un PAI, Projecte d’Adequació Urbanística, que mai va arribar a tindre lloc (AI Bega-Port, conegut com Manhattan). Tot just en eixe erm ple de brossa. Trenta cinc torres d’apartaments, com les dues que veieu a les fotografies, anaven a omplir la immensa parcel·la que queda entre riu, platja i centre urbà. Es farà? No arribarà mai? Sembla que amb el PATIVEL, Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral, té més dificultats que abans. Però tant l’ajuntament de Cullera com els inversors propietaris estan capficats a fer-ho sí o sí. Després de les inundacions i els problemes evidents en les platges del sud de Cullera jo no sé si seria la millor idea. Ara per ara és el recinte del Festival Medusa que, si recordem, va patir d’inundacions i forts vents a punt d’encetar-se l’edició del 2017. El negoci és el negoci i el que va davant va davant. O millor un “Carpe diem” capitalista?

Finalment, ja tornant al cotxe, he vist com una mena de geometria interna en tot allò que acabava de veure; Com si fóra un rellotge del qual sols veus les varetes que marquen l’hora però no el seu mecanisme. Cullera m’ha semblat una espècie de maqueta planetària en una zona petita d’un poble turístic. Quan Newton va formular la llei de la gravitació universal, va entendre una sèrie de relacions complexes entre distints cossos d’un sistema universal aparentment desconnectats però al cap i a la fi amb lligams invisibles. El plàstic, les torres, l'ús dels combustibles fòssils, l’avarícia humana depredadora del planeta, del territori, del paisatge, el negoci sense fi, el desgel dels casquets polars, la tempesta Glòria i la invasió de canyes als rius tindrien així un eix on tot pivota. Som nosaltres, els mateixos innocents diumengers, uns amb més culpa que uns altres, uns amb més consciència altres amb menys, els que hem provocat els canvis i eixa força gravitatòria que està transformant la terra.

El negoci és el negoci, els diners, el creixement són aquestes forces que estan alterant el planeta. Igual que aquest tros de plàstic que acaba en la platja, cada acció que fem acaba tenint efectes, fins i tot anar amb el vehicle a Cullera a passejar un diumenge o vindre amb un avió a una de les trenta torres que van a fer-se.

He llegit que a la platja de Gandia, a les d’Oliva, a Catalunya molts voluntaris estaven retirant plàstics per iniciativa pròpia. Per influència de l'Amic Juan Llorca ja estic jo fent-ho a la muntanya amb llaunes i plàstics abandonats. L’Alcalde de Bellreguard ja diu que tal vegada caldria tornar les dunes a la platja. Sembla que alguna cosa està canviant. Però arribarem a temps?