Serà que estic fent-me vell

Ahir va ser dia de pluja i temporal. Encertadament les autoritats van decidir tancar els centres educatius per a evitar mals major. És clar que em vaig beneficiar com a docent ja que la mesura es pensa per als xiquets, però sense ells, està clar, no té cap sentit anar a un centre buit i, per això no hem d'anar els professors.

Alguna cosa hem d’haver fet els professors a la societat espanyola perquè ens miren amb tanta antipatia. Quan no ens critiquen per les vacances, ho fan pels dies d’emergència o per les excursions. Molts dels xiquets, prínceps a sa casa, gosen desafiar l’autoritat de persones amb una carrera que en la gran majoria dels casos (en totes les professions n’hi ha d'excepcions) sols volen fer la seua feina i formar a ciutadans de la societat del futur.

Ahir, una persona a qui aprecie molt, posava una captura d’un tweet amb una historieta d’uns pares que volien que el govern anara amb cotxe oficial a pel xiquet, ja que la criatura “era del Estado”. Que curiós que si es tracta de manar què s’ha de fer o no a l’escola, vinguen molts amb el rotllo del pin parental i si, en canvi, es tracta d’anar a treballar i s’han de fer càrrec del xiquet perquè el centre està tancat, alcen el crit al cel. Em vaig sentir ofés, precisament perquè hi ha estima pel mig, però no sóc d'anar a criticar a casa aliena com altres fan.

El que no pensen aquests que estan ficant la pota en el sistema educatiu és que estan llevant-nos dia a dia l’autoritat i, el que és pitjor, la il·lusió de formar persones solidàries, tolerants, lliures, respectuoses i educades.

Una vegada hem obert el corral de la suposada llibertat alguns pares ixen al carrer contra la manipulació i l’adoctrinament, diuen. Els pares de la Vega Baixa del Segura bramen contra el valencià, sent que sols se’ls va exigir en el 25% de les hores i s’omplin la boca lloant un anglés que la majoria d’alumnes no entén i que molts professors sabem però no al nivell de concreció abstracta que requereix una classe d'una matèria. No vull posar-me en la pell del professor de valencià amb xiquets revolucionats per uns pares que qüestionen la seua autoritat.

No m’ha pertocat mai fer les sessions d’educació sexual, de drogoaddiccions, d'educació viària o de conscienciació contra la violència de gènere, però us puc assegurar que els guàrdia civils, infermeres, assistents socials o membres d'Organitzacions No Governamentals mai han vingut a fer aquesta mena d’orgies que es veuen en els vídeos compartits per partidaris o pels mateixos partits de dretes. A més a més i valga la informació, les lleis d’Educació que van aprovar els anteriors governs, de dretes i esquerres, ja contemplaven que aquests temes foren part del currículum i estem obligats a fer-los part de les nostres assignatures de forma natural. No vol dir que jo haja de fer un discurs d'eixos temes, però si, per exemple, tinc un xiquet o una xiqueta que són transsexuals i s'han canviat de nom, posem de Rita a Pepe, no m’he de capficar en dir-li d’altra manera que com la persona vol. Els ensenye a dir bon dia, a respectar al professor sense necessitat d’alçar la veu, a parlar de manera ordenada sense atropellar-se uns als altres, a respectar-se, a no insultarse i tantes altres coses que els faran persones adultes educades, dignes i responsables.

He de dir que cada vegada em dolen més aquestes bromes estúpides que sé que finalment ens lleven la necessària autoritat que genera el respecte a l’adult i al professor. Els xiquets es creixen quan veuen als pares parlar mal dels professors i són molt educats i respectuosos si els progenitors ho són.

Tot això per no parlar de la manca de recursos permanent o els costums atàvics de finançar una xarxa paral·lela d'escoles religioses (res a dir sobre els companys de la concertada, molts d'ells grans professors i ho dic perquè els conec). És curiós que els mateixos que reclamen que l’estat no haja de dir res respecte a l’educació dels fills reclamen que l’estat pague les seues escoles on segregar als xiquets benestants de qui no tenen tant. Això si, on no siga negoci, escoles rurals, alumnes immigrants, barris deprimits, etcètera, que siga el pare Estat el que s’ho trague.

Crec que soc un professor, tot i els meus defectes, prou responsable i moderat. Mai els he adoctrinat més que en l’estima per l’art i les coses ben fetes. A uns pocs els he ajudat en el camí a fer-se majors quan necessitaven un adult, a uns altres els he animat a estudiar quan eren uns mobles a classe i m’han fet cas, a uns altres no ho he aconseguit, als més afins a la meua matèria els he animat a convertir-se en artistes i alguns ja ho són. Modestament he fet el que he pogut o les meues limitacions humanes m'han permés.

Però he de dir que cada vegada estic més cansat. Estic cansat que la gotera de l’institut inunde l'entrada cada vegada que plou, que les planxes del sostre se les emporte l’aire a cada temporal, que els pares vinguen a barallar-se pel seu divorci posant com a ostatges als professors i al centre, que la burocràcia inútil ens aclapare, estic cansat dels plans meravellosos de l’Administració que estan plens de grans paraules i buits de finançament, dels mals alumnes que si els bonegues, arranquen a córrer pels corredors i tu has d'anar a per ells com un idiota sense cap conseqüència perquè no és una falta greu, que en compte de ser professor de la meua matèria em facen donar classes a xiquets que no parlen l’espanyol perquè soc l’únic recurs a l’abast del sistema, d'haver de ser infermer, assistent social, administratiu, policia, instructor, professors de castellà, d'anglés i conseller matrimonial i tantes altres coses que diria.

Pensareu que a les meues classes estic amargat, però no. Més aviat al contrari; amb els xiquets, amb la immensa majoria de xiquets jo em sent feliç. Intente posar sempre el millor somriure, preguntar-los com estan, contestar allò que no saben, tot i que ho acabe d’explicar fa un minut i tots han dit que ho havien entés. Tal vegada no siga perfecte però intente ser responsable i afectuós amb ells.

Ser professor és complicat emocionalment. Fas un concurs de fotografia contra la violència contra les dones a l’Instagram i algú, que es manifesta anònimament d’un partit d’extrema dreta però no dona la cara, te’l rebenta. Uns quants s’ho riuen i fiquen m’agrada a la destrucció de la teua feina en pro d'un món millor. Un altre dia, per altra banda, un alumne et diu que gràcies a tu és feliç amb la seua professió o almenys et recorda amb estima. Alts i baixos d’una professió que aquesta societat no valora realment.

Si, ja sé el que direu, sou privilegiats, teniu moltes vacances, treballeu poc....

Serà que estic fent-me vell però cada vegada m’afecta més tot aquest desgavell i mire amb enveja als companys que ja s’han pogut jubilar.

PD. És un tema que ja he tractat al blog  però en aquesta ocasió d'una forma més lligada al deteriorament de l'atmosfera als centres.