Andrés Mayordomo, desaparegut un dia com el de hui.

Quin any va ser? Pense que seria el curs 1989 1990 que vaig treballar un any de professor a Pego. En aquells temps l’institut estava ubicat a una sèrie d’edificis fent cantó, al costat del camp de futbol i al final del passeig de Pego, amb el venerable col·legi d’educació primària, ja tancat com a tal, porta amb porta.

Cada dia anava i tornava a Gandia amb el Citroen AX que havia comprar a Villena i passava el matí entre classes i estones en el bar de l’institut on Paco, el cambrer que portava el local, i la seua dona ens feien uns entrepans únics que encara recorde. El meu company era Pepe, un xic de Sogorb que era un tros de pa però ferm com una vara davant dels alumnes.

Em van fer tutor d’un grup de què abans es deia primer de BUP i ara seria tercer de l'ESO. Com sempre vam fer una elecció de delegat al principi de curs. Aleshores el xiquet o xiqueta que li pertocava exercir les funcions del càrrec havia de dur amb ell el que es deia “El parte”, un full diari d’incidències on cada professor anotava les faltes. Com que l’institut estava obert i els alumnes podien eixir, fins i tot, al carrer molts no tornaven i es quedaven fora pegant una volta. Ja després haurien de fer front a les conseqüències davant dels pares o negociar una oportuna esmena al “parte” per part del delegat.

Una persona de fort caràcter podia lidiar amb la situació però Andrés no. Andrés Mayordomo Bolta era un xiquet esquàlid, fi com un cabell i poc musculat per a la seua edat. De caràcter tímid, silenciós i reservat pocs podies intuir què pensava més enllà dels seus somriures de vergonya apartant la vista. Els seus companys l’havien triat per a fer-lo delegat més per riure’s d’ell i poder tractar-lo com un titella que per considerar que era el representant que la classe necessitava. Els alumnes sempre són així. Els professors pensem qui pot ser el millor i ells trien sistemàticament el més revoltós o, com aquest cas, a una persona totalment inadequada per tal de fer broma o traure avantatges, com és el cas. No ho fan per malícia si no per falta de més o millor criteri o el que és pitjor per burrera.

Un dia, algunes setmanes després, el xiquet va vindre i em va demanar no continuar en el càrrec. Semblava que els companys abusaven de la seua posició per a demanar-li esmenes a les faltes o als comentaris dels professors i ell es sentia completament angoixat entre la responsabilitat i les pressions. Encara recorde la seua mirada fugissera, la seua pell morena, el cabell obscur i com va traure les forces per a vindre, parlar amb mi i dimitir. No recorde molt com va quedar el tema, el cas és que és l’últim record que tinc d’ell. Als professors els xiquets ens venen a lots de vintena i passats els anys és com una multitud de cares que canvien i que poques vegades et deixen un record.

Jo vaig continuar la meua vida, vaig recalar en els instituts de Benissa i Gandia i anava preparant-me per a casar-me.

Va ser tal dia com hui de 1993 que Andrés Mayordomo va desaparéixer. De bon matí va agafar la bicicleta i se’n va anar a l’hort que els pares tenien prop de Forna. Va deixar la jaqueta del xandall i la bicicleta dins de la caseta i més res es va saber d’ell durant molt de temps.

En una època on els programes de desapareguts es van fer populars Andrés va passar a la llista de gent que s’havia esfumat al costat del més conegut cas de les xiquetes d’Alcasser. Es van fer batudes per la zona però ningú va saber on estava. Els dies es van convertir en setmanes i aquestes en mesos. Cap rastre. S’emeteren reportatges per la televisió amb testimonis de gent que l’havia vist en llocs llunyans de Pego. La maledicència popular deia que s’havia escapat de la pressió religiosa de la casa familiar. Sembla que en sa casa eren testimonis de Jehovà i, a més a més, estrictes en el compliment de les normes i, segons es deia, hauria fugit per a escapar d’aquest ambient. Res més injust per als pobres pares que a més de la desgràcia de no saber res del fill havien d’escoltar el que no eres més que mentides i xafardejos de poble. Tot eren teories però aquest buit absolut, quasi com el que es dóna en l’espai exterior, manca de llum, negror, absència d’aire silenci, va acompanyar la foto de carnet on Andrés mira l’objectiu ignorant del seu futur.

Va estar a punt de finalitzar l’any que uns caçadors, seguint el rastre d’una perdiu, van trobar el cos despenyat, sobre unes pedres, baix d’un pi. Ara que jo mateix freqüente la muntanya, sé que la zona on va desaparéixer és de les més abruptes de tota la conrada. La comunicació entre Forna i la Llacuna, en realitat tota la zona fins a la Vall de Gallinera, és una zona de forts pendents i cap senda. Pobre Andrés, solitari en vida, solitari en la mort. Durant prop d’un any va jaure amb el rellotge marcant puntualment l’hora. Nit i dia en la muntanya amb el dolor d’uns pares que res sabien d’ell, amb tot un poble fent-se preguntes.  Qui sap on aniria! Tal vegada volia pujar alt i vore el paisatge del primer dia de l'any com a mi m'agrada fer. La muntanya és de vegades cruel, però als que ens agrada sempre és un lloc on sentir la llibertat.

El rellotge en realitat es va aturar per a ell aquell u de gener. El seu record el portaran els companys de la seua generació que van posar tot de la seua part per a trobar-lo. Els adolescents poden ser igual de cruels com generosos i solidaris quan cal. Segur que molts et recorden.

Andres, te’n vas anar. Un record d’estima per a tu ara que tindries ja quaranta-tres anys. Tal vegada ja ni et recordaria si no hagueres mort. Què hauria sigut de la teua vida? Vas morir allà on jo trobe sempre la felicitat, a les muntanyes, sota un arbre.  El rellotge que portaves, implacable, fa continuar la seua marxa. La vida, implacable ha seguit.

Descansa en pau xiquet.