Aigua i oli

Foto. Un grup d'adolescents fan cua front a un centre comercial

Una música suau de jazz omplia el silenci de l'aula de reflexió del centre. Una professora teclejava en l'ordinador les preguntes de l'examen d’anglès per als de tercer. En dos pupitres dos alumnes s'eixancarraven en les cadires mirant amb fastig i avorriment les parets. Al carrer sentia el soroll dels cotxes i les veus de les mares que portaven als seus fills a les classes de la vesprada en el col·legi de primària situat en la vorera de davant.

Laura, la professora d'idiomes, aconseguia mirar per la finestra als més xicotets agafats de la mà de les seues mares que arribaven xafardejant sobre allò diví i humà. — Tan bonics de xicotets i tan pesats quan vénen ací— va pensar la professora abans de continuar teclejant el text.

— Profe, vols que t'ensenye la cresta roja que em vaig fer aquest estiu? — Va dir el més gran dels dos. L'adolescent, de setze anys i encara amb trets infantils, era enorme com un armari. Laura el va tindre dos cursos arrere. No era dels pitjors, però pesat com el seu propi cos i malfaener com ell sol. Mai havia portat el material de classe. Els seus pares, com de costum, desapareguts.

— Si vols traure el mòbil ja saps que no pots. Està prohibit portar-lo a l'institut— Amb uns quants anys la professora ja sabia que xiquets i gossos comparteixen aqueixa pesada insistència que obri bretxes en el mur de les normes llevat que un es tanque en banda com una cloïssa.

L'adolescent va bufar en l'aire amb cara de fastig. L'altre observava silenciós sense entrar en la conversa.

—Profe, perquè han vingut els moros estos? —

En l'última setmana s'havien integrat en el centre una dotzena d'adolescents en protecció de menors en el centre de Mislata. — No els digues moros i han vingut perquè viuen en la zona que pertoca a aquest institut—. L'adolescent es va regirar en la seua cadira. — I com els he de dir profe? — Laura va pensar, —Quin pesat, no em deixarà acabar—.

—      Com vulgues, però de manera respectuosa. —.

— És que són moros profe. I m'avorrisc. No puc traure el mòbil i llegir el periòdic? —

— Ja saps que no, a més a més, ja em veus a mi, tinc coses que fer. Si tu anares d'una altra manera per la vida estaries ocupat fent les teues coses i, tanmateix, no estaries ací. —

— Jo no he fet res, no sé per què m'han castigat.

— Alguna cosa hauràs fet. Si vols que et diga la veritat és una llàstima que desaprofites el teu temps com ho has fet des que vas arribar al centre. Hauries de pensar en el teu futur. En uns anys estaràs treballant i quan més et prepares més oportunitats tindràs. T'ho dic de cor —. Laura va parlar amb sinceritat. Des de la seua perspectiva d'adult sabia que aquests fantotxes d'institut serien carn de canó, peces menors en una maquinària cruel dels que manen i els que són manats. — Mira, aquests immigrants m’ han dit que vénen amb moltes ganes d'aprendre. La majoria volen ser mecànics. Fugen de països en guerra o molt pobres. Són gent de la teua edat que s'ha jugat la vida per a vindre a Espanya. Si no t'esforces en el futur igual són ells els que es porten el lloc de treball que tu voldries. —

Alguna cosa es va remoure en la consciència de l'alumne. Va mirar amb odi a la professora i li va dir.

— Així és com aquest país és una merda.

— Creus que és just que et donen a tu un treball si hi ha algú més preparat que tu? Per què un empresari hauria de contractar-te i no a una persona més preparada? No sigues ximple i estudia, podràs construir el teu futur i evitar tindre un cap que et diga el que has de fer i que tu hages de baixar el cap, encara que no tinga raó.  Si aprens a llegir, a comprendre textos, podràs signar la hipoteca del teu pis sense que t'enganyen. — La professora havia passat de la compassió a una indignació creixent per la ceguesa que ja havia vist tantes vegades.

L'alumne mirava ja amb odi a la seua professora.

— Saps? Tant de bo tinguérem ací a Trump. M'alegre que haja guanyat. I quan puga votar votaré a VOX. —

En aqueix moment va sonar el timbre i els dos castigats van carregar amb unes motxilles lleugeres de pes i van desaparèixer pel corredor. Laura va tancar el portàtil i es va posar l'abric. Al carrer ja no hi havia xiquets, només adolescents que treien ansiosos el telèfon o fumaven unes calades abans de perdre's pels carrers del barri.

Quan eixia per un centre ja buit va recordar a la germana de l'alumne. Sense ser una alumna brillant havia sigut formal i treballadora. Tot el contrari del seu germà. Sabia que estudiava en la universitat i era parella d'una altra alumna de l'institut.

—Votarà a VOX—, es va dir per a si mateixa.