El triomfador, conte de Nadal

Al laboratori no hi havia ningú aquell dia. Bé, estava jo revisant els cultius en les plaques de Petri, però jo mai vaig ser algú, així que aquell dia es podria dir amb total propietat. La ràdio sonava amb la cançó dels xiquets de Sant Ildefons.

En l'adolescència jo no era un tipus que cridara especialment l'atenció. Bé, siguem sincers, en realitat era un ésser una mica estrany tímid i retret amb un cap sempre curtcircuitat, amb l'expressivitat d'un cos maldestre i la timidesa d'una xiqueta de parvulari.


Ella era preciosa. El seu cabell llarg i laci, la cara rodona lleugerament pigada, el seu cos de nena menuda o els seus ulls verds: coneixia qualsevol detall del seu cos, qualsevol moviment i gest a força d'observar-la amagat darrere l'immens altaveu negre de la discoteca. Agafat al cubata com un nàufrag a la seu salvavides planejava mil i una estratègies per acostar-me a ella. En les meves fantasies m'acostava suaument per la pista fins que, davant d'ella, agafat al meu cubata, li dedicava un somriure sensual que ella contestava amb simpatia. M'imaginava recollint-la amb el meu Vespino roig a la eixida de l'institut o asseguts en una pedra de l'escullera mirant la lluna.


Queen sonava amb estrèpit al lloc amb més decibels d'un local ja per si sorollós. Agafat al cubata, donant curts glopets per simular tenir alguna cosa a fer, quedava immobilitzat hores i hores, mirant-la sense atrevir-me a donar un pas endavant. A cada somni de encontre amorós venia un malson de menyspreu i una suor freda que em tenallava i jo calmava amb un glopet de beuratge amb gel. "El Far", la discoteca a la qual anàvem, era el local dels cadells d'una cosa semblant a una burgesia local que es barrejava amb els fills dels ministres arribats de la capital. La roba, en aquell temps molt més cara que ara, era de marca i eres mirat com un intrús si la teva es veia mínimament de mig pèl. Ballar escandalosament, com si fores John Travolta, era vist com a cosa de la discoteca dels horteres. Aquí el ball era un moviment mínim, com un balanceig que permetia sostenir el tub de beguda en una mà donant un glop de tant en tant.


Allà estava ella, balancejant-se amb el seu vestit de punt que marcava suaument les seves formes i deixava veure les cames suficientment sense arribar a l'ostentació de la sexualitat ja ratllant el mal gust. Que bonica era! Aquell dia em sentia animat a fer el pas endavant i superar totes les meves pors. Vaig arribar a fer un glop llarg de whisky i amb contornejos suaus vaig començar a acostar-me tàcticament al seu racó de la pista. A punt de decidir-me em vaig apropar esperant el moment. Ella no deixava de mirar la cabina del diskjockey amb el més dolç dels seus somriures i parpellejant mentre s'apartava els cabells de la cara. Des de la penombra un parell de figures la saludaven i li deien que s'apropara amb gestos. Jesús i Quino eren els gurus musicals del moment. Realment tenien prou gust i carisma per no caure en els tòpics discotequers i combinar música de ball amb el pop rock de millor gust del moment. Allà a la cabina ella reia mentre coquetament es posava els cascos i assenyalava els dos plats de música mentre ells li indicaven el funcionament.


Allà vaig quedar jo, sentint-me com un imbècil agafat a un cubata. La música va començar a sonar com llunyana i l'ambient aliè a mi. La cabina la veia com a travès d'un tub negre i els seus personatges distants com si fóra a través d'uns prismàtics tornats del revés.


Van ser la parella perfecta. Sempre somrients, compostos, ben relacionats. Semblaven destinats a no envellir mai. Van ser el casament de l'any en església de pedra amb quartet de corda. Encara que aquí sempre ens vam casar de jaqueta i corbata aquesta va ser la boda dels jaqués, com a Madrid. Un dels seus amics de la capital li va prestar un Rolls Royce de la seva empresa de lloguer de cotxes de luxe. Tot va sortir rodat, perfecte, meravellosos.


Per la meva part em vaig sumir en el silenci i vaig continuar amb la carrera de Biologia i vaig acabar de tècnic de laboratori. Me'n vaig anar del poble i només tornava esporàdicament quan les obligacions familiars em portaven a ròssec fins a la casa de ma mare.


Setanta-nou mil cent quaranta ... La veu de la nena va sonar més aguda perquè era el gros el que cantava. El cor em va pegar un bot. El meu acabava en quaranta. Almenys m'anaven a tornar els diners. El grup de locutors va revisar les llistes i va donar la primera informació. El premi havia caigut a Roquetas de Mar. Hòstia, que m'ha tocat, vaig pensar. Vaig treure el número i efectivament era el dècim que va portar Manolo de Roquetas visitant una de les nostres produccions experimentals.


Ahir vaig tornar al poble. No vaig dir res a ningú del premi. Acompanyat de les meves nebodes, passejant per pel carrer major, la vaig veure passar. L'edat no l'havia tractat bé i a penes estava recognoscible. Bo, això ens havia passat a tots, per no parlar de mi mateix. La roba que vestia estava gastada i el cabell el portava curt i mal tintat. Vaig preguntar a les meus nebodes i em van dir que tenia una botiga de roba infantil amb la qual sobrevivia. Què va ser del marit? Em van contar que quan va fallir la seva empresa de rajoles es van divorciar i va acabar en la caseta d'horta de l’avi malvivint. Cada dia s'acosta pel poble, fa un parell acanades aquí i allà, menja del que li donen i es torna. Sembla mentida, però sempre va de mala llet i en general se li evita.


El vaig veure als dos dies. Assegut en un banc amb un gos com a escuder. No em va reconèixer perquè mai vaig ser visible per a ell. Jo només era un de tants desgraciats invisible. Com feia amb tot quisqui em va demanar diners per a un entrepà. Vaig treure un bitllet de cinquanta euros i li’l vaig donar. Va aixecar la vista i em va mirar amb cara de peix. Bon Nadal, li vaig dir.